Fredor

 I no vinc a parlar-vos de la SEVA fredor, que també. Perquè sempre que s'acaba la nostra vida presencial sembla com que no ens coneguem de res. Pot enviar-me un àudio per dir-me una tonteria un dimecres que ens hem vist i després a les vacances ja comença a contestar-me "sí, no, ok, sí, jajaja, molt bé" i a no dir-me absolutament res. 

Sincerament és molt desagradable. Pitjor que el fet que no estigui a la meva vida és NO SABER si hi és o si no. 

Venia a parlar-vos de la MEVA fredor.

Després de l'experiència religiosa de NC. tocant-me la cuixa i fent-me sandwich entre ella i  G. és com que res més ni ningú em motiven. Només vull tornar a estar amb ella/elles. Segurament G. és el talismà q fa q NC. pugui motivar-me allà, en aquell context. Sí que penso en les seves abraçades...però com que està morta per dintre, no tinc cap mena d'interès en fer cap vincle amb ella ni dir-li absolutament res fora del context "feina". Mira, potser és el mateix q li passa a G. amb mi...allà molt bé...fora ni hablar.

Vaig posar al post anterior que tenia ocasions per posar en joc la meva jo seductora i sexual...doncs aquesta jo està allà. Desapareguda en combat. 

Si no hi ha G., doncs no hi ha res, sembla que diu. 

Això és una puta merda, no anem bé, a aquest pas no sortiré mai d'aquí!

Vale que avui és lluna plena i és després del primer asalto del Nadal però joder...em sento atrapada. 

Podria ser que sigui bastant culpa meva que "em deixo" però ara estava bé! Amb ella "com a amiga" és com que tot fluïa...però res, deixo de veure-la i em sento buida. No és que la trobi a faltar...és que em falta perquè com que no podem parlar, com que no sé què és real, què és imaginari i què és culpa del biaix de confirmació...tot plegat acaba sent un castell de cartes que se'm desmonta quan bufa una mica de vent...

Res, que en cas hipotètic que hi hagi noves candidates, cosa que dubto bastant a curt termini, ja us informaria, de moment...més voltes a la nòria...una altra fotocòpia.

Totes dues

 Ahir a la nit, abans de dormir, jo sempre pensant en històries d'amor...bueno amor...ehem...o sexe.

No sabia en qui pensar, si en G. o en NC. anava de l'una a l'altra però tota l'estona se'm barrejaven fins que finalment, deixant fluir la imaginació, pensava en les dues alhora. 

No és que vegi cap mena de feeling entre elles però m'imaginava tan fortament a les dues volent-me a mi que no podia parar de visualitzar una per cada cantó, tot ple de mans i  pits  i cossos i llavis, tots per mi...

Aquestes vacances de nadal s'estan omplint cada cop més d'esdeveniments susceptibles de...vaja, on poder posar en escena el meu jo sexual i seductor que m'ha dit la psicòloga que construeixi i visualitzi.

Encara hi he de treballar més.

És com això, que només coquetejo quan en realitat no vull res o quan no pot ser o jo què sé...aquí hi ha algun puto bloqueig perquè no pot ser que no connecti amb ningú del món a nivell sexual quan m'és tan fàcil connectar amb la gent en tots els altres aspectes vitals. 

Aviam si tinc notícies per publicar i posts per fer.

De moment la meva estimada còmplice-emigrada ha proposat un dia perquè ens veiem, aviam si les altres s'hi afegeixen (i no queden sense mi) i G. s'apunta.

Friso per veure-la fora de la feina, per treure aquesta història de la panxa del bou.

Avui pensava en dir-li bon any el dia 31, cosa que penso fer, l'any passat li vaig dir de manera super dramàtica (per mi). I pensava en agrair-li que efectivament estigui a la meva vida i que tan de bo ho puguem dir molts anys.

Però clar, la vida és més enllà de fer-me cas quan em veu (que això ja em dona una tranquil·litat i un relax...que ni tan sols la trobo a faltar). 

Ella és part fonamental de la construcció de la meva nova vida i personalitat. Independentment que al final el que hauré de fer és enrollar-me amb una altra persona (perquè això ja passa de taca d'oli). Però vull que ella es quedi com ara. Com ara. Fins que la mort ens separi...jo què sé. Em sento més en una relació amb ella que relacions que he tingut. 

D'amigues? Vale. Doncs diguem-ne d'amigues. 

Dinar de Nadal 2.0

 L'any passat el dinar de Nadal va ser una puta locura, vam acabar abraçades al lavabo amb ella plorant i dient-me que volia que jo estigués bé...una puta locura.

Aquest any, només pel fet que encara estiguem juntes ja és com un miracle però el miracle màxim és que estiguem tan bé. Tant...que ni ho sé dir. 

Tan bé de tranquil·les, de connectades (nivell: hem regalat el mateix objecte a l'amic invisible...), en tanta confiança, tan còmplices,  tan contentes...que ens han fet una foto i és que no puc parar de mirar la cara de felicitat que fem. 

És preciós, no sé com algú pot pensar que aquesta història sigui perdre el temps. Perdre? Això és robar temps al temps que ens queda d'estar juntes, això és aprofitar al màxim el temps amb tota la felicitat que puc aconseguir. Ni que la gent quan s'enrolla fos tan feliç i ja ho tingués tot, no sé si m'explico. 

La millor manera que em puc imaginar d'aprofitar el temps és estant al seu costat i això és el que faig. 

Peeeeeerò, d'altra banda, aquest blog no seria aquest blog si no tingués una mica de marro.

Bé, el fet d'estar a prop de G. ja em genera un estat d'excitació, no sé com dir-ho, cada cop que em toca és com que em passa la corrent.

Ens toquem i no. Creuo la cama cap a ella i ella la creua cap a mi fins q em toca. L'altre dia jo movent-la en balanceig, tocant-la clarament, no subtilment (bueno, sabata amb sabata), sense dissimular. Però com que és d'amigues...

Però després ens apartem, no és un tocar "natural" de...ai, no soc conscient ben bé si t'estic tocant o no (en plan quan estas al costat d'algú). Som perfectament conscients de si sí o de si no. No estic volent dir que vulgui dir res, però és així. 

Total, que aquí entra el gir de guió que fa que aquest blog sigui aquest blog perquè ha entrat en acció NC. La mare que la va parir...

Ja vaig dir que estàvem molt en catxondeo com de coquetejar en broma (que sí, em surt millor que en sèrio). De vegades reconec que faig amb ella el que no puc fer amb G...

Doncs quan hem acabat de dinar avui i algunes persones s'han mogut de lloc (lo típic) ha vingut al meu costat. Però al meu costat...costat.

O sigui, jo estava al costat de G. (com no podia ser d'una altra manera) i NC. m'ha fet apartar més cap a ella per posar-se al meu altre costat. 

Jo ben apretadeta entre totes dues (mare meva, em poso vermella...).

Però no contenta amb això, NC. m'ha posat la mà A LA CUIXA (jo tenia les cames creuades)...que una mica més i em fica mà una bona estona llarga i jo mentrestant li anava acariciant la mà. Fent manetes, vaja, estàvem, tot això sota l'atenta mirada de G. 

Hosti.

Ara que ho he escrit m'acabo d'adonar que aquesta era la meva primera fantasia. Que jo em liava amb NC. (vale, no ens hem liat) i que G. ens veia. Què és això? Un bucle del temps?

Total que marededeusenyor com m'ha posat NC. allà, en viu i en directe que m'estava entrant una calor i dale que te pego en tocar-me la cuixa, que no ha parat estona i estona i després més. 

Sé que no és res ni vol dir res però els fets son els fets. 

La meva fantasia amb G. ara mateix és que ens puguem tocar cada cop més COM A AMIGUES fins que ens liem sense voler.

Jo és que ja estic en un punt que ni penso en això (bueno sí...però que ni ho espero ni ho pretenc ni res), sento una mena d'amor sublimat en què estic en el paper d'amigues del segle XIX que diuen amigues quan tothom que mira la peli sap que en realitat son nòvies. 

He sortit d'allà tan relaxada. Que em sentia com si hagués fet sexe de veritat.

No sé amb quina de les dues.

Amb totes dues. 

G. i altres persones diuen que sí, que oh i tant, que quedem un dia de les vacances. 

Ehem, ja veurem, jo passo de dir res, que després es raja tothom i em frustro.

Quina diferència amb l'any passat.

Déu meu, quin bé m'està fent aquesta "relació" tan bonica, riure en els mateixos llocs on he plorat. Celebrar que fa un any de coses que em van fer molt de mal així de bé amb ella.

Aterrant-la, desdramatitzant, fent-la real, tan real i palpable...

Avui he tret una cançó que sonava perquè em recordava a la G. inabastable. I no vull aquella G., vull la G. d'ara, aquí al meu costat tocant-me, fent-me cas, estimant-me i amb aquest somriure preciós, feliç i sincer a la foto que ens han fet juntes.

És preciós.

Qui deia que no ho era? Sí que ho és. És una història bonica i preciosa i punt.

Somni fet realitat...i no

 Tu ets conscient (no...) que m'he estat morint per tu? Que em moro per tu cada dia a casa meva i en els meus somnis? Que penso en tu tot el dia tota l'estona?

I després vinc aquí i com si res...au...ets un puto somni fet realitat, et miro, et veig, t'escolto, et toco, t'ensumo (oh, mentre tanco els ulls i ningú s'adona del que estic fent), et parlo, sento que m'estimes i em vols al teu costat...un puto somni fet  realitat...i alhora inabastable. 

Et miro els llavis mentre imagino quin gust i quin tacte deuen tenir. Mentre m'imagino els meus xocant-hi en un petó.

Et miro les cuixes i com poses la mà entremig per creuar les cames i vull que sigui la meva.

Et miro on s'ajunten imaginant que allà hi ha el centre del teu plaer que vull absolutament ABSORBIR. 

Et miro el turmell...oh, diantre de botes...

Passo i et toco perquè ja puc fer-ho sense por de descontrolar-me i el món s'atura.

Com pots no percebre-ho?

Ens creuem i em dius "holaaa" amb mig somriure que em mata perquè en realitat saps que t'estic mirant tota l'estona. 

Em busques la mirada còmplice i em sento tan feliç...quan et deixes una ametlla al plat i riem o quan algú diu una cosa rara.

Et toco el cap quan em dius que et fa mal...

Així estem...igual que l'any passat. Exactament igual.

Però jo estic molt diferent, ja no estic esperant que "passi" res perquè és d'amigues.

Toooooooot és d'amigues....d'amigues del segle XIX que fan servir aquesta paraula per no dir-ne una altra? Possiblement. Però d'amigues. Jo mateixa estic sublimant els meus sentiments en aquest eufemisme.

Amb aquesta excusa podem fer tot el que vulguem sense dissimular i sense frenar-nos. Perquè és d'amigues.

Amb aquesta excusa pots estar enviant àudios a una amiga comuna (a la meva estimada còmplice que continua sent-ho però en la distància) des del meu mòbil  mentre totes dues ens hi amorrem (per què no li envies des del teu?) i ens podem fer una foto perquè portem el jersei igual; i podem parlar del filtre que poses, que a tu et queda bé però a mi no i n'hem de buscar un altre. 

Puc estar traient pelotillas de la teva sudadera amb la meva maquineta que les treu imaginant totes les vegades que vaig absolutament DESIJTAR-TE mentre hi eres a dintre.

Puc baixar a la terra tots els somnis que he tingut amb tu. Tots? No tots. Tot és possible mentre sigui d'amigues. No parlem de sexe. I molt menys de sexe lèsbic. No parlem de desig ni d'amor. 

Però mentrestant ens atraiem com un imant. D'amigues, però. 

Només em queda treure de context aquesta història. Passar-la a la vida real. 

I gaudir de tu.

Quan no ens veiem...

Jo volia que estigués a la meva vida, ja li vaig dir, però en realitat...no sé. Estem molt bé quan estem juntes físicament en el mateix espai. 

Però la vida va molt més enllà d'això i quan no ens veiem no em diu absolutament res. Si jo li dic alguna cosa em contesta la cosa aquella. Però això no és parlar...vaja, no sé. Sobretot si el "no veure'ns" és llarg (com ha sigut aquest pont). 

El nostre primer estiu, quan ella encara no sabia res, no es comportava així amb mi, em deia coses, em seguia la conversa...des de fa un any, des de les  vacances de Nadal passades en què em va enviar un àudio forçat i robòtic les vacances o els ponts llargs son així: no existeixo per ella. No vol acostar-se a mi ni que quedem ni que parlem ni  compartir res amb mi ni res. No hi ha res de mal. 

Com sempre, amb aquestes coses, el que em fa ràbia és que després em vingui a buscar quan som a la feina. No m'ha deixat mai distanciar-me del tot. 

Jo no puc viure així: ara sí, ara no, amb ella. No entenc què he de fer. Per mi les persones son o sempre o mai, no entenc aquesta separació i més això, quan al principi no era així. 

Em fa malet. 

Pel que fa a altres persones de qui "enamorar-me"...no veig la llum al final del túnel. Potser no podré realment fins que G. no marxi de la meva vida del tot perquè la veritat és que incomprensiblement només tinc ulls per ella. 

Tot i que intento posicionar-me com a amiga...no ho estic aconseguint. 

Ara no és que intenti res (jo), ja ho he donat per impossible; és com que quasi ni ho desitjo, i això és molt trist. Però clar que ho vull. 

Si pogués saber què sent o què ha sentit...Perquè si és com  sembla ser que seria i la resposta és res, llavors no entenc per què no para fins que no em torna a tenir al seu "team". Tan interessant soc com a amiga a la feina?? Tampoc crec que sigui per tant...