Les 5 estrelletes

 Després del post anterior, al dia següent vaig estar encara moltíssim més trista. 

Però moltíssim.

Estava posseïda per l'esperit de la tristesa, m'ho notava a la cara fins i tot.

Ho vaig dir a alguna amiga: tinc ganes de ficar-me al llit i tapar-me el cap, no sé si s'entén la sensació.

Quan estàs trista sense remei.

Quan ni tan sols plores.

Ni tan sols penses res.

Vaig fer tot un trajecte de cotxe sense poder posar la música cosa que no faig MAI per molt que hagi anat trajectes sencers plorant A RAIG. 

No sé, tot molt raro.

G. havia continuat igual que els dos dies abans...no sé, rància però...igual. 

Vale que era lluna nova i sempre m'afecta molt i veig que aquesta lluna nova ha afectat a altra gent sensible que conec...

Però avui he vist que G. té en el seu estado de watsap unes estrelletes que compten els mesos que fa que va morir la seva mare. Me n'he adonat quan he vist que ahir n'havia posat un altre.

Ho he vist avui.

I he entès que ahir arrossegava la meva tristesa i la seva. 

Avui hem pogut desbloquejar una mica amb G., tot i que he hagut d'anar jo a tenir una conversa una miqueta fluida perquè ja no puc suportar aquest estat d'haver d'anar a tallar l'aire amb un ganivet. 

Li he preguntat com anava i m'ha dit que la setmana se li feia llarga (no penseu que m'ha dit res del que li passa, tot i que en realitat ho prefereixo, tot i que ja ho sé tot). 

En realitat estem fent el que vam dir que faríem tot i que sigui una puta merda; lo altre era pitjor. Intentar arribar a ella i trobar-la igualment així.

Avui he parlat bastant amb la ex-directora i em fa molt de suport perquè a part de que es preocupa per com estic i parlem, és que veu G. igual que jo. I ella no està enamorada, així que tan encegada, tan encegada...tampoc estic. 

Diu que té ganes de parlar amb ella...em sento tranquil·la com de saber que hi ha algú més que es preocupa per G. a part de mi. Perquè la ex-d. em deia: és que si no té confiança ni aquí, ni a casa ni amb ningú...on es deixa anar? Quina merda de vida (amb perdó). 

És exactament el que penso i el que li vaig dir aquella època que vam parlar en confiança i tan a prop. 

I sí, ho vull i li dic i estic obsessionada perquè estic enamorada però la ex-d. no ho està i no està obsessionada i pensa el mateix i també li vol dir i vol ajudar-la i cuidar-la. 

Que bé.

Si ella i jo volem...segurament sempre voldrà algú i no es quedarà sola i desemparada...

No sé, jo ara només vull que puguem parlar de les coses del dia a dia i que ens mirem a la cara com persones normals i civilitzades.

I sí, ara que ja no estic posseïda per la meva tristesa i la seva alhora, vull que ens deixem anar. 

Que no vol dir que no ens parlem mai més, coi. 

Encara estic trista però això ja és meu i és lo normal.