I més cafè

 Aquesta setmana sembla que ja podem tornar a parlar i dirigir-nos la paraula, està bé perquè es crea un entorn més civilitzat però la veritat és que segueix regnant una fredor immensa. 

Dimecres va entrar i una companya li va fer una abraçada i després G. es va quedar allà quieta i jo també la vaig abraçar "jo també vull ", li vaig dir i ho va repetir com amb mig somriure com dient...quines ocurrències que tens. 

Avui he tornat a fer el meu cafè de la calma i tranquil·litat setmanal que necessito per fer reset en el meu cervell i he tornat a escriure coses que després em sorprenen a mi mateixa. Hi ha molts temes barrejats, suposo que aquesta és la gràcia de l'escriptura lliure aquesta...

Primer m'he imaginat estant enamorada d'una altra persona que no fos G. i llavors ha començat la cascada...

"És que no em puc imaginar ningú que m'agradi més que tu, saps? Aquest és el problema, seré vídua per sempre més?

Ningú té la teva pell blanquíssima, ningú amb les teves corbes toves, ningú que m'agradi tant, en sèrio, la teva olor, la teva veu que ara em fa ràbia i el teu nas de patata que es mou quan parles i les teves dues dents del davant que surten una miqueta mossegant el llavi de baix...

No vull ningú més, ho entens?

Ningú amb la forma del teu cabell, és que adoro fins i tot la forma en què et neix i la forma del teu crani quan et fas una cua, visió que sempre m'emociona, aquesta forma de cap i de cabell...

Per què no ets tu? I per què alhora estimo aquesta tu espantada que no és tu? Idolatrant a una altra persona davant meu com a signe inequívoc de que t'estàs guardant alguna cosa...I feel you are hiding your love (sempre hi ha una cançó)...perquè et fa por, perquè et faig por, perquè et fa por fer-me mal por, por, por, por...tot està ple de por i jo no en tinc.

I ella no et fa por, com va a fer-te por una persona tan neutra i plana que gairebé no és ni humana...I en canvi és així com vols viure. Que tot vagi bé i no passi res. Caballo cabezota...(sempre hi ha una frase de pel·lícula, també).

La mateixa armadura que t'impedeix ferir-te t'impedeix emocionar-te, estimar i ser feliç però no puc fer-hi res perquè no és la meva vida.

No puc ni estar al teu costat perquè em bull la sang.

No puc ni esperar-te perquè la vida és ara. 

Només  puc estimar altres persones en comptes de a tu. Succedani.

A tu que no ets tu. 

Sempre reclamant...vaig escollir la opció correcta, oi? 

No he de voler que surtis d'aquí, però tampoc puc dir-te que sí.

La teva impossibilitat d'equivocar-te...t'entenc massa perquè he estat aquí molt de temps. Però, saps? Equivocar-se és fantàstic perquè vol dir que has decidit, que has triat i que segurament has après alguna  cosa.

Defensar aferrissadament la teva opció et deixa sense possibilitat de créixer, amor. 

Però, un altre cop, no puc fer-hi res. Acceptar-ho. Estàs aquí. Et passa això.

Recordo quan et consolava: ho estàs fent super bé, et deia...i m'abraçaves...i sanglotaves.

És tan bonic el teu plor, tan autèntic...em surt tan natural sostenir-lo...que ho odies. D'acord.

'Vaig fer bé de tenir només un fill, oi?' Tot i que en volies més.

'Vaig fer bé de posar-lo a l'habitació de bebé, oi?' Tot i que  després vas col·lapsar.

Sempre has anat contra la teva naturalesa.

'No em vull aferrar als meus pares per no trobar-los a faltar quan no hi siguin' Clar...igual que a mi.

No suporto que m'estimis tant i no ho sàpigues, tenim alguna cosa l'una per a l'altra i ens l'estem perdent, és que no m'estranya que em bulli la sang!! És horrorós.

Si almenys no et veiés...no sé, suposo que seria més fàcil fer veure que no està passant això. Vaja, és que no estaria passant.

Jo vull que m'estimis, no que estiguis valorant si és correcte que m'estimis o no"