dilluns, 21 d’octubre del 2024

Tot bé?

 Tot bé?

Diu G.

Com que si tot bé? Què és aquesta merda de pregunta?

Després que he estat una setmana sense dir-li res (i ella naturalment a mi tampoc). Suposo que ja li està bé...divendres em va dir que avui vindria a la feina a veure'ns. Després que jo li preguntés si em diria si estava bé o si hauria d'anar jo mateixa a comprovar-ho...

Doncs clar que m'ha fet il·lusió veure-la i clar que em derriteixo quan em fa una abraçada i odio a mort tota la gent que està al voltant i continua parlant com si res com si no s'aturés l'univers quan ens abracem. NO HO VEIEU, CARALLOTS?? Doncs no, no ho veuen. 

No sé què faré d'aquí a dues setmanes quan torni. Bueno, sí que ho sé, intentar mantenir la distància sense aconseguir-ho. 

No vull parlar de coses qualsevols random en una conversa de grup en què tothom explica les seves coses sense importància com quina manta han posat al sofà.

No ho suporto.

Exploto de gelos, exploto de ràbia de no arribar fins a ella per molt que ho intenti. 

I marxa sospirant després de fer-me una abraçada (perquè m'ha trobat allà a la sortida...). 

És molt difícil i suposo que per ella també, tinc la sensació de fer-li nosa. De fer-li molta nosa. I el pitjor és que tinc la sensació que ella també me'n fa a mi. No ella sinó la relació que hem construït allà dintre que està malalta, que va acabar el curs passat fatal. 

Vull la G. del seu jardí i que em va convidar a dinar pel meu aniversari i la que diu que farem un sopar. 

Però no m'agrada aquesta persona que m'ignora i em contesta els missatges amb monosíl·labs, que rep el regal d'aniversari com si un nen li hagués donat una pedra "oh, que bé, molt maco (i en el fons m'importa una merda i no et penso dir ni si ho he escoltat ni molt menys si m'ha agradat, no et pensis que servirà d'unió entre nosaltres perquè no)" i que després em pregunta que si tot bé. TOT BÉ?? Doncs no, tot fatal perquè et miro i no et veig.

Ara, si això és el que necessita doncs allà ella, però que no compti amb mi. Suposo que ja és el que fa, no comptar amb mi. Doncs mira, almenys en això estem d'acord.