Al seu costat

 El cap de setmana li vaig enviar una cosa que ens feia gràcia i vam intercanviar una frase...i després ella em va enviar una cosa de la feina així com de complicitat.

Vaig notar que ella volia parlar més...però com que mai ho sé segur...i quan jo responc a aquesta crida que sento em quedo amb un pam de nas...doncs la conversa va ser curta. 

Ahir dilluns i avui dimarts...ja torna a no mirar-me a la cara.

Sincerament, la conclusió que trec és que...està fatal...perquè aquest cop no puc pensar que és res que jo hagi fet, que no hagi fet ni res perquè estic exactament idènticament que la setmana passada i fins i tot podríem dir que hauria afluixat una miiiiica. 

I ella res, fatal, molt mala cara, modo robot, no em mira a la cara...

A mi em continua fent mal però ja no puc retirar-me més perquè ja estic retirada. 

La diferència és que com que jo no estic intentant acostar-me, diguéssim, no m'enfado.

Només em poso trista per com és la situació i per veure-la tan trista.

El meu jo natural li preguntaria com està, què té...però repeteixo: perquè em foti un moc i tornar-me a quedar amb un pam de nas...no en tinc ganes.

No estem naturals. Jo no ho estic i ella tampoc.

He parlat amb la que abans era la directora (i ara ja li puc explicar tot perquè ja no ho és) perquè m'ha vist trista i diu que parlarà amb ella perquè també està flipant amb el que fa. Li he demanat que no li digui res de mi...no sé, segur que té un discurs preparat: que està cansada, que la seva mare...blablabla. És molt fàcil dissimular. 

No sé.

Em sento fatal.

Jo vull estar al seu costat i no així.

Però de totes maneres no puc encara que m'hi posi.