És mentida.

 Avui hem tingut un "bon" moment amb G. Bueno...ehem...depèn amb què ho comparis...

Però com que ha desaparegut el que més m'agobia que és el grup i ens hem quedat ella i jo soles per uns moments...doncs em sentia molt tranquil·la, i com que l'altre dia vam com semi-parlar sembla que la cosa s'ha destensat una mica, tot i que ja què més dona perquè demà pleguem. 

He tingut dos sentiments no ben bé contradictoris però sí...

Per una banda, a mi em fa falta poquíssim com per tornar a enamorar-me, amb el més mínim respir em torno a quedar embadalida amb el seu cabell preciós castany lluminós una mica color coure, amb els seus braços morenos dintre de ser blanquíssima, amb el seu somriure bonic i dolç...vaja, no em somreia a mi...estàvem soles però amb una "visita" diguéssim. 

I per l'altra banda...notava que una part de mi volia creure's aquesta imatge, volia creure's aquest somriure dolç però no s'ho creia, continuava en alerta: aquesta és la persona que et tracta malament, que t'ignora, que et fa mal i li és igual o fins i tot sembla que li agradi...

És mentida, és mentida! Cridava una veu dintre meu. 

D'alguna manera l'hi agraïa...d'alguna manera pensava: calla, deixa'm gaudir...

Amb aquesta petita "destensió" d'avui, he tornat a mirar la seva pell i enyoro tant com m'agradava.

I no em pot agradar perquè li faig mal. Perquè no ho vol. Perquè no m'estima gens. 

En fi.

Demà últim dia i potser sí que prefereixo quedar-me amb aquest regust. 

No puc assumir el moment de dir-nos "totes" adeu...m'inventaré que he de marxar abans...res...deu minuts abans. No puc, no ho puc assumir.

La meva psicòloga diu que m'he d'exposar i no fugir sempre...però això és massa. 

I NO he d'anar a dir-li adeu a ella. 

No.

No ho vull fer. No ho faré. Si no canvio les coses continuaran sempre igual. 

No som res.

No vol que siguem res.

I no serem res.

Tot i que ella per mi ho hagi estat (no sé quin temps verbal conjugar...) absolutament tot.