Aquest vincle

 Com podria renunciar al que em fa sentir?

Si la veig i m'entren ganes de plorar.

Si la veig i es transforma el món i la vida se'm posa del revés.

I gairebé no sé ni per què. 

Avui ha vingut a la feina, a veure'ns.

Ha arribat feta pols, plorant molt, amb els ulls vermellíssims, segur que s'ha passat el trajecte plorant, com jo faig tot sovint.

Després s'ha anat animant i s'ha quedat a dinar i estava tan contenta d'estar amb nosaltres, fins i tot anava dient que el menjar estava boníssim.

Demà és el seu aniversari i primer m'havia dit que vindria demà però clar, m'ha dit que demà estarà amb la família  i tal.

Li he dit que ara li hauré d'anar a portar el regal d'aniversari (he decidit fer-li una playlist de cançons boniques) però que millor demà no, clar...i hem quedat divendres, en principi. Estava contenta. 

Vull sortir del modo supervivència i parar de patir cada cop que parla amb algú altre, cada cop que mira cap a un altre lloc que no sigui jo.

Clar, aquests cops que hem quedat soles no tinc aquest patiment, no hi ha ningú més, només està per mi i jo per ella. 

Però per què em sento així? Em fa molta ràbia. No és la meva mentalitat, jo no la vull per a mi sola. Ni tu ets només per mi ni jo soc només per tu (sempre hi ha una cançó).

Em fa ràbia estar-me sentint en contra dels meus principis, pensaments i valors. 

Tot i que honori aquests sentiments i entengui que si els estic sentint m'estan dient alguna cosa.

Intueixo que és por, però no la sento, no la identifico.

Últimament he tingut alguns somnis en què tenia molta por.

Crec que necessito sentir-la, travessar-la...

No sé per on anar. 

Avui estic tan contenta, ja tinc la meva droga, he vist G., l'he abraçat, ha somrigut, tenim un vincle molt guai. 

Vull gaudir això i quedar-me aquí però no puc. Guardar como.

Encara no entenc com una sola persona em pot trastornar tant. 

El que sí que estic entenent és que el nostre vincle no pot sobreviure veient-nos només a la feina. I el necessito. I ella també. Espero que ho entengui.