Riure

 Avui he somiat una cosa molt estranya i feia una mica de gràcia però el millor, vaja, com sempre en els somnis, era com em sentia. 

Jo anava amb la  directora de la meva feina, la que és amiga meva però que m'està donant bastant pel sac, la veritat...però això ara tant és. 

Ella i jo teníem una cita a cegues però no entre nosaltres, sinó  una cadascuna. 

Estàvem en un pis que estàvem com preparant o arreglant per a tal cita. 

Llavors arribaven dos nois, els de la cita. 

Eren joves, però tampoc massa, tipo 35 anys o una cosa així.

A mi si algun home m'atrau és jove. Però no massa, que llavors...mooooc. En canvi amb les dones no em passa. M'agraden de la meva edat, ja sabeu...qualsevol que llegeixi aquest blog...

Total, que arribaven els dos nois i un dels dos em semblava atractiu, pensava mira tu...miiiiiira...

La meva amiga triava, ves a saber per què somio això...i triava l'altre i se n'anaven del pis i jo em quedava amb el "meu". 

Però estàvem pel pis com cadascú a la seva, ell era com si vingués de treballar o jo què sé, anava com a posar-se còmode o a fer algo...i jo estava per allà el pis aquest com tranquil·la, en plan, a veure com va...

I anava, no sé, anàvem fent coses, després ens trobàvem amb més gent i tot era molt tranquil i fluid i anàvem en sincronia, ell estava per mi però de normal i em feia RIURE. 

I de cop em sentia TAN bé, tan tranquil·la, amb tanta confiança...com no sé si m'he sentit mai en una cita...i menys del principi, diguéssim. 

M'he despertat tan contenta, amb la sensació de quan em feia riure, amb aquesta confiança, com si s'hagués  desfet un nus dins meu. 

Gràcies cita a cegues somiada...

Pel que fa a G. ...el cap de setmana vaig penjar una story que deia "deixa de complaure i torna't inacceptable" i crec que m'ha fet cas perquè està tan ESTÚPIDA amb mi.

Estúpida.

Estúpida!!! És que no té una altra paraula!

A tot el que dic em fot un moc!

Mira, en el fons m'agrada perquè és algo palpable, no és la meva imaginació i tothom ho pot sentir, perquè ésclar, només és a les converses en grup.

De converses privades no és que en tinguem però...

Estic molt trista.

Estic més trista que enfadada i la tristesa em fa més companyia i em recull més en mi.

Avui he tornat a marxar de la taula de dinar.

Sé que la posa nerviosa que jo estigui així però no puc fer-hi res.

Si ha de petar, que peti.

Que es torni inacceptable, sisplau, per a tothom, que tothom ho vegi.

Encara tinc la sensació que, com un nen petit, està buscant que algú la pari.

Però no seré jo perquè jo no puc més, amb prou feines tinc força per sostenir-me a mi mateixa en aquell context. 

I la crush per un dia m'ha enviat un reel. De riure. Ui. Acabo de caure amb que m'ha fet riure. Igual que al somni. I m'agrada pensar en l'amistat que estem construint. Amb un puntet especial, almenys per mi. Per mi així està bé, no necessito que vagi a més en el terreny sexual o romàntic-amorós. 

De fet vaig dir fa temps a la psicòloga que jo era molt enamoradissa però...em sento tan per sempre més enamorada de G. que no em puc imaginar una altra cosa. 

Bé, potser ara no em cal. 

Però la crush per un dia m'agrada molt que estigui a la meva vida. I em fa riure.

I no està enfadada tot el rato com G. 

Jo només vull estar a casa meva, penjar una story i que la obri, tot i que potser ni la llegeixi i la passi ràpid o ni s'adoni que l'he penjat jo...així soc feliç.

Al seu costat no, veient com em parla malament, com està enrabiada amb mi (encara que digui que no) i com li caic malament i m'odia. Jo què sé.

Avui és que hasta després em feia pena a mi mateixa de la manera com m'ha contestat en un comentari tonto sobre el sopar d'ahir...

NO ha sigut sempre així. Cada vegada ho tinc més clar, perquè si m'hagués contestat així en la meva època esplèndida m'hauria DESTROSSAT. 

En fi.

Demà dimarts...