Distància i amor.
L'amor bé, gràcies.
La distància em costa.
Però no costar de que no ho pugui fer sinó que podríem dir que la pago cara.
La pago amb ràbia i amb tristesa perquè l'amor m'empeny a acostar-me a ella però l'autocura m'obliga a allunyar-me'n.
M'obligo a no dir-li que està morena.
M'obligo a marxar quan sento que parla dels trons que ha sentit aquesta nit (i jo també, esclar).
M'obligo a no preguntar-li més sobre la seva lesió (s'ha fet mal a la cama...ouch).
I això em posa trista. I em fa ràbia.
He entrat i he saludat a tothom menys a ella.
Però després he segut al seu costat i s'ha aixecat per fer-me una abraçada...crec que se m'ha escapat un sospir.
De totes maneres encara sento una mena de pau de tenir-la al costat, de sentir que "és aquí".
Encara estic contenta de veure-la. Però m'ho quedo per mi. No ho vull compartir amb ella.
Suposo que notarà que l'esquivo, tot i que no prou com perquè "salti".
Espero que no vingui a remoure'm. En sèrio.
Constato que la INTENSITAT de G. no té RES A VEURE amb la resta de crushes circumstancials...Res a veure...quina tristor.
Demà més. Au.
No sé, fins que tot es situi en algun lloc que puguem sostenir totes dues. De vegades sento que ho hem aconseguit. Però jo què sé.
