Conèixer-la

 M'agrada conèixer-la.

Saber com és.

I em va com molt bé sense la pressió de que sigui la meva parella ni res.

No sé, si és que igual jo ja soc feliç en el món de l'amor platònic...

Avui he pensat que sempre fa una cosa i m'ha agradat molt saber-ho d'ella, sentir que "la conec". 

La "cosa" que fa  és que prova les coses. 

Per exemple, fa un temps es va comprar un cordill d'aquests que porta tothom amb el mòbil penjant i el va dur uns dies. El duia tot el rato, i igualment s'acabava posant el mòbil a la butxaca de la sudadera. 

Després ja he vist que se l'ha tret. No sé per què, no m'ho ha dit.

També va provar un temps portar a sobre la clau de la taquilla (perquè ens les van canviar) però no estava còmoda perquè al bolso hi té l'adrenalina per si li dona al·lèrgia. Fins i tot hi va posar una polsera d'aquestes com de cable de telèfon perquè si no, s'anava deixant la clau per tot arreu, tot i així se la deixava. Al final ha tornat a deixar la clau al pany de la taquilla tal com feia abans. 

I avui també no sé què deia d'un joc del mòbil que va començar però que ja s'estava cansant. 

M'agrada molt i em serveix per entendre-la. Sobretot m'agrada perquè, per a què vull estar al seu costat si no és per conèixer-la, descobrir-la i desxifrar-la?

Aix (sospir).

És que avui estic com molt in love perquè està molt xerraire i m'explica què farà el cap de setmana i que està cansada i té son i parlem de com ens sentim respecte al descans. 

I així soc feliç.

Tot i que continuo el meu procés de desconnexió i de deixar anar.

Aquí, en aquest espai i aquest blog és com que em deixo anar per pensar i parlar d'ella però "a la vida" sento que està molt menys present i que sí, potser vaig deixant anar...

Avui ha sigut molt bo perquè jo estava a un cantó d'una taula i m'hi estava repenjant amb la cadira balancejant-me SENSE ADONAR-ME (ho juro) que ella estava a l'altre cap de la taula i que l'estava movent fins que ella ha balancejat també la taula i llavors l'he mirat.

I ella en plan...nena!! Jijijij. Ha sigut molt bo (per mi, clar) que jo ho estigués fent absolutament inconscientment transmetent-li el meu balanceig...aix..

Hi ha dies que ERRÒNIAMENT tinc la sensació que li poso. No sé com es diu així en tercera persona...La poso? Li poso? Bueno, ja m'enteneu. 

No sé, per com em mira, per coses com aquesta del balanceig de la taula, perquè em busca la mirada, perquè li anava a preguntar com li havia anat la reunió i m'ho ha preguntat primer ella a mi...segurament no sigui per això. 

Però hi ha dies, com avui que vaig pensant...avui et poso. 

I tot continua igual, eh? 

Però mira. Ho penso.

Veus?

 Només penso en dir al meu jo del passat...ho veus? Al nostre jo del passat: veieu? Així.

No em refereixo en que hi pensi obsessivament sinó que precisament NOMÉS penso això. 

Sento que estic deixant anar. 

Però també sento que necessito que no canviï la situació. 

Que ens seguim veient.

Que continuem parlant. 

Que ens continuem mirant. 

Que li pugui explicar que vaig a una festa al seu poble i mirem al mapa on és i cotillegi els convidats aviam si coneix algú i sí. 

I li faci la conya de que encara no m'he apuntat i que si vol venir, que apunto el meu nom i entre parèntesi (dues adultes). 

I que no passi res.

Ni per part seva ni meva.

També em fa una mica de pena totes les coses que no poden ser. Com això, per exemple.

O com que la vull convidar molt fortament a escoltar una cantata que cantaré perquè és potentíssima i vull que escolti el missatge empoderador...però no ho faré perquè ni li interessa, ni la tocaria, ni vindria ni res. 

Però m'encantaria dir-li.

Dir-li: vine, que t'agradarà. Cantem al seu poble.

I que li interessés.

I que vingués.

I que li agradés. 

Que tingués l'interès que té A. (que les nostres corals cantaran juntes i ens fa molta il·lusió).  

Interès EN MI, en la meva persona a la seva vida, encara que no sentim "el mateix".

Jo no aspiro a que algú senti el mateix. Que senti el que senti i jo sentiré el que senti. La qüestió és l'interès en estar a prop de l'altra persona.

Sé, que G. té aquest interès relatiu de que ja que estem al costat doncs tinc interès però, esclar, no en tinc prou.

De totes maneres estic tranquil·la i contenta. 

Fins i tot molt més contenta que si tinc alguna "esperança" perquè així ja em gestiono jo mateixa aquesta peneta i simplement gaudeixo de la seva companyia, encara que no ens entenguem, encara que veiem el món diferent, encara que m'esbronqui perquè la tornaré boja...

Si ens mirem als ulls tot està bé. 

I tot no vull dir ella. Sinó tot. Tota la resta on ella no hi és. 

No sé com se'n diu d'aquest sentiment. Però és així. 

I marxar amb un somriure seu...fa que la vida sigui molt bonica, en sèrio. 

Ni tan sols tinc por de perdre-ho, només penso en gaudir-ho.

I en dir...veus? Veus com així estem bé?

Tornar-la boja

 Me vas a volver loca!! 

Era la seva frase cap a mi amb noms i cognoms. 

Hahaha, de bon rotllo, eh? Com en catxondeo però MOLT exagerat.

Però ho he trobat molt exagerat perquè només es tractava de que jo buscava una cosa al seu lloc i no la trobava i he preguntat (en general) si algú la tenia. 

Però ella s'ha posat como loca i fins i tot m'ha enviat un vídeo per demostrar-me que les claus estaven al seu lloc i que no les tenia ella.

Cosa que jo no he dit en cap moment.

Està esverada...deu ser la primavera o l'amenaça de tenir-me al costat. Nyehehehe.

La veritat és que jo estic molt tranquil·la.

I confirmo la meva teoria següent: 

Quan estic bé amb ella puc anar-la deixant anar i poso el focus en "la meva vida". 

Amb bé em refereixo a parlar normal i fins i tot "discutir" com avui. 

Parlar en plan...ei tia...noséquè...sense coses rares. 

I el millor sabeu què és? Que en realitat, salvant les distàncies i que JA SÉ QUE NO ÉS, així és com m'imagino la meva relació de parella ideal.

Sentir que estic bé, que tinc el que tinc amb aquesta persona "a puestu" (en cas de parella seria una altra cosa; en cas d'enamorada platònica, amiga i alhora companya de feina és això) i llavors puc fer la meva vida i pensar en altres coses i abocar la meva passió en la meva vida. 

Ara, per exemple, estic com super entusiasmada en la feina.

Vaja, que ja ho estava eh, però compartir-ho amb ella, fer-ho al seu costat...jo què sé...però que no estic pensant en ella...però em dona com més il·lusió...

Ai mira, jo què sé.

Que estic bé així i punt.

I més quan ja portava no sé quantes vegades dient-me que la tornaré boja (sí...ojalà) i jo dient-li que no l'acusava de res, que segurament soc jo que estic cega i que aigua a mar no trobaria...l'he vist tan alterada que li he fet una carícia a la galta. Aix.