Dies normals, sisplau?

 Mare meva...els guionistes sempre em van a la contra.

Ara que la vull oblidar no paren de succeir coses. Que ara no vull!!

Vull aprendre a estar normal sense que passi res ni sigui "el dia de que...". Doncs es veu que ara cada dia és el dia que passa algo. Així no es pot treballar!

Aviam. L'objectiu és estar bé jo mateixa amb altres elements que no tinguin a veure amb ella. Omplir-me de coses bones, plorar coses lletges, centrar-me en mi, poder-me concentrar en el que faig...

El que passi o deixi de passar amb ella (és a dir: res. M'ho pot dir més alt però no més clar) no m'ha d'amoïnar. O sigui, per poder gaudir de lo NORMAL que passarà amb ella com a AMIGUES que som he d'estar bé i he d'estar desenganxada d'ella. Només vull concentrar-me en treballar en això. 

Avui m'han fet anar a la no-cita i li he dit que va, que faci el favor d'abraçar-me una mica que si no, col·lapso. M'ha abraçat com "vinga va, no comencis". Abraçada curta i petonet a la galta però almenys he salvat el moment amb dignitat perquè no li he suplicat, li he dit així tal qual. 

La resta del dia bé i normal. Em continua derritint amb aquestes mirades però bueno. Si és la seva manera de mirar, doncs serà que la seva manera de mirar m'enamora, tu. Primer la vaig conèixer amb mascareta i ja recordo que aquells ulls amb aquell cabell i aquella veu em deien alguna cosa. Però vaja, no era el moment i va passar molt temps fins que realment m'hi vaig fixar. 

Sempre et recordaré G. bonica. Has estat molt important. I ara simplement ets una amiga més amb qui parlo de coses normals com per exemple que quin fred que feia aquest matí, oi? Doncs això és el que ara vull. 

Al món dels somnis avui em feia petons als llavis. Molt suavets, si jo tancava els ulls...m'agradaria fer-li petons per tota la cara, per les galtes, com ja faig de vegades, als llavis, als ulls, al front...tot com un continu. En fi, puc somiar en això.