Dues línies d'investigació

 En el meu cervell és com que ara tot té dues explicacions.

La lògica i la dissociada.

El pitjor és que totes dues em semblen igual de creïbles i reals. 😵

Després de la caiguda d'ulls, G. va venir amb mala cara ahir...tot i que ens vam veure a la carretera (pel retrovisor ja li vaig veure mala cara...mal posat) i quan vaig arribar a la feina semblava com que m'estava esperant (jo em paro a fer el cafè...), bloquejant l'entrada al vestidor i quan vaig entrar jo va entrar amb mi a buscar la clau de la taquilla i dir en veu alta que tenia un mal dia (avui no estoy, va dir concretament).  Després estava com molt pansida i a l'hora de dinar va estar sense mirar-me gens. 

No li volia preguntar què li passava però li vaig dir a la ex-directora, que si us plau li preguntés. G. li va contestar una mica sorpresa de que se n'hagués adonat (jo me'n vaig adonar però la ex-directora també) que res, que estava cansada. Però no s'ho va creure. Bueno, una manera que jo també faig servir per dir: no ho vull dir. 

Em va costar MOLT i em va trencar el cor bastant veure-la "malament" i no dir-li res ni, per descomptat poder-hi fer res però ja no aguanto més respostes de "res", ni per descomptat (bis) després aquesta manca d'agraïment extrem que ja he rebut dues vegades (m'ha fet molt de mal). No li vaig preguntar absolutament res. 

Al vespre m'estava reconcomiendo bastant la cosa però com per treure'm una mica l'espineta vaig publicar un estado de watsap (que sembla ser que ja els tornem a mirar i fins i tot me'ls contesta) amb una foto de la lluna...no sé...una mica com per expressar: ei, que si em vols parlar et dono la oportunitat. Ho va mirar però no em va dir res. 

El que pensava al final del meu soliloqui (flipo com últimament penso una paraula, la busco al diccionari i vol dir EXACTAMENT el que volia dir) és que en realitat és el que ja m'ha dit més d'una vegada: quan està "malament" no es vol comunicar, es tanca. No sé, i imagino que agraeix que la deixin tranquil·la tot i que no ho expressi ni verbalitzi, sobretot cap a mi...no fos cas.

Total.

Que pensava...a veure avui. I aquí és quan entren en joc els dos "modos" (i en canvi, quan vull, parlo fatal). 

Avui ha vingut ja expansiva. No sé si  dir contenta perquè no sé fins a quin punt realment ho està o...no sé. Però que estava xerraire i somreia i em parlava i mirava normal.

Normal vull dir "com a qualsevol". 

No sé si és una provocació, una  continuació del capítol "la caiguda d'ulls" (primer pensava que no però al final he pensat que potser sí, ja diré després per què) o que vol posar-me al nivell de tothom. 

He marxat bastant convençuda de lo segon i fins i tot em semblava bé tot i que em dol perquè jo vull sentir-me més especial que "com tothom" però és el que hi ha, en realitat. 

Peeeeero. 

Després m'ha enviat un àudio (que quan he mirat el mòbil sortia de cal dentista i se m'ha quedat una cara que el dentista m'ha preguntat: estàs bé??!) que parlava d'una cosa de la feina que havíem parlat abans i que vaja, per una raó més o menys justificada era un àudio pràcticament xiuxiuejat. 

Sabeu que utilitza les "continuacions de converses" quan li convé, també. 

Li he contestat i ara al vespre no m'ha escrit però ha reaccionat al que he dit...

Clar.

És el que passa, que després em deixa amb la sensació de voler més. 

O sigui, no més, sinó més vegades això. Sempre, vaja. Si sempre m'enviés àudios per continuar les converses...si sempre estiguéssim així en comunicació...jo estaria tranquil·la i contenta...uf.

També ha quedat pendent que li enviés una altra cosa que hem parlat a la feina i ho anava a fer però m'ha agradat tant aquest àudio (equivalent a caiguda d'ulls però en format sonor) que he pensat que no volia dir res més i ara només vull anar a dormir per tornar-lo a escoltar. I sentir la seva veu xiuxiuejant-me...

Ja li enviaré demà la cosa aquesta, total...

Abans quan "em parlava" pensava que havia d'aprofitar que aquell dia parlava com per dir-li tot...però ara passo. 

Si no em parla, doncs que no em parli.

Si em parla, doncs que em parli.

Jo a lo meu.

En fi...