Em sento TAN maligna.
És com si jo intentés fer les coses bé i intentés que tothom es sentís el màxim de bé possible (jo inclosa) però em dominés Satanàs sense jo ser-ne conscient i en realitat he estat sent una assetjadora manipuladora maligna egoista i obsessiva.
En principi no he de veure G. ja fins l'1 de setembre.
Penso que és tristíssim que haguem acabat un altre cop així de malament.
Però és que realment fa molt que estem malament.
Fa molt que ni em parla ni m'escolta i no sé, m'aferro com a una antiga il·lusió de que ens podríem comunicar i relacionar en el pla de l'amistat normal (ja no dic íntima ni profunda).
Fa temps que no és que no em digui res, sinó que fins i tot m'amaga coses i deixa frases a mitges com si pensés: ui no, que és veritat que no pots saber res de la meva vida. Bueno, concretament que se n'anava de viatge a Cantàbria SÍ que ho havia de saber. Però res més. Així com coses del dia a dia son secretes.
No tinc ni idea de res del que fa, pensa, li preocupa o la il·lusiona, tot i que estigui cada dia amb ella i fins i tot haguem treballat de costat (és quan MENYS hem parlat).
Lo únic que sé és el que li fa ràbia (tot, bàsicament) i mandra (també tot).
El que deia fa uns dies...qui és aquesta persona?
Penso en les converses que teníem al principi o fins i tot el primer curs, quan ella ja sabia tot el que sentia, quan jo SÍ que estava obsessionadíssima i la perseguia per abraçar-la...llavors no era assetjament, es veu, perquè quan parava em reclamava ràpidament.
N'hi ha prou amb llegir els posts d'aquells temps.
Tinc proves i testimonis.
És clar que no puc actuar ara segons el que passava fa tres anys....
Ara és ara.
Si s'hagués comportat com ara des del començament, no hauríem arribat fins aquí.
Hauria plorat (moltíssim) uns quants dies i després hauria girat full.
He hagut de fer aquest procés no sé quantes vegades per culpa de que ella ha revertit la situació i no m'ha deixat allunyar-me quan jo ho necessitava (tot i que no ho volia, esclar).
I no m'ha deixat en forma de dir-me com es sentia, què li feia mal, què li feia por, preguntar-me i preocupar-se per les meves coses i fins i tot dir-me que aviam si quedàvem (no sé, després em diu que ella no és de quedar...no clar, amb mi no).
L'altre dia, ella i l'amiga xupiguaiíssimèrrima, van tornar a penjar la story de rigor perquè van quedar amb una antiga companya de feina de la qual es veu que també eren súuuuuuuuper amiguíssimes. De mi no, que quedi clar.
G. fa una eternitat que no penja res a les xxss. Res.
Res de res.
Quan dic res és res.
I LO ÚNIC interessant que li ha passat a la vida digne de ser compartit son coses que a mi em toquen els collons. La seva relació amb l'amiga xupiguai. Que son taaaan amigues i li fa taaaaant de suport.
Lo únic que importa a la seva vida és l'antítesi de mi.
Digueu-me paranoica, però això és un fet.
Jo no sé per què és.
No sé si realment l'he fet sentir tan i tan malament i tan assetjada i perseguida.
No sé si realment està tan malament que ja és una persona totalment desconnectada de si mateixa.
No ho sé.
No en tinc ni idea.
Ja no sé res d'ella. Abans sabia com es sentia però ara no.
Però ara ja no m'interessa.
Només vull que em deixi estar.
Vull no tenir res a veure amb ella.
Ahir operaven el seu marit (sí, marit, sona molt raro) i no vaig poder evitar preguntar-li com havia anat perquè no sé per què, amb ella, les coses de salut em superen. Em va contestar com el xat gpt amb la informació requerida.
No puc dir que no li diré res en tot l'estiu perquè la meva pregunta més aviat és: dir-li algo a qui? Si G. ja no hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada