Marxar juntes

 Avui he anat a un dinar familiar i he sigut conscient d'una cosa que em passa des de sempre i ho he com enllaçat amb la història de G. perquè també m'ha passat però té alguns matisos.

És com que jo vaig fent la meva vida normal blablabla i quan diguéssim que "vaig cap a casa" em paro a pensar en La Persona. 

En aquest cas G.

En la persona en qui penso, en La Meva Persona. 

És com que en aquell moment la trobo a faltar. 

En el cas d'avui, per exemple, no és que ni de bon tros volgués que G. fos allà però és com quan s'acaben els estímuls apareix la persona que per mi representa "casa".

Però no "casa" d'allò que diuen casa és on son els teus. 

No.

Perquè precisament, oi, avui estava amb "els meus". 

És un casa que sempre ha sigut intern.

Casa de jo sola.

Jo sola i la persona que estimo...

Però per exemple, durant els 9 o 10 anys que he tingut parella (perquè no sé exactament quan va començar ni exactament quan es va acabar), avui pensava, hauria d'haver tingut això "cobert".

Perdoneu, avui veig que és el dia de posar cometes a tot arreu...no nego que puguin estar de més.

Doncs no sento que ho tingués cobert perquè la meva ex, després de tots els esdeveniments es dedica a criticar i a dir tot lo merda que ha sigut i a despotricar de tot.

Ho podria haver vist abans, en tants anys? Ho podria haver vist abans. 

Però així sé una cosa més del meu amor ideal que potser mai arribarà.

Potser a la residència d'avis, quan me'n vagi a la meva habitació trobaré a faltar algú i desitjaré que idealment algú estigui amb mi i no hi serà.

No sé si mai podré trobar o construir l'amor que vull.

Què té a veure amb G., direu?

Doncs primera que avui he pensat en ella quan marxava cap a casa i he pensat...per què penses en ella ARA? I llavors he desenvolupat tota aquesta teoria.

No tenia absolutament res a veure amb voler que G. fos allà, ni que fos de la meva família, diguéssim, ni res, sabia que era una altra cosa, tot i que encara no entenc massa què és aquest fenòmen. 

Segona que al principi de tot, al principi dels temps, quan només feia DIES que havia somiat amb ella però ja em tenia completament boja va ser el temps que vam compartir el cotxe molts dies i marxàvem juntes.

I no sabeu la pau que em donava això i com ho he enyorat i com ho enyoro encara i com em REPATEJA quan veig que marxa amb la seva amigueta xupiguai...que ja veus tu, per anar fins al cotxe si és que el tenen aparcat en la mateixa direcció...però a mi em remou les entranyes perquè jo vull MARXAR AMB ELLA. I no puc, esclar.

I ja ni podem compartir cotxe mai més. Al principi em deia: agafa la jornada sencera i així compartim cotxe. Ja faig jornada sencera. Però ni que  m'estigui morint li diré de compartir cotxe. I ella a mi encara moltíssim menys. 

Em seria  igual que no em faci ni cas en tot el dia si sabés que puc marxar amb ella.

Marxar amb ella em va acabar de rematar per estar més enamorada aquell juny i juliol de l'amor suprem. 

Quan jo no entenia per què de cop érem cul i merda. 

I tercera m'ha fet pensar en els storys. Quan al final del dia penjo un story i veig que el mira al final del dia, quan imagino que està dintre el llit, sola perquè el seu MARIT (no oblidem que dorm amb ell, mecasonjudes) encara no ha pujat...pensa en mi un instant. I em dona la sensació aquesta que veig que em domina bastant de "marxar juntes" ( i dale amb les cometes). 

Amb la crush per un dia també vull marxar  juntes i ho intento cada dia però clar, és un crush molt petit i m'és igual en realitat. Però m'agrada quan marxem juntes. 

Per cert, que dissabte que ve anem al teatre amb algunes companyes més de la coral ...visca! Vaig proposar si algú s'apuntava i va contestar de seguida, jijijiji. 

Com diu la meva amiga E., estoy...que rompo por aquí...que rompo por allà. 

Res...només que segui al meu costat i es toquin els nostres genolls us prometo que ja seré feliç i no pensaré en G.