Si no fos perquè no tinc proves però tampoc dubtes de que demà ens veurem i tot continuarà exactament igual, començaria aquest post dient que G. se m'ha aparegut en somnis aquesta nit.
Per què no dic simplement que he somiat amb ella?
Aquesta nit passada m'ha costat molt adormir-me (no era a casa...jo què sé...) i quan per fi semblava que m'estava adormint de cop m'he visualitzat com al meu lavabo de casa meva...i G. ha APAREGUT i m'ha dit "ho sento". Però ha aparegut de manera que m'he despertat!
Així que adéu a adormir-me, un altre cop...
I així tota la nit.
Tota la nit somiant amb ella i tota la nit despertant-me.
Somiava coses inconnexes però tota l'estona estava amb ella i tota l'estona estàvem tranquil·les i bé, en aquesta mena d'oasi que es crea quan no existeix res ni ningú més i podem tenir una conversa fluida i normal (de feina, això sí).
Òbviament no existia la seva amiguíssima (com la odio, que dolenta és...) ni ningú ni res més. Només ella i jo tinguent un moment o un intercanvi de paraules tranquil. Sense que ningú ens molestés.
Sempre torno a la cabana...
En fi.
Demà sant tornem-hi.
Encara em fa mal quan la veig amb l'altra. Però, com diu la meva psicòloga, fa mal però passa. Es pot aguantar i suportar. Només fa mal. Com un genoll mal curat quan canvia el temps...així.
Fa mal igual com cada vegada que sento anomenar la ciutat aquella on se'n va anar a veure el seu amant restregant-m'ho pels nassos o cada cop que sona aquella cançó del fin del mundo...
Fa mal.
Però passa.
No tinc ganes de parlar de ningú més perquè LA persona és ella, només ella i sempre ella. I no és.
Doncs res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada