Polsera

 Des del principio de los tiempos porto al canell una polsera (una goma d'aquelles d'espiral de plàstic) que era de G. i casualment em va anar a parar a mi. Em serveix per sentir-me connectada ella. Un objecte totèmic, com diuen...També em serveix com a objecte anti estrés. La porto sempre. Al principi me la treia a la nit. Me la treia de vegades, quan em volia allunyar d'ella o pensava que s'havia acabat tot (ho he pensat tants cops que ja no té cap mena de credibilitat). Però fa...més d'un any que la porto sempre. Per dormir, per dutxar-me, per anar a la piscina...pensava...si la perdo que la perdi, si es trenca que es trenqui...però no es trenca ni la perdo.

Total.

Que avui no sabia com arribaria (jo) a la feina però a part de que he arribat una mica tard (coi d'embús) i això ja em fa anar del revés tot el dia.

Pel camí li he enviat un missatge per aviam com anava per la carretera. No m'ha contestat, esclar, no fos cas. Quan ha arribat m'ha dit que ja havia arribat. Bueno. Passo ja de comunicar-me amb la paret. Ja sé que hauria d'haver passat fa molt però crec que ha arribat el moment. Almenys de moment. I sempre dic que hauria de fer algo molt groooos perquè tooooorni i no sé què passa que sempre passa. Bueno, potser ara no. Lo pitjor del cercle viciós és que s'ha de trencar quan va bé. Quan s'acosti dir-li: no. Quan passa el que vols és quan has de parar. Quina merda.

Tornant a avui. Quan finalment he vist G. ha sigut fredíssim. Està emprenyada per la conversa (ella i S.) i tenen una actitud que com ha dit la meva confident sense que jo li digués res (o sigui, li he explicat com em sentia i què havia passat més o menys amb la conversa)...doncs tenen una actitud que és com fotre's de nosaltres. Fotre's de mi. Fer veure que estan tan bé i jo estic feta merda. 

Jo he estat fatal. A la que em parlaven les que més o menys sabien de què anava començava a plorar. No suporto més aquesta actitud.

No suporto pensar que està feta merda per dins (i "no està per cantar nadales" com ha dit) i està alegre com unes castanyoles i tot li suda per davant i per darrere com si va tota untada de mantega del cadí.

Tot li suda però en canvi jo li faig ràbia. 

No m'explica res. No li explico res. I el que li explico em contesa "ah, sí?" com dient...m'importa una merda. 

No vull més. Estic fatal.

Jo no volia tenir aquesta conversa. Però potser ja ha anat bé per saber com està la nostra comunicació. No està. G. no hi és, la trobo a faltar i ja fa molt de temps. 

Bueno, al mig hi ha com bombolles de comunicació però que no construeixen res. 

Avui mirava el xat i abans que tornés de la baixa (fa un mes i mig...aviam, tampoc fa tant) estàvem parlant alegrement de que estava nerviosa per venir, que semblava que comencés a un lloc nou i m'enviava caretes amb un petó amb un cor...

Com he de saber jo amb quina G. estic tractant a cada moment? 

Estic fatal, en sèrio. 

I per què us parlava de la polsera?

Doncs perquè aquesta nit passada no podia dormir (sí, jo no puc dormir i elles estan tan bé que no es pot aguantar) i al final me la vaig treure i em vaig sentir alleujada. La vaig deixar dins del llit i aquest matí no me l'he posat. Quasi ni hi he pensat i no he notat que no la duia. 

Peeeerò...

Quan he arribat a casa he anat corrent a posar-me-la i m'he sentit TAN BÉ. 

M'ha entrat una caloreta, com si m'hagués retrobat amb ella. Amb la meva G. La que no veig. 

I he pensat que el que no vull que em robi és el dret de somiar amb ella. Vull somiar amb la G. que no veig. Que potser no existeix? Bueno, jo crec que sí. Amagada i protegida per mil capes i una capa de mantega del cadí perquè tot li rellisqui. 

Estar enamorada d'algú que no està en aquest món, en realitat.

És llavors quan em sento vídua. 

I vull estar trista i només somiar en ella. 

Soc tan idiota...

Ara vull portar la polsera només quan no estigui amb ella.

Perquè aquesta "ella" no és ella. No és la meva G. 

Però ella també és això. O sigui que...