Enemigues

 Com diu la cançó (...sempre...) he muerto y he resucitado.

Exactament no sé com ni per què ni ben bé què.

Dissabte pensava...jo què sé, agafo la baixa perquè és que jo això no ho suporto estar allà i que no em parli i sentir tot el rato l'actitud aquesta de "què fa la tia aquesta parlant-me?".

Però diumenge no sé com vaig canviar el xip, vaig tornar a mirar-me a mi. 

Amb l'ex-directora que últimament és la meva aliada principal perquè en molts sentits se sent igual  que jo pel que fa a G. i pel que fa  a l'amiga xupiguai i pel que fa al grup en general.

Avui ho he portat més o menys bé, G. estava fins i tot simpàtica i jo internament és com que havia decidit que si ella està al lado oscuro jo no, i li estava parlant normal...parlant-li, bàsicament...seguint la dinàmica de dir-li bon dia cada dia. 

...fins que ha arribat l'hora de dinar i l'he vist amb la xupiguai i s'han posat les dues allà al seu racó a ser elles dues i ningú més (sobretot jo no) i comencen a parlar del cap de setmana ("vas anar, al final?" Ai clar...són tan amigues...) i...buah...no puc més, he de marxar, no puc suportar que m'hagi exclòs de la seva vida per sempre més d'aquesta manera tan exagerada i ENCARA NO SÉ PER QUÈ.

Doncs bé, fins aquí tot predictible. Però la ex-dire m'ha dit: quin ambient més raro hi ha a l'hora de dinar, no?

I jo penso...vale...per la meva part ho entenc, m'ha deixat per una altra i no m'agrada contemplar-ho però...per què tothom nota mal ambient? Per què a tothom li fa ràbia aquesta amistat? Què té de raro? Avui m'he posat en el punt de ai mira...no entenc res, tu. 

Em sento repudiada per...no sé, per ser amiga de la directora?? I repudiada del pal: no vull saber res de tu ni vull que sàpigues res de mi. Em sento com si l'hagués traït i lo únic que sabeu que sempre he intentat és estimar-la, defensar-la i fer-li costat. 

I si poguéssim ser sinceres, si poguéssim parlar les coses totes plegades quedaria clar perquè a qualsevol que li preguntis sap que l'he defensat A MUERTE. 

I no pretenc que ningú em posi cap medalla per això però d'aquí a que em repudiin per lo contrari...em sembla que els guionistes s'estan passant de la ratlla, ja. 

He tornat a pensar en la opció de dir-li "podem tornar a ser amigues?". És que no sé per què hem deixat de ser-ho...No sé per què ara som ENEMIGUES.

D'altra banda penso com el Junqueras...enlloc de dir-ho, FER l'amistat.

Però em sento una mica subnormal fent-ho jo sola cap a una persona que en realitat m'està ignorant i tractant malament...

No sé què estic fotent. 

No entenc res, fillets de Maria...

Però em vull connectar amb l'alegria i el goig de viure i no amb el lado oscuro...així que em recolzo en persones que em donen aquesta energia.

M'he d'allunyar d'ella, com ja sé...per força.