Ahir amb una amiga vam descobrir la tercera opció de la paradoxa del repelús (recordeu aquest post).
La tercera opció és que li agradi PERÒ que no estigui connectada amb les seves emocions.
Correcte, descobreixo la sopa d'all també aquí dient que G. no està en contacte amb les seves emocions, no ho vol estar i no està disponible emocionalment. Tot i que m'explota el cervell de pensar que ho estigui tant corporalment. No m'ho explico però és així.
Per una banda vull entendre què passa i necessito fer-ho per poder-ho integrar.
Però per una altra banda necessito sobreviure.
No sé si ja ho he dit, això.
Per això tinc l'angelet i el dimoni dins meu com uns dibuixos animats.
Un em fa apropar-me a G. i l'altre allunyar-me'n.
De totes maneres ara tinc una mena de filtre: no vull que ella pateixi. Vull que estigui tranquil·la. Així que intento gestionar les meves mogudes a part d'ella.
Ahir estava angoixada al matí i em feia molta ràbia pensar que la única que em podia treure l'angoixa era ella. Al final va ser així. Fins que no la vaig veure i parlar-hi (i fer-li un massatge...) no em va baixar l'angoixa.
Això ho he de transformar perquè si no acabaré fent-li mal un altre cop i vull preservar la seva pau tot i que em repategi i em remogui les entranyes pensar el que he dit al principi del post. Això és cosa seva.
Veig que almenys el cap de setmana em serveix per resituar-me un altre cop i poder fer reset de cara a dilluns. Aviam si acabo de parlar amb la meva còmplice-salvadora i m'ajuda. Almenys que no em deixi sola amb ella perquè el dimoni deixi de fer-me proposicions indecents. Si algú me les ha de fer algun dia, que sigui ella directament.
6 comentaris:
El dimoni té mala fama però alegra la vida...
Però quan la tristesa que provoca supera l'alegria...què s'ha de fer?
Ho has de transformar perquè la que acabaràs fent-te mal de nou ets tu.
M'he trobat molta gent no disponible emocionalment. Corporalment sí, perquè elles també volen sentir-se desitjades i potser estimades, però no en saben. simplement en allunyen mentre ens donen "migajas" per tenir-nos sempre que les necessitem. I com elles ens causen aquesta angoixa i al mateix temps son les que ens calmen l'angoixa (com la droga, vaja) i tornem a caure fins que l'hòstia és monumental.
Diuen que de esto se sale. Jo encara ho intento però el patiment és tan gran que espero no atraure mai més ningú no disponible emocionalment, per molt bona que estigui.
No sé si podria viure amb aquesta desconnexió. Vull dir que el meu cos i les meves emocions van a una.
Crec que t'hauries d'ocupar-te més de tu que d'ella.
Aferradetes, somnis.
Sortirem, no en tinc cap dubte 💪
Almenys he aconseguit ocupar-me de les dues coses paral·lelament, ja és un pas endavant.
Publica un comentari a l'entrada