Enamorades

 L'altre dia estava molt neguitosa i no sabia què em passava. 

Fins que vaig descobrir que no suportava estar-me comportant així i passant d'ella. 

I sí.

He sucumbit i he creuat el pont.

Però molt tranquil·lament i molt convençuda.

Ella vol estar a prop meu i no em vol deixar escapar.

Jo vull estar a prop seu bàsicament perquè no suporto estar sense ella, estic tristíssima. 

Per tant...és com que el nostre destí és estar juntes.

Potser no ho volem de la mateixa manera. Però volem el mateix.

I estem tan bé! Tan "enamorades"!

Ella mateixa em cura de voler estar amb ella, clar...lògic també, no?

Si el que vull és "estar amb ella", quan estic amb ella estic bé, tranquil·la.

No m'estic morint per veure-la ni per dir-li coses ni perquè em faci cas perquè ja me'n fa.

Ahir fins i tot vaig pensar en enviar-li un missatge i no ho vaig fer perquè no vaig voler, com perquè "no em calia". 

I tot el dia ens mirem, ens somriem, ens busquem la complicitat, ens partim les ensaïmadetes...

En realitat...el que deia en el post anterior (tot i que al mig hi ha hagut una sotragada per part meva).

És com que jo no li feia cas, no li feia cas i ara que he decidit conscientment i sense descotrolar-me fer-n'hi...està TAN contenta! I jo també, clar.

Repeteixo: jo vull un amor així, tot i que no sé què hi pinta aquí que després jo em dediqui a mirar-li el cul o que m'adoni que quan du el cabell brut encara fa més bona olor...això no canvia, jovent, jo no ho puc evitar.

Però ara no tinc por d'això. No tinc por de descontrolar-me. Potser ella tampoc en té, de por.