Avui només et trobo a faltar però no vull fer res per posar-hi remei.
Només sentir-ho.
Perquè m'has explicat a mitges com et va anar ahir i vull que m'ho expliquis tot. Sobretot que m'expliquis com et sents tu. Però també vull que m'ho vulguis explicar perquè la nostra intimitat ens ho demana.
Per tant necessito que m'ho vulguis explicar i que vulguis buscar la ocasió i l'espai per fer-ho. Jo ja no puc més. Ja saps el que hi ha.
Les companyes que ho saben no són còmplices. Molt dir-me que em veuen fatal però tampoc em pregunten ni em donen espai per explicar.
Només que m'allunyi, que la oblidi i ja. Doncs no sé si m'ajuden o em putegen ja. Tan de bo no ho hagués dit a ningú i seguiria sent el nostre secret, G.
Avui almenys m'he endut un somriure quan t'he dit des de lluny i amb senyals que si t'havies tallat el cabell. Una miqueta, m'has dit.
Em sento condemnada a estar lluny de tu. Condemnada per tu, per elles, pels guionistes i per mi mateixa.
Pero em sento resignada a estar aquí.
No sé si aquí és el punt de pau, però mentre no ho esbrino no tinc forces per moure'm.
Bona nit ratolinet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada