Tot trontolla

 Tot és molt fàcil d'imaginar.

Una se sent molt poderosa dins del seu cervell i sola a la seva habitació però...

Quan t'enfrontes a la mirada somiada, quan tens a tocar els cabells que et treuen la son o quan la conversa que vols tenir esdevindrà una realitat...

Aiai...tot trontolla, et sents perduda, insegura, de cop perds el control tot i que en realitat estàs contenta perquè ja és això el que vols...

Sí, he tornat a veure G. i he sortit tan remoguda que he anat corrent a demanar-li la cita a N.P. per almenys tenir l'emoció repartida.

Hem quedat, sí, diumenge. He pensat en ella i de cop he sentit pessigolles a la panxa, el que els escrits més prosaics diuen que és una descàrrega d'oxitocina...imagino que se m'emporta a l'hort i jo que em deixo. Imagino que se sent incomprensiblement atreta per mi. Sé que ens atraiem almenys intel·lectualment. N'estic tan segura perquè si no aquesta trobada no tindria cap sentit. Només vull baixar una miqueta l'atracció del cervell als llavis. Hasta aquí puedo leer. Vull que m'expliqui coses, que em continui sorprenent, que m'expliqui coses diferents, que m'expliqui qui és i com és el seu món. Si això no és atracció...no té nom.

Mentre la resta de dies ensumo el cabell de G. i la miro als ulls com una condemnada.

Segons una amiga meva, quan G. i jo vam parlar a l'estiu me li vaig declarar. Hahaa. Podria ser perquè no sé que cony li vaig dir.

Anirem veient. Avui estic massa impactada. No assimilo la realitat o la imaginació o el somni o el que collons sigui. Vivo sin vivir en mi...però de bon rotllo...

Fins ara.