Crec que el que més m'afecta tan positivament com negativament és la intimitat (o la manca de).
Perquè encara que "no passi res", si la sento estic tranquil·la. Si em falta estic ansiosa, com avui, que ha sigut un dia molt estressant i ha sigut impossible aconseguir-la ni un minut del dia.
Bé, sí, la primera mirada del matí ha sigut còmplice però ja està, 2 segons. Avui no ha vingut al cafè. Sisplau, que no es converteixi en costum perquè llavors quan no ve...Necessito espais sense la seva presència simbòlica. Sembla que estic fent un màster sobre les meves sensacions.
La meva còmplice ha convingut amb mi que què fa penjant aquesta story si no vol res amb mi. Però no cauré en aquest parany. No pensaré que vol res amb mi, sinó que experimenta sensacions positives. A la seva manera. I jo a la meva. Potser mai ens arribarem a trobar, jo què sé. La còmplice també diu que m'estic obsessionant. Bé, no sap que això no és novetat i que a més jo és que soc així d'obsessiva. No li falta raó.
Em té descol·locada (G., esclar) perquè quan penso que tot li és igual em sorprèn amb algo com divendres i quan penso que li importa la veig freda. Bé, suposo que no és fàcil de mantenir aquest equilibri.
Jo què sé...avui les guionistes m'estaven posant pals a les rodes tota l'estona. Demà serà un altre dia.
4 comentaris:
Per mi, un dels sentiments més horribles és el "trobar a faltar". Una perosna, o la intimitant, Em deien ahir uns amics, a l'acomiadar-se, si em donaven dos petons o abraçada (soc de poc tocar) i em vaig abraçar directament dient: ara sí que m'agraden les abraçades, que ningú em toca.
Aix...que boniques les abraçades així en general...oi? Trobar a faltar és horrible però no viure per després no trobar a faltar...per mi és pitjor (que no dic que tu ho facis pas, eh? Jo què sé...ho dic per mi mateixa).
Són millors dos segons que res.
La roda gira i gira, ara a dalt... ara a baix...
Aferradetes, nina.
...i així anar fent...
Publica un comentari a l'entrada