Enyor

 Quan estem bé, després l'enyoro més.

Fins aquí tot normal.

El seu enyor em paralitza.

És com si el meu cervell m'estigués dient un moment, no facis res. Com si G. anés a venir o algo...jo què sé...és estranya l'enyorança. És com una mena de "mono" de la seva droga. Ahir vaig reescoltar el seu àudio tan íntim...adoro la seva veu. Si ho sabés...

Abans aquest enyor em portava a pensar coses per apropar-me a ella, a fer "plans", li diré això, li explicaré o li preguntaré o quan noséquè...blablabla. O fins i tot li enviava un missatge. O fins i tot fa poc...publico algo aviam si ho mira...

Però ara no. 

Ara m'he d'allunyar d'ella, és el que cal fer. I sento aquest buit. 

Què n'he de fer, ara? Em sento perduda. 

Demà torna a ser dilluns. I sí, em posaré contenta quan la vegi i potser fins i tot tindrem una alegre conversa com divendres. 

Però la tornaré a enyorar, perquè per cada cosa que em diu vull que me'n digui 10 més, per cada cop que em mira vull que em miri 10 vegades més. No en tinc prou.

I jo no faig res. Perquè ja ni em surt. Ja no hi ha res a fer. 

Només aquesta manera estranya de "somiar" amb ella...somiar la vida que vivim juntes perquè en realitat no és la vida real. O sigui. Sí. Però no s'hi acobla. La meva vida és més que creuar-me-la pel passadís i comentar amb ella l'embús de l'autopista. És molt més. I hi ha una barrera que ens separa. Jo he de viure la vida tota de cop, no per parts. Ella no sé com ho pot fer, jo no ho puc separar així, compartimentar d'aquesta manera. Amb ella no.

La vull tot el rato. I ella a mi no.