Cos i ànima

 Estimo la seva ànima perquè estimo el seu cos?

I després al revés mil vegades reforçat? Estimo el seu cos encara més mil milions de vegades perquè estimo la seva ànima?

Acas és mèrit seu tenir aquesta pell que simplement vull mossegar?

Acas el cos i l'ànima no són per mi la mateixa cosa?

Acas no em destrueix el cor veure-la tota l'estona i no estar realment amb ella en el mateix món? Com si fos un fantasma?

Soc perfectament conscient que "acas" no es diu i em sembla, en aquest cas, preciosa la forma correcta: per ventura.

Ara, mentre treballem, perquè hem de treballar juntes, és una mena d'oasi on puc parlar-li i fins i tot li faig gràcia i em dirigeix la paraula i sembla que fins i tot ens podem entendre bé.

Però el primer instant que la conversa no és de feina no vull saber res d'ella, ni per casualitat, ni de lluny, ni a mitges escoltat pels passadissos.

Ara encara no fem tot l'horari...no sé com m'ho faré quan el fem.

Em continua ferint de mala manera veure-la amb l'altra i em sembla la persona més dolenta del planeta i a sobre em fa pena que G. no ho sàpiga i tinc por de que li faci mal.

En fi.

I sentir que encara l'estimo en cos i ànima en fa mal i alhora em fa sentir encara viva.