Sant Boi

 No paro de somiar amb ella.

Que hi és tot el rato.

Perquè hi és tot el rato i no entenc per què no pot parar d'importar-me si no és res, no m'estima, no significa res a la meva vida actualment i no hi ha cap esperança de futur possible excepte l'oblit i la distància.

Però allà està el seu peu balancejant-se cap a mi alhora que el meu (sense tocar-nos).

Allà està la seva mà al respatller de la cadira de la persona que hi ha entre ella i jo apuntant cap a mi. 

No, el seu cos no s'inclina cap a mi, és només una fantasia.

Li soc igual, no existeixo pràcticament per ella, per tant li és igual cap a on vagi la seva mà. Cap a mi o en direcció contrària a mi, no vol dir res, no és res, només és una de superstició.

Com si cregués que algo ha passat perquè ha passat un gat negre. No és real. És com si dius...si passo el bitllet de loteria per la panxa d'una embarassada dona sort, vol dir que tocarà. La cara d'idiota que se't queda quan (evidentment) no toca. És la mateixa cara emocional que tinc ara. 

I així tot el dia. 

Perquè he d'estar a prop seu per força.

I perquè no pot deixar d'afectar-me!

Amb la meva ex deia que com volia que tingués ganes d'abraçar-la quan havia estat tot el dia donant-me pel sac.

Doncs amb G. és exactament així. Em fa un mal que em moro, no vull saber res d'ella, em desprècia com mai a la meva vida i em fa mal expressament només perquè vegi lo moltíssim que em desprència i jo...la vull abraçar!

Estic tarada. 

Està bé fer-se cas a un mateix.

Però en aquest cas no. 

No m'he de fer cas a mi mateixa. 

No entenc el malefici que fa que m'agradin els seus talons una miqueta ressecs i que la seva olor em paralitzi.

No vull ni veure-la ni sentir-la, és esgotadora la concentració que necessito per passar el dia pensant en altres coses. 

Però allà vaig. Endavant. No em queda una altra.

I tot això pensant per dintre que siusplau no se'n vagi.

Boja. Boja! Sant Boi.