No m'afecta

 Ja no m'afecten els teus intents d'afectar-me, sento que els deixo passar, que no penso res, que no anticipo res, que no pretenc res, que no sobreentenc res ni imagino res, ni dedueixo res. Veig les coses. Les deixo passar. Només observo.

Estic contenta, tot i que sembli contradictori, d'haver recuperat part de la capacitat de somiar amb tu i d'evadir-me a la cabana. Em va bé com a teràpia per superar la sensació de que la vida és una merda avorridíssima. Si existeix la cabana en la meva imaginació, la resta del món recupera una mica de brillo i de color. 

Avui, a la cabana, a la imaginació, jo llegia al sofà amb les cames plegades (com jo sempre sec) i tu venies i te'm tiraves a sobre amb els murritus per fer-me un petó amb els ulls acabats de pintar com aquest matí, que ens hem pintat els ulls al costat. Que bonic, per uns instants puc recuperar el caloret interior per almenys intentar transitar el món sense tu amb una mica més d'alegria...

Em caus molt malament ara mateix i passo absolutament de tu però alhora et necessito d'alguna manera, necessito que existeixis...anem passant fases.