Amor

 El meu amor és la meva pena.

Avui li he dit una cosa positiva de G. a la directora i m'ha dit "quina cara de pava se't posa cada vegada que G. fa alguna cosa bé. No ets objectiva"...clar que no ho soc...

He començat a plorar. M'he emocionat.

Perquè he sentit BULLIR dins meu l'amor. L'AMOR!

L'amor que sento per ella malgrat TOT.

Malgrat haver de fer tot el dia com si no hi fos.

Malgrat que en molts moments em caigui malament.

Malgrat que cada dia pateixi un atac de gelosia perquè NO SUPORTO que siguin amigues amb l'altra tot i que aparentment no sigui res negatiu ni res en contra meva.

Malgrat que em parli malament en molts moments...

Aquesta última frase  té dos subapartats.

Primera que almenys ara EM PARLA i no és allà com fent que no existeixo. No sé, com que ara ja ho faig jo, doncs es veu que no cal que ho faci ella.. Com diu la cançó: molt millor dir-te adeu que aquest silenci tan horrible... Molt millor que em parli malament i enfadada amb la vida a que no em parli. 

I segona que com que jo estic en modo BES i ho intento practicar el màxim d'estona possible, em prenc d'una altra manera les coses que em diu. Perquè no només reacciono pensant "oh, m'està parlant" perquè no ho espero. Perquè no ho vull.

A veure...esclar que ho vull però ja m'enteneu.

Però li puc respondre a LA COSA  i no només responc al fet de que m'estigui fent cas. 

"Ho sento", li he dit a la directora. Ho sento. Perdó perquè encara l'estimo moltíssim i això no canvia i per això em fa tant de mal. Sento continuar estimant-la TANT. 

Puc no anar on és ella i procurar que les columnes em tapin la visió per no veure-la (tot i que mirar-la sigui el que més m'agrada del món, em fa massa mal). Puc no anar a dir-li res. Puc no esperar absolutament res, haver perdut l'esperança de que mai més em demostri carinyo ni res vagi endavant ni enlloc. Puc posar-me en situacions i anar-me'n d'estances per poder pensar una estona que no és allà, que "avui no ha vingut". Puc anar-me'n a plorar pels meus atacs de gelosia infundats. 

Però no puc, NO puc, NO PUC deixar d'estimar-la.

Li podeu dir obsessió. Li podeu dir dependència. Fins i tot li podeu dir estupidesa. 

Però jo li seguiré dient AMOR. 

G. és el meu amor. El meu absolut amor. El meu PUTO amor. 

Molt a favor d'utilitzar puto i puta com a augmentatiu. 

I el que em fa estar més trista no és que no em faci cas o que només tingui ulls per l'altra i que, tot i que ara em parli, no és que m'expliqui res ni que s'interessi per mi...avui m'ha dit que l'ajudés. wow...

El que em fa estar més trista precisament és estimar-la. I haver-me de TRAGAR aquest amor i no poder-li dir ni poder-li fer l'amor. No fer l'amor del de fer sexe, que us prometo que li faria amb molt de gust, sinó fer-li l'amor d'estimar-la i d'omplir-la d'amor. 

Això em destrossa. 

Fins dilluns, amor meu, tot i que hagi de fer veure que no ets allà per poder sobreviure. En el fons sé que hi ets.