M'observo

 Continuant parlant de la ràbia...

Avui G. no ha fet res.

No m'ha fet res.

No ha fet res malament.

I tot i així estava enrabiada amb ella.

Què se'n fa d'aquesta ràbia cap a una persona que no és cap aquesta persona, diguéssim? Què se'n fa de la ràbia quan no tens raó?

Si tampoc li puc dir res, ni demanar res, ni recriminar res...

No li puc reclamar ni tan sols en el meu interior, que estant el lloc lliure, no hagi vingut a seure al meu costat.

No li puc recriminar que no em prioritzi i que no estigui pensant en mi tota l'estona com jo en ella. 

Això ja sé que és així. 

No em puc enfadar perquè la realitat no casa amb el que hi ha dins del meu cap. Ni amb el que m'agradaria. Què tenim? 3 anys?

Em puc enfadar però no tinc raó. I no entenc aquesta ràbia cap a on va, què n'he de fer...

Estic treballant la ràbia i el dret  a sentir-la. A tolerar enfadar-me, a tolerar que s'enfadin amb mi...

Gràcies G. per remoure'm tot el que necessito treballar. 

Excepte per aquest moment de ràbia...estic tan contenta, motivada, activada...Ella és la meva droga i alhora la meva benzina (G...asolina).

També pensava, d'altra banda...que els moments en què penso que no m'estima o que no em fa cas em serveixen per apreciar, gaudir o ressaltar els moments en què sí. Sempre son sorpresa. 

No sé si és una manera sostenible de viure...però no em jutjo. Ho observo. M'observo.

Cada dia soc feliç de poder pensar...fins demà, amor.

Avui no li he dit adéu perquè estava enfadada...però igualment soc feliç només de pensar-ho.