La resposta del cos

 He passat el cap de setmana amb A. i, tal com deia l'altre dia de la crush per un dia sento que el cos no respon, que la pell no vibra, que l'atracció no es produeix, l'atracció literal com d'imant, que els cossos no ens empenyen a tocar-nos. 

I això em fa enyorar encara més G. tot i que la vegi cada dia, encara, i que en realitat no la vulgui veure.

Penso en com ara els nostres cossos es rebutgen tot i que a mi em continua encantant el seu però només de lluny, només de vista...

I penso, encara més, en com era abans, quan es cridaven, quan s'atreien com un imant; encara que ella no ho hagi viscut així ha passat. Em sembla raro de dir, em sento com si he abusat del seu cos inventant-me la seva voluntat però així és com ho he viscut.

Òbviament no he fet res que ella no hagi volgut fer però quan ens abraçàvem al principi...ara penso...no se n'adonava? Si a mi de cop ara una companya de feina comença a abraçar-me tot el rato...mmm...a veure. I més ella, tan així freda i distant com era. I li semblava tan normal que ens passéssim el dia enganxades amb la calor que feia?

M'agradaria veure-ho per un forat, potser jo tenia la percepció alterada però les coses que van passar, van passar. Com quan em va dir que mirés una cosa que havia escrit a l'ordinador i  la vaig mirar amb el seu cos tot enganxat al meu, com una abraçada però sense els braços rodejant-nos. 

Com quan una de les vegades que em volia recuperar va començar a recolzar el braç a la meva cadira cada dia. Era el seu cos reclamant el meu, encara que ella no hi estigués d'acord.

No sé quan ni per què es va acabar però mai dubtaré que va passar.  

Veig tan clar quan no passa com veia clar quan passava, no hi ha dubte de la comunicació entre els cossos. 

M'entendrà qualsevol persona que hagi fet sexe amb algú que després li ha dit que no volia res o que no sentia res...sembla mentida, és una contradicció ferotge. 

Em queden dos dies de veure'ns i de treballar juntes.

Divendres ens les vam tenir. La directora ens va reunir al despatx i ens va dir que aviam si podíem treballar juntes o que què passava. Totes dues li vam dir que sí. 

Jo sí que et parlo, em deia G., recordant totes i cadascuna de les paraules que ens hem dit en els últims dies...ella sempre recollint proves i testimonis de la seva versió. En això som iguals. 

Tinc por que haguem de parlar de feina. 

Que haguem de parlar molt de feina.

Perquè jo continuo sense poder fer com si res. I sense voler ser una qualsevol ni poder. I, com li vaig dir, ella mai serà una qualsevol per a mi.

Per tant, també referit a la feina, no puc deixar passar les coses perquè NO VOY A CALLAR MAS. I menys amb ella.

Potser encara és la meva tossuderia.

Potser el nostre conflicte encara és el mateix i no s'ha resolt.

Ella diu: siguem una qualsevol l'una per l'altra. Potser només per demostrar que sempre ho hem sigut. O per deixar clar que ara és així. 

Jo dic: ni parlar-ne. Mai de la vida.

I així continuem en conflicte.