Guardar como

 Sabeu on és el botó "guardar como"?

Ahir G. va treure el tema del que havíem parlat per Nadal, allò de que li digui les coses a ella, allò de que necessita pau...en vam parlar de forma espontània i en veu alta i al mig de tothom...amb la super complicitat que tenim...quan en tenim. 

Estem TAN bé. 

Diria està però...no. Estem. 

Perquè jo també he fet un procés, jo també estic diferent. 

Les converses que vam tenir...penso que estan donant fruit, que ens estem situant i que estem fent les coses bé.

A la conversa d'ahir, quan va dir que necessita pau jo li vaig dir que vale, però que les coses s'han de parlar també i que jo estava aprenent a parlar abans de montar el drama (també va dir que no volia drames) i ella feia que sí. També li vaig dir, al final: n'estem aprenent, oi? I va fer que sí, també.

No sé, és tan natural, fluid, bonic, còmplice, real...no sé, ho sento així.

Tota aquesta setmana hem estat super alegres, comunicatives. La seva alegria me la crec fins a un punt. No sé fins a quin punt és alegria o està espitosa. Em fa entre gràcia i em preocupa però bueno, dins el meu nou modo amb el focus absolutament EN MI, m'importa lo just. 

La qüestió és que podem estar parlant de tot, fins i tot de coses profundes i filosòfiques i no per iniciativa meva i m'explica coses i em diu mira i mira...però no en el modo aquell de fer-me la rosca sinó bé. M'ensenya fotos del seu fill quan era petit (que ja m'havia ensenyat), m'ensenya un àudio del seu fillol en què diu una frase com ella, super orgullosa i m'encanta i em desfaig.  

I ens apropem i ens mirem i ens somriem...

I què voleu que us digui: soc feliç així. 

Per dins sento la veueta de la meva psicòloga dient-me que un dels problemes de la nostra relació és que tenim llunes de mel. 

Vale. Estem en lluna de mel. 

I aquí entra la meva ànsia pensant: quan s'acabarà això? I sobretot...per quina raó!?

Ahir m'imaginava el dia que arribi a la feina sense esperar res (és un dels meus canvis: cada dia vaig com en reset. Aviam com estem avui) i estigui girada. 

I no em parli o no m'expliqui o no em miri o no m'escolti...jo què sé...passi algo raro. 

I jo no sàpiga per què. 

I penso.

D'acord, vols que si em passa algo amb tu t'ho  digui A TU? Enteses.

I m'imagino anant-hi i dient-li: estàs enfadada amb mi? Ha passat algo? Et noto diferent.

I com que segurament em diria que no, anar directa al gra. Anar a lo que em preocupa en realitat, a lo que m'angoixa en realitat i dir-li:

Vale. Però encara m'estimes?

És lo únic que vull saber. 

Em guardo aquest as a la màniga. 

Em fa gràcia  la meva confessora com es va fixant en les coses i diu andaaaaa, com has aprofitat per tocar-li la mà. I jo quasi ni me n'he adonat perquè és la nostra manera natural de relacionar-nos, en realitat. I si m'ensenya el mòbil li agafo la mà per darrere. 

Segurament a ella li és igual. Però a mi no.

Jo vull estar sempre així.

Guardar como. On és el botó??