Simpòsium

 Avui em feia la  sensació com que dins del meu cervell hi havia una reunió, un simpòsium (el que coi vulgui dir però així sonava més rimbombant) i que cada persona que hi participava estava convençuda d'una cosa diferent. 

M'imaginava la típica sala de reunions amb una taula de vidre ovalada i tothom al voltant. I cada cop que algú deia una cosa, un altre replicava amb el seu punt de vista i així no ens posem mai d'acord. 

Depèn del dia o del moment, parla un o parla l'altre. 

I avui és com que ha entrat una nova persona al despatx amb una nova versió dels fets, una cosa com que no havia pensat fins ara.

No sé què coi aporta ni a on collons porta aquesta reunió ni què pretén solucionar o crear però allà estan, dale que dale, cadascú a lo seu. 

Aviam si algun dia entra un moderador o algo i treu alguna conclusió que ens sigui útil.

La persona nova d'avui deia que potser G. no sap què fer amb tot això i que en realitat em va seguint, per això segons jo estic, està ella. Que jo li dic que vull que estigui a la meva vida i ella és com si pensés: i això què és? Com es fa? Què hem de fer? Perquè semblava com que volia però justificava que era impossible...

Aquest matí m'he emprenyat (interiorment) perquè ha passat del meu cul i no m'ha ni mirat a la cara (després d'haver passat de mi tot el cap de setmana com sempre però bueno, això ja...).

I pensava vale, molt bé, gràcies!! Et dic que davant de la possibilitat de que te'n vagis el que penso és que ets molt especial per mi i que vull que estiguis a la meva vida i el que fas és demostrar-me que NO soc especial i que em saludes amb el cap com si soc algú random?? Mooooolt béeeee. Gràcies, eh?

Però després hem estat al mateix espai un moment i jo he començat a parlar, a explicar-li el cap de setmana i a dir coses i preguntar-li i ella ja ha arrencat i ha començat a parlar normal. Bueno, i a sospirar. Va sospirant i jo pensant...ja, filla, jo opino el mateix. 

M'entren ganes de dir-li carinyo, vols que et faci un croquis de com s'és amiga/persona especial amb algú? Perquè ho som i cada cop que en parlem, deixem de ser-ho, coi. 

El dilema en el simpòsium és: doncs què fem? Anem cap a ella en modo persona especial a saco com ens surti? O sudem?

Avui no era el dia però li faré la no-proposta de concert i totes les que se m'acudeixin. Si és que jo mateixa estic entrant en el modo que dic: vale, no siguem amants però et vull a la meva vida de veritat. 

Parlant amb altra gent també m'adono de les barreres que té la gent en quant a sexe però també en quant a altres tipus d'amor i fins i tot en quant a amistat o lligam especial. No tot és sexe/no sexe. Jo només vull que flueixi el que hagi de fluir, no vull ni tan sols que sigui com jo vull però que sigui, per deu!

Avui que continuo pensant en obrir l'aplicació i trobar algú altre, encara tinc com més clar que vull que estigui a la meva vida igualment. Però que necessito desintoxicar-me d'ella abans que marxi. Desintoxicar-me literalment de la seva olor. Que ensumo la seva jaqueta (psicòpata jo? Sí) i em marejo, és que en sèrio... pot ser la persona que fa més bona olor del món? Pot ser-ho.