Xat amb mi mateixa

 De vegades em desfogo i escric al xat amb mi mateixa el que li diria a ella.

Abans ho feia tot el rato...ara només de vegades. 

"Bona nit, amor. Em fa tanta ràbia quedar-me tot aquest amor per donar-te...Però ho continuarem fent tot des de l'amor, i no per amor.

Em commou tant la teva bondat. Com cuides els teus pares (bé, ara només al teu pare, esclar...) i al teu fill. Encara que després sé la mala llet que tens i com pots arribar a ser de distant...igualment em commou. 

No vull que siguis la meva companya de feina, vull que siguis la meva companya de vida. Però perquè tu vulguis, també. Amb tu sí que vull passar les coses dolentes i bones, clar. 

T'estimo, amor, a tu, vale? Ja està. 

I jo no vull ser el teu "per què no seré més racional". Vull que estiguis amb mi perquè és el que vols, decideixes i tries. Cosa que mai passarà, però és el que vull.

I estic aquí amb la meva mare i em dol pensar que tu no puguis estar amb la teva i no entenc com puc portar-te tan endintre i formar part de mi d'aquesta manera. Però no ho vull perdre, m'encanta que m'atravessis així i així és com vull viure.

Però no és el que sento per tu, el problema, és el que no sento per ningú més. 

Potser la cosa és que realment, com vaig dir l'altre dia, no funcionaria ni de puta conya i en realitat no ens entenem gens o ni tan sols ens avenim. 

Perquè no puc portar-te al cine, ni al teatre ni tu em pots portar als partits o a... on  més vas? No sé, en realitat jo vull trobar-te quan arribi a casa...és tot molt raro, espero poder aplicar tot això a alguna altra relació algun dia...almenys que em serveixi d'algo. 

No podria fer-te cap regal ni cap sorpresa perquè no t'agradaria, és així. 

No m'estranya que no t'agradi, ets llesta, no soc ni de puta conya la persona que necessites...ni com a amiga, diguéssim. 

Només si fossis la G. que em va explicar que tenia un amant...aquell dia jo era per tu. Estem connectades, no podia parar de dir-te...Quedem per fer-nos petons, dèiem, i ens semblava bé. Però clar, no entre nosaltres, segurament ni t'ho imaginaves.

M'agradaria haver estat al teu cervell en el moment que et vas adonar que et tirava els trastos. Què devies pensar? Oh, noh! O què? He recordat el somriure de quan vas trobar la segona noteta...allò val mitja vida. Si ens poguéssim quedar en aquell somriure...si es pogués repetir..."

El post del somriure: aquí