L'error

 De vegades cometo l'error de mirar-la.

I veig com el portal a una altra dimensió perquè el seu cos, la seva pell, les seves faccions, els seus ulls...son el que ha ocupat el meu cervell des de fa 4 anys...el seu cabell...les seves mans...han sostingut el meu ésser i l'han anclat a aquest món.

Com si em veiés al mirall després de segles de no fer-ho, després d'haver patit amnèsia...de cop recordo: ah sí, era això el que jo era, en el que jo pensava sense parar. I no era jo, eres tu. 

Ja veieu que sí, efectivament estic malalta. Això és així.

Doncs avui l'he mirat.

I no només això sinó que he comès l'error mortal de mirar-la als ulls...esperant trobar-l'hi...i només he trobat una fredor estratosfèrica. Algú que em mira com si mai m'hagués mirat. Com si mai m'hagués vist. Com si jo mai no l'hagués mirat a ella. Com si no em conegués de res. 

I m'he posat tan i tan trista que he sortit de la feina plorant i després he tornat a plorar i torno a tenir ganes de plorar. I torno a plorar.

I per una cosa tan simple com que no em vol. No em mira. No em reconeix. I em sento defallir sense tu, sense la teva mirada.

Sé que no tinc raó en absolut i que no té cap sentit però és així com em sento.