Fantasia triple

 Avui he fet un exercici molt potent de travessar barreres a la fantasia.

Perquè vamos,  no atrevir-se a fer coses a la fantasia té collons, també. 

I no em refereixo a coses que em pugui imaginar sinó imaginar-me-les com si les anés a fer. Planificar-les tot i que no tingui decidit si les faré (i segurament no les faré), és aquest tipus d'imaginació la que se'm bloqueja i no m'ha donat la gana, volia travessar-ho i ho he aconseguit. Olé jo.

Al final ha sigut com una doble (triple, en realitat) fantasia, una mica tria la teva aventura. 

Jo anava directa, al lloc prohibit a l'estona prohibida per fer-li una proposta.

Et vull fer una proposta, li deia, però no em contestis ara, tu pensa't-ho, visualitza-ho i demà em contestes. 

Riuria. Riuríem. Si és que seria divertidíssim, jolin...

Et proposo que ens fem un petó. No em contestis ara! Bueno, aquí no, clar (com en el meu somni).

Sé que ella estaria entre rient dels nervis i fent cara de "no ho penso fer" però jo no deixaria que em contestés ara.

Li tornaria a dir. No, no em contestis ara. Demà torno i em contestes que no. 

Aquí la fantasia es bifurca. Clar, com que és la MEVA fantasia doncs imagino que em diu que sí i que, quan m'he recuperat del shock (si no és que ha haugut d'avisar a l'ambulància) quedem un dia per fer-nos un petó. Al cotxe, m'ho imagino, per exemple.

Imagino com em poso en plan Senbei Norimaki quan es posa atractiu, que m'incorporo, la miro als ulls, somric, empasso saliva, m'humitejo els llavis, la miro als ulls, li acaricio el cabell (segurament no seria tot tan pel·liculero) i li faig un petó com de quatre segons. Ens el fem, vaja, però imagino que prendria jo la iniciativa. 

Torno a somriure i dic...no està mal, no? I com que hem quedat en un petó...doncs demano si segueixo. Bueno, aquí la meva imaginació ja pot començar a volar sense cap mena de filtre...

Però tornant al tria la teva aventura, també em podria dir que no, esclar, al dia següent i m'ho diria en plan "ni boja" o en plan "no m'ho he hagut de pensar ni mig segon: esclar que no" "estàs pirada? Clar que no, ja t'ho he dit mil vegades". Tot i que ella, diplomàtica com és, només diria que no. 

Aniria a dir-li: vinc a que em diguis que no. No!

Vale. Diria. I també somriuria i marxaria.

Potser diria algo com...ho havia d'intentar. O jo només pregunto o només era una proposta...

A la imaginació jo em quedaria molt digna, com el primer cop que em vaig declarar, que ho vaig estar prou però sé que no estic preparada per representar aquest paper. Sé que estaria malament i que després em tornaria a descontrolar molt, cosa que no vull.

I una altra raó per la qual no li diré és perquè ella em va dir un dia que no volia "que jo em confongués" i penso que és respectar les seves paraules no tornar a demanar-li. És respectar-les i és honorar la relació que tenim ara. Honorar que la podem tenir perquè jo "no em confonc". 

Ara...també us he de dir que no descarto al 100% deixar anar que jo tenia una proposta però que no li faré. Si no em demana quina era, doncs aquí es quedarà, si s'ho imagina doncs val però tampoc ho sabrà segur. I el que més m'agradaria seria sentir-la de la seva boca ni que fos per dir-me que no. 

- Jo tenia una proposta però no, no, no te la diré.

- Quina era?

- No, no, que no.

- Ja me la imagino (potser diria. I potser no diria res més, però jo diria...)

- Ah sí? Quina és?

...i m'encantaria sentir de la seva boca...- Que ens liem. Però no!

I dir-li -No, no era aquesta. Bueno, no ben bé.

Repeteixo: collonshostiaputaja seria TAN divertit!! Que gairebé no ho puc resistir.

Però resistiré.

Resistiré això i resistiré el dia de sant Jordi sense dir-li res romàntic. Demà és l'exercici que tinc. I sé que ho aconseguiré perquè estic molt centradeta, tot i que em faci perdre el sentit de la realitat. 

Que tingueu una bonica diada. Us desitjo que pugueu regalar tots els regals romàntics que vulgueu. Jo li regalaria una rosa. Una, sí, on es concentraria tot l'amor. Una rosa d'amor. Però no ho faré, esclar. Ni real ni virtual.