Impacte

 Buf...avui he tingut un impacte emocional que m'he quedat flipant jo mateixa...

Per circumstàncies, en un moment determinat he decidit quedar-me amb G. a soles en el nostre espai íntim on ens abraçàvem. O sigui, podria no haver-me quedat però per coses de la feina he dit va, no passa res, que estàs molt bé, vinga va...i m'he fet la xula i m'he quedat. 

Tot i que m'he posat a l'altra punta d'ella, d'esquena a ella...al cap de mig minut m'ha entrat un SUBIDÓN, una calor, unes ganes de plorar...que he hagut de marxar. 

No sé si se n'ha adonat, com preguntava la meva amiga E., jo crec que no però he marxat i he estat una estona que no podia parar de plorar, era emoció pura i dura (tampoc sé massa bé quina, perquè no estava pensant RES, us ho prometo) sortint-me líquidament pels ulls, no podia parar...Tristesa? Clar. Melancolia? Sempre...però això ja ho sento cada dia, no fa falta estar allà, no és que diguis he connectat amb algo amb què no m'havia fixat o no havia atès...En fi.

Després se m'ha passat i he tornat a estar normal i bé. Bueno, com deia ahir, bé tampoc, però almenys no malament. 

M'he sorprès molt a mi mateixa. 

En fi, i per altra banda només dir que G. no em pot encantar més i que la miro als ulls i em sembla que els planetes canvien de sentit la seva òrbita. En alguns moments  se'm queda mirant perquè és que ha de percebre que aquestes mirades no son normals. Poden existir aquests ulls? Es veu que sí...

Estem parlant i sembla que les frases s'allarguen fins a l'infinit perquè no volem deixar de parlar. Bueno, jo. D'ella percebo el mateix però segurament estic equivocada. O si més no, ho passo per alt perquè no em convé.