Trist però no tant

 Aquests dies he plorat molt.

He estat molt trista.

M'he sentit com rendida.

No pujo storys perquè G. no les obre. I vull fer veure que no m'importa però em posa tristíssima i em fa molt de mal. 

Ja ho vaig dir al post anterior que m'estava acostumant a que faci com si soc un fantasma. 

Però com que el guió ja és una sorpresa per a mi mateixa avui he arribat a la feina i els guionistes havien marcat per al meu personatge que avui no volia estar així, no volia estar distants i de mal rotllo, no vull, no ho suporto, és superior a mi, el meu cos està cridant amb totes les seves forces. 

I com que a l'autopista l'he vist amb el seu cotxe que feia un mes que tenia al taller i m'ha fet il·lusió, doncs he anat a dir-li i hem estat parlant del cotxe NORMAL. No era de la feina i ningú estava intentant fugir. 

I després, es veu que l'he estovat o algo perquè m'ha fet un comentari sobre el conflicte laboral que hi ha. Ha fet un comentari dels seus passivo-agressius. 

Jo li he dit una cosa i ha dit "sí, clar, com que ho faig tot tan malament" o algo així.

Però jo, lluny d'ofendre'm, com que també sé que no va, com a mínim NOMÉS per mi, li he dit eeeeeeeei, aquest tonitoooooooo. I res, s'ha quedat aquí però en aquell moment ni jo era un fantasma ni ella era un robot. He tornat a veure la seva vulnerabilitat.

I us ho cregueu o no...m'ha alegrat tant!

Tant que després he segut al seu costat a l'hora de dinar i NO he sigut invisible!

O sigui, tampoc era res de l'altre món, simplement era normal, una persona que soc allà. 

És trist alegrar-se per això però així és. 

I trista estic igual de trista de no poder estar amb ella.

La tristesa és la mateixa en el mateix grau.

Però és una tristesa diferent.

Estar sense ella però amb ella és igual de trist però no fa tant de mal. 

Ah.

I molt fort.

Avui que estàvem un altre cop connectades o almenys en la mateixa dimensió de l'espai-temps, sentia la seva olor EXAGERADÍSSIMA. I aquests dies no l'estava sentint per molt a prop que estigués d'ella o per molt que entrés al seu espai ni res. 

I avui era d'aquells dies que dino la seva olor. Bueno, no perquè la sopa feia molt bona olor. Però que em sento en un núvol de la seva olor fins i tot quan ja ha marxat. Molt exagerat.

Alucino de com pot influir la percepció en la psicologia i viceversa. 

D'altra banda dues coses: 

- A. m'ha enviat un missatge tan bonic, és que m'encanta. Ahir li vaig dir que necessitava mimos i em diu: ostres, aviam si podem quedar -que mona...soc jo que no puc- però com que ens hem de veure el dia 22 q tenim entrades per a un concert ja li he dit que em puc esperar però m'ha enviat una abraçada virtual mentrestant però tan ben descrita i tan dolça i me la imagino tant per com m'abraça...que és que em venen ganes de plorar. Potser no serà res sexual ni res "romàntic" però no dubto de que és amor i ens estimem. És molt bonic, en sèrio. 

- I la meva crush per un dia, l'he etiquetat com a 1dia, vale...q ho sapigueu...doooooncs...no sé.

Vaig estar orgullosa de pensar: no. Jo no vull que siguem amigues.

O sigui.

Sí que ho vull, també, però no vull aprofitar l'amistat per al crush, no sé si m'explico. Jo ho entenc. 

Jo vull mirar-nos als ulls. Jo vull coquetejar, jo vull posar-me al seu costat i que les nostres cames estiguin en contacte.

Ja sé que és impossible perquè és més hetero que hetero i a més és que ni tan sols vull "que passi res". Només vull viure aquestes cosetes que em donen vidilla. 

Però ser "amigues" no me'n dona. 

I no m'interessa. 

No poso l'esforç, la intenció, la mirada i l'interès en "ser amigues". Tot i que també ho siguem. I sí, vull parlar de feina amb ella perquè tenim feines quasi iguals i m'agrada i ens entenem i tal...però vull parlar amb ella perquè em posa una mica, no perquè "em cau bé". 

No sé, per mi és important tenir-ho clar i saber per què estic actuant.

No per lligar-me-la, sinó per tenir-la a prop perquè em doni aquesta vidilla.

Uf...és molt enrevessat dit així, no?

Però bueno, per mi és un avenç.

Perquè és com una sensació anti-migajas. 

De...vale que siguem amigues, okei...però això no és el que estava buscant. 

I m'agrada que ens mirem als ulls i que ens acostem i que parlem de fer un cafè encara que després no puguem. I que quan comencem a parlar ja ens passem com tot el rato "juntes". I que estiguem cantant a la coral (que la tinc davant) i de cop vegi que m'està mirant i m'imita per riure. 

Té un somriure tan bonic.

Si m'ha de servir per anar oblidant a G. ...benvinguda sigui. 

Oblidant en el sentit d'esperant. Esperant en el sentit d'esperança. 

Oblidar G. mai. 

M'ha transformat com a persona. Ella i la nostra història encara que ella vagi a negar-la per sempre més. Jo la reivindicaré per sempre més, també. 

Aviam demà quan obri el guió què em diu. Que consti que quan em refereixo als guionistes també em refereixo a això. 

Amb sentir la seva olor en realitat ja soc més feliç que abans. Ara porta l'abric que jo ensumava sempre quan estava malaltíssima. I encara ho faig.