Diumenge

 La que continuo veient i a qui em vaig acostant a passets molt petits és la crush per un dia. 

Perquè m'agrada la seva companyia i m'agrada que ens acostem i ens interessem. 

Però igualment se me'n va l'interès perquè penso que és hetero i que al final també seré "una més" i ara mateix no suporto aquesta sensació.  Una amiga de la coral com les altres, una més...Em sento com un pin-i-pon d'aquells blaus amb el cabell taronja. Tots en sèrie, iguals, seriosos, un al costat de l'altra indistingibles. 

Sona patètic però prefereixo allunyar-me jo.

Però llavors m'agrada perquè no m'he d'esforçar perquè ella també fa passets cap a mi, tot i que sé que tenen un altre sentit i significat i llavors...sant tornem-hi, torno al bucle. 

No em ralla gens perquè ja tinc prou amb haver de veure cada dia G. i la gilipolles de la seva amiga s.  que m'estan menjant per dintre. I haver d'aguantar l'actitud de tothom al voltant fent com si res, com si la vida és una font inesgotable d'alegria i companyerisme FALS, quan jo estic allà aguantant-me les ganes de plorar i sentint com se'm remouen les entranyes d'haver de compartir espai  amb persones que m'han fet tant de mal i totes les altres persones que no fan res i que estan fent-los la gara-gara que també em fan mal. 

I em fa moltíssim mal estar allà i no suporto la festa de comiat, ni el dinar de comiat, ni la foto de comiat, ni el regal de comiat perquè em sembla tot més fals que un puto JUDES. I estic a punt de vomitar mentre tothom fa veure que ens estimem tant i som tan bones companyes amb tota la merda que hi ha al darrere.

La meva psicòloga diu que sí que puc aguantar-ho però és que no puc ni vull. Només vull anar-me'n de vacances ja d'una puta vegada aviam si quan torni he canviat el xip per alguna mena de miracle dels guionistes i tot i que em repategi, puc passar de tot això i estar normal i feliç fent la meva feina que m'agrada i que tinc ganes de fer. 

I no vull sentir més frases falses i no vull que ningú em digui bon estiu i descansa i desconnecta i tot de frases prefabricades que no em diuen a mi, exactament igual que el primer estiu no volia sentir de la boca de G. 

El primer no, el segon perquè el primer estàvem absolutament encantades l'una amb l'altra i érem cul i merda. 

No suporto la felicitat, el bon rotllo, els riures i les converses disteses. No ho suporto, en sèrio, només vull fer la meva feina i que  tothom calli i em deixi en pau i faci com si no existeixo.

Si no existeixo per a G. no vull existir per ningú. 

I aquesta G. no és la que a mi m'agradava. Perquè la que jo vaig conèixer no era tan xupiguai ni estava al rovell de l'ou sent la més popu.

A mi m'agradava perquè estava al marge, li queia una mica malament a tothom i anava a la seva bola.

Però, com ja fa molt que vaig dir també, la G. que m'agrada a mi sembla que a ella no li agrada. Així que res. 

Només vull NO VEURE-LA ni sentir-la ni saber res d'ella només perquè no em faci més mal.