Dissociació o sublimació

 No trobo exactament el mot exacte del que sento que faig. 

Viure en el món de la fantasia però no en el sentit d'imaginar-me coses sinó de creure que hi ha una realitat no palpable que és la real...

Creure que és veritat que en el fons hi hagi un lligam entre nosaltres i que no el podem exercir. 

Viure segons això, com si això fos el que passa de debò.

Sense saber-ho i és més...si ho raono diria que no és veritat.

Però és versemblant.

Podria ser veritat i com que la realitat palpable seria la mateixa, puc viure pensant que l'explicació és aquesta sense mai arribar a saber-ho segur. 

Així em tranquil·litzo.

Ahir es va aixecar la llebre a la feina i vam parlar totes en veu alta a l'hora de dinar de la meva anticita...jo defensava que no era una cita, tot i que fos la meva "crush", fins i tot van anomenar una altra enamorada que jo tenia que no treballava amb mi però que formava part del món de la feina...i clar, tot això amb G. escoltant i fotent-hi cullerada.

Només espero que no pensés que era expressament i dedicat a ella perquè aquest cop NO ho era. 

Jo no vull pensar en que res del que vingui sigui derivat d'això, estic cansada ja de subterfugis i coses que semblen però no son i son però no semblen. 

Prou ja.

Ahir van dir-me el millor piropo que se'm pot dir: que soc autèntica. Una companya de feina que plegava...i no sé què vam dir...que no trobaria ningú tan PAVA com jo...i diu no, pava no...mmm...autèntica.

Ostres, que bé, és que és el que més valoro i aprecio i el que més vull ser i m'agrada que una persona que conec des de fa poc però amb qui he tingut converses profundes i sé que estem d'acord en algunes coses bàsiques de la vida m'hagi vist autèntica.

Al final, entre tantes obres de teatre, tinc por d'estar-ne fent una jo també i això sí que no ho suporto.

L'anticita amb A., efectivament no va ser una cita però és que jo tampoc no m'ho prenc així.

Que m'agrada estar amb ella i tenim com un vincle especial però la comunicació corporal no flueix, excepte que les abraçades que ens fem m'encanten i és com que en tenim moltes ganes però després ja està, els cossos es desconnecten l'un de l'altre.

A diferència de ja sabeu qui. Per mi és algo màgic encara que sigui el meu cos. 

I parlant de G. Hi ha algunes companyes de feina que s'han comprat una peça de roba igual (van totes de bessonetes) i a mi em feia pena perquè pensava...jo trobo molt especial la roba de G., ja sabeu com que m'obsessiona i em feia pena que anés igual que les altres...però...curiosament...a ella li queda millor. Encara que sigui la mateixa peça de roba, quan la porta ella ja és especial i li queda millor amb el cabell, el to de pell...jo què sé...com puc estar tan enamorada? Jo és que soc addicta a això, déu meu, ajudeu-me. 

Aquesta setmana que hem estat com "millor", el cap de setmana estic pitjor...tinc bastanta ansietat i necessito posar el mòbil una estona en mode avió perquè se'm rebaixi i la trobo a faltar i tinc ganes de dir-li coses tot i que no sé quines i per tant no li dic res. 

I estic tenint un altre cop (a la feina també) moltes conductes de comprovació absurdes. Com per comprovar que existeix. Clar que existeix. Però no sé, com millor està més por em fa que desaparegui.

Això què cony és? Estic pirada. 

Però malgrat el que senti per dintre, les meves conductes estan canviant i suposo que per això, per poder aconseguir això, m'he de sentir pitjor. No és com quan no ho podia evitar i anava a lo loco. 

No sé...em fa por aviam com serà aquesta setmana, tot i que el meu mantra continua sent que la meva llum soc jo, jo soc el focus, la protagonista soc jo, la llum soc jo.