diumenge, 2 de març del 2025

L'amiga

 Seus al meu costat perquè avui va així, perquè els guionistes ho han posat molt fàcil i perquè ha fluït així, sense forçar ni pretendre res. 

Si no sèiem al costat m'era igual però sí, hi hem segut per casualitat.

Parles per telèfon amb el teu fill. Li dius "carinyo" i li parles amb la teva veu de casa.

I tanco els ulls i m'imagino que som al sofà de la cabana i que hem parat un moment de mirar la tele o de fer el que sigui perquè t'ha trucat. 

I m'imagino la vida al teu costat i m'agrada.

Em dèien (la confessora, concretament, que també és normal que pateixi per mi): voldries estar així per sempre?

Doncs mira. 

Sí.

Avui he anat a un lloc on potser hi hauria pogut ser G., però no, no l'he vista. Però sí que he vist a la seva amiga que l'estimo perquè és la seva amiga i la mare del seu fillol. I em posava nerviosa de parlar amb ella...en fi. 

M'ha dit que havia vist una cosa meva a l'instagram, tot i que crec que no em segueix. He pensat en seguir-la perquè és del meu poble i bueno, sabem qui som i tal...però he pensat que llavors em seguiria ella també (clar...normal) i que llavors veuria els storys i G. encara els té bloquejats tot i que no sé què fer...i se m'ha fet bola així que no l'he seguit...

Però m'agradaria que tot fos més normal i que es pugui aprofitar tot el suc, diguéssim. 

Però alhora penso...no m'havia d'allunyar? 

Si dubto, millor m'estic quieteta.

dissabte, 1 de març del 2025

Kame-hame

 Ahir era un dia complicat a la feina. 

Per mi. Però penso que per G. també. 

Aquestes dies passats, mentre s'acostava el dia D. he observat una cosa.

Quan hi ha algun dia així que ens desestabilitza, que no és un dia rutinari, quan passen coses i hem d'estar com més alerta i més concentrades...és quan ens agafa l'atac màxim de ser aquell reel de mussolets que tinc guardat en què un és l'apego ansioso i l'altre l'apego evitativo. 

I jo li deia a G. mussolet perquè som ella i jo però no sap per què, no ha vist el vídeo ni li he explicat.

Jo quan estic més tova necessitaria que em fes més cas, que em fes mimos però clar, no me'n fa perquè no som nòvies ni som res.

Però és que alhora ella necessita com fer-se més la freda i aïllar-se més i fer més veure que tot li és igual.

Aquesta setmana ha sigut complicada emocionalment tota ella i hem passat un BACHE aviam, perdó però no trobo la traducció exacta (puta diglòssia...) perquè "alts i baixos" no és el mateix...en fi, que ja m'enteneu. 

Tinc la sensació que quan jo estic "malament" perquè ja vinc tova i a sobre no em fa cas i llavors estic pitjor i se n'adona i blablablabla llavors encara és com que s'acosta més a la seva superamiguixupiguai que no em fa gens de ràbia noooooo, no us confongueu. I encara és tot pitjor.

Dimecres vaig estar més o menys...dijous fatal...però llavors entre la nit i el matí de divendres vaig posar tota la meva intenció en recordar tota la teoria que em sé, totes les sessions de teràpia, sobretot la última. Vaig intentar separar el que realment ha passat o ens hem dit del que em fa por que passi (que no m'estimi, bàsicament). 

Vaig recordar que la llum soc jo i que en realitat el meu estat d'ànim no depenia del de G., era meu i jo el podia modificar si volia, que puc estar com vulgui, bàsicament. 

I vaig fer com un kame-hame psicològic amb tot això i vaig sentir com un CLICK  i em vaig connectar amb mi mateixa. 

Reconec que em va ajudar molt la frase de la psicòloga quan em va dir que enlloc de que m'arrossegués ella a mi, també podia arrossegar-la jo a ella. 

I vaig arribar a la feina BÉ i vaig connectar de seguida amb G. (no sé com estava de abans ni m'importa), vam estar tot el dia SUPER BÉ. 

Amb l'ajuda inestimable dels guionistes que ens van deixar soles unes quantes vegades i vam parlar com amb molta confiança i complicitat (que adoro) i em va explicar coses i li vaig deixar el mòbil perquè el seu no va bé...i coses així que fan que per mi sigui el dia perfecte. 

De totes maneres he de dir...que ara (un dia després) em sento com desconnectada d'ella. 

O sigui, ja va bé, igual seria la idea, eh?

De fet ho dic fa temps: estar bé amb ella em permet desconnectar d'ella. Seguir amb la meva vida. 

Però alhora penso que vaig gaudir tant ahir de la seva companyia, de la seva complicitat, del seu contacte...que fins i tot la vaig abraçar una mica...

I poder fer això i després desconnectar i pensar en una altra cosa...hosti...SERIA LA IDEA!!

Estic cansadíssima de tot l'esforç mental d'aquesta última setmana (no només per ella, però també en bona part perquè havia de combinar tota la resta amb la gestió aquesta que us deia de bé-malament-em fa cas-no me'n fa...). 

Tan de bo ho poguéssim compartir i parlar, lo bo també. 

De fet tinc ganes d'ensenyar-li el vídeo dels mussolets i dir-li: veus? Ens passa això, quan jo necessito acostar-me més, tu necessites allunyar-te més i per això petem. Però ho estem resolent.

I també tinc ganes de desbloquejar-li els storys, he estat a punt de fer-ho.

Però em fa por.

Em fa por tornar-me a enganxar i a revisar que ho miri o no ho miri compulsivament. Va ser lo únic que em salvava un temps...però ara ja no, no?

Vull normalitzar. 

Vull que estiguem bé i punt i gaudir de la seva presència a la meva vida.

Vull GUARDAR COMO. 

Però perquè tot això passi hem d'anar situant i resolent...tal com vam parlar l'altre dia...si em callo les coses i me les guardo...tornaran a petar. 

El que més por em fa és no importar-li. És que tot li sigui igual. Però penso que m'ha demostrat que, pel que sigui, no li és igual. Encara que de vegades ho sembli.