I més somnis...
Avui és l'aniversari de G.
Ja he començat despertant-me d'una nit mogudeta de somnis.
Alguns no tenien res a veure amb ella però estava per allà pul·lulant.
Hi havia el clàssic episodi en què no puc avançar perquè el cos em pesa 4 tones i em vaig arrossegant com un llimac pel carrer i tot em pesa i em pesa. I no puc ni caminar dreta, he d'anar com a quatre grapes i agafant-me per les parets.
Després m'encomenaven cuidar un nadó durant el dia però jo havia d'anar a la feina però tornava al casa a cuidar el nadó i G. tampoc havia marxat cap a la feina i també hi era s.
I després G. començava a plorar i a plorar. A plorar moltíssim. Ara ja no plora mai...
I s. també plorava i jo pensava jo no ploro quan plora G.
Però de totes maneres no podia fer res, com a la realitat, que no faig res ni dic res.
Vaig llegir una frase que m'identifica massa: com vas poder sobreviure? No ho vaig fer. Ara soc una altra persona.
A la vida real, ja, l'he felicitat, és clar. De lluny: per molts anys, li he dit.
Gràcies, amb una inclinació de cap.
Enlloc d'una abraçada, clar, tampoc és que ho esperés ni res.
Després ha portat pica-pica per abans de dinar.
Ni l'he tastat.
He acabat la jornada laboral sense patates, olives ni cocacola però amb la dignitat interna sencera.
Arrossego la meva tristesa com una llosa... però avanço amb el cap ben alt pel camí de la meva vida.
La setmana de 5 dies ja se'm torna a fer eterna i arribo a divendres sense forces emocionals.
De totes maneres, em continua semblant una mica bonic que no ens puguem parlar perquè l'estimo massa i que mantinguem un respecte mutu en aquesta incomunicació.
No podem parlar-nos perquè era massa gros. És romàntic i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada