Avui m'he llevat amb ànsia de sentir el teu cos calent sota els llençols i he imaginat com t'acostaries mandrosament cap a mi fins a posar mig cos a sobre del meu i com sentiria el teu alè al coll.
Com somriuríem i xiuxiuejaríem i quasi no puc imaginar com tocaria tota la teva pell nua.
Com sentiria la olor devastadora dels teus cabells fins a l'ànima i com faríem l'amor a poc a poc.
M'encantaria conquerir el teu cos molt a poc a poc, igual com estic conquerint el teu cor. Molt molt a poc a poc, petó a petó i mil·límetre a mil·límetre. Sospir a sospir.
Avui no t'he dit bon dia perquè cap story ni cap cançó bonica que em dediquis farà canviar la meva actitud. Sí, t'estimo des de lluny, i què, però sé que t'arriba la meva llum i que et fa somriure i això dona sentit a tot.
Friso per deixar-te ja el missatge de demà perquè t'escalfi un momentet el cor. Aquesta tardor sempre serà teva.
6 comentaris:
Què segueixin fluint, fantasies, somnis i anhels!.
Aferradetes, nina.
Carai...que maco, no sé que em remou més quan et llegeixo, si posar-me en el teu lloc o en el seu.. que macos aquests moments, tan fràgils i tan potents a l'hora.
https://youtu.be/C-n-uF0gmRg
sí...no hay manera...
Si sapigués quin és "el seu lloc..."
Almenys la poesia persisteix...
Publica un comentari a l'entrada