Subtileses, focus i ulls

 No, les tres paraules no tenen res a veure, és tipo bicicleta, cullera, poma. 

Doncs ella, G., clar, qui si no... segueix amb les seves subtileses que resumirem amb "quedar-se al mig del pas", aviam si així quan passo ens toquem. Això per mi clarament i amb una lluentor diàfana com la llum del dia hi és o no hi és.

I ara hi és. En realitat ho prefereixo però el que deia...pateixo per aviam en quin moment random i per quina raó desconeguda deixarà de ser-hi. 

En el modo "quedar-se al mig del pas" m'és molt més fàcil focalitzar-me en mi i pensar el meu nou mantra que diu que la llum soc jo. I em permet com desconnectar d'ella, tot i que sembli una contradicció.

Avui he aconseguit no seure al seu costat tot i que podia. De fet la cadira del seu costat ha quedat lliure tot el dinar. Em feia pena haver-ho de fer però sé que és molt millor i ho he pogut fer sense cap drama i perquè realment volia (o sigui...no...però sí...yasabes).

Lo dels ulls és una conversa que he tingut amb la meva companya i Confessora que em fa suport i em diu la visió des de fora (una d'elles...tenim l'enyoradíssima Còmplice que va marxar el primer curs i que potser demà ens ve a veure, yuhu!, la Confessora aquesta que us dic i l'ex-directora, ara mateix.). Diu que G. té una mirada molt penetrant i molt intensa i que ella no pot aguantar gaire estona mirant-la als ulls...mare meva...tot lo contrari que jo, que no puc aguantar sense mirar-la als ulls.

Quan G. i jo ens mirem als ulls el temps entra en una altra dimensió, em quedo a viure allà, em sento a casa, se'm relaxa tot i em sento al lloc més còmode de l'univers. Podria estar mirant-la als ulls infinit, mai he hagut de desviar la mirada, al contrari sempre se m'ha fet curt. 

Que curiosa aquesta diferència de percepció...a vegades només vull parlar-li i dir-li coses per poder estar més estona mirant-la als ulls.

La Confessora i jo hem estat d'acord amb que son d'un altre planeta.

S'ho passa bomba en realitat amb aquesta història tot i que em digui que passi d'ella i la deixi estar i blablabla com tothom em diu (no m'estranya, jo també m'ho diria). Jo crec que té un punt que li posa i tot, la història (no nosaltres, eh) perquè també percep aquestes subtileses que deia al principi perquè és que es veuen. 

Em fa por canviar de setmana...no sigui cas que canviem de mood...

Però bueno, també em fa il·lusió pensar en l'anti-cita de demà tot i que encara estic molt nerviosa de que algú vingui a casa meva. Molt. És que no vull ni pensar-hi. És que és fins al punt que si A. demà em digués que no pot o algo, em sentiria alleujada. No per ella, esclar, sinó per això que us dic. Glups.