Desconnexió

 No hi ha cosa que suporti menys que parlar les coses i que al final torni a ser tot com abans.

Repetiria a G. la conversa que vam tenir per Nadal fil per randa i després la que vam tenir quan li vaig dir que si li passava algo amb mi, que no em parlava...perquè estem igual.

Tot el que li dic em contesta amb frases equivalents a "ah, vale" i elal no em diu absolutament res ni em pregunta res.

Avui era l'últim dia de feina de la meva Confessora (merda...) i ha sigut trist, emotiu, hem plorat, jo estava malament...i és com que tothom m'ha consolat o m'ha fet algun gest de complicitat excepte ella i l'amiga xupiguai, clar? Ni, jo què sé, tocar-te l'espatlla en plan...ai...veig que ho estàs passant malament.

Òbviament no era una obra de teatre perquè ningú em consolés, però aquesta desconnexió tan gran amb G. no la puc suportar. No puc, com si mai ens haguéssim conegut de res, com si mai haguéssim parlat de res, com si mai m'hagués explicat les seves intimitats (recordo a tothom qui ho vulgui sentir que qui va començar a explicar intimitats VA SER ELLA). Com si mai haguéssim estat connectades emocionalment com si mai haguéssim existit.

Un altre cop la puta negació. No puc. No puc. I  a sobre sé que això és una ferida que jo ja tinc i que estic travessant, al negació, la invalidació...ets una pava, una exagerada, etc. etc.  Però amb tu  no era així, amor, vam estar connectades molt de temps, no m'ho he inventat. Tinc proves i testimonis.  No necessito la validació externa, tinc la meva. Tinc aquest blog que explica les coses tal com van passar en el moment. HA PASSAT. 

M'agrada que cada vegada, per això, ella i l'amiga xupiguaiíssima siguin meeeeeeeés amigues i sobretot, només entre elles i ben replegadetes cap a dins, com més gent puguin excloure, sobretot si pot ser a mi, millor. 

Perquè després és com que podem parlar normal però que quedi clar que JO NO SOC. Amb mi no es pot fer cap selfie, no em pot preguntar per res de la meva vida...és que és tan forçat!!! Que m'explota el cervell...bueno, no...en realitat té una explicació: som com ex. 

Hem tallat. Desconnexió emocional extrema i màxima. 

En algun moment vaig i li dic algo mirant-la als ulls. No la odio. La miro amb amor. La miro però no la veig. 

Parlem de la calor, jo què sé...de que dorm malament i no sap per què però ja no ens podem involucrar l'una amb l'altra. Sobretot jo amb ella.

Abans m'explicava les seves coses, de cop em deia que es sentia malament i no sabia per què i després en parlàvem i m'escoltava, i no li molestava que "l'analitzés", no era una assetjadora, encara. 

I ara a sobre què faré sense la meva confessora allà? Buaaaa

Estic molt tova.

I entre això i que ja hem acabat la cantata amb V. i ha sigut MOLT bèstia el que ha passat emocionalment parlant també...és que no puc parar de plorar, sí, se m'ajunta tot....