Resolució i somni

 No, no és que hagi canviat el nom del blog, tot i que ho pugui semblar. 

Després de l'últim episodi (el del post anterior) vaig canviar la meva actitud.

Oi que tu pots ignorar-me, no mirar-me a la cara i no dirigir-me la paraula? Doncs jo també puc.

No és que ho faci expressament ni per fotre, és que em surt així.

M'he sentit MOLT agredida i maltractada i tot i que faci temps, d'això, aquell dia va ser la gota que va vessar el got.

I esclar, l'endemà vaig anar amb una altra actitud. Distant. Anti-comunicativa. Enfadada. Clar. Però si vas a mirar...tal com ella s'estava mostrant amb mi.

A que no endevineu qui es va tornar simpàtica aquell dia? G., es clar.

Amb mi no, perquè jo ja l'he descobert i sap que ja no cola lo de venir-me a fer la gara-gara perquè no m'enfadi però si amb tota la resta com per demostrar que ella no és rància, que la boja soc jo que em monto pel·lícules de la NADA.

Va començar a fer soroll, a dir coses en veu alta quan jo estava a prop...és molt exagerat, en sèrio, sempre ho dic i sembla que m'ho imagini però no, és que és així. 

Les mirades d'odi s'han convertit en caigudes d'ulls. 

Però m'és igual. 

Ja n'hi ha prou d'aquest "ni contigo ni sin ti", ja prenc jo la decisió, doncs: SIN MI.

Repeteixo que ja seeeeeee que ho he dit mil vegades però em sento diferent, mai m'havia sentit MALRACTADA, és que ho dic amb aquesta paraula. 

Ignorar, contestar borde com si estas enfadada (i no ha passat res per estar-ho), no dirigir la paraula quan tens un vincle amb una persona i t'està tractant bé i a sobre li has demanat que no vols conflicte (perdona però l'estàs creant tu) és MALTRACTE. 

Estic molt tranquil·la i molt posicionada en aquest PROU JA. 

Estic bé. Estic calmada i  centrada. Hi ha molta altra gent a la feina que sí que m'estima i em respecta. I que veuen el que està passant igual que jo. 

I en aquest panorama avui va i somio lo següent. De vegades no entenc el meu cervell...

Estàvem a la feina i G. li feia una abraçada a la seva super amiga xupi guai (que vaya una també...a la vida real però bueno) i ella li contestava com de catxondeo i de bon rotllo que era una mica agobiant i llavors, no sé per què, venia a abraçar-me a mi. 

Era una abraçada...no era "de les nostres", era diferent, era una abraçada com no ens hem fet mai, fins i tot jo notava que els braços estaven posats diferent de sempre...

No era una abraçada sexual. 

El cos de G. era el seu, el normal, de dona, però l'abraçada era de nena.

Era una nena deixant-se anar i jo la sostenia, fins i tot a mitja abraçada s'havia de recol·locar perquè anava com caient cap avall (molt raro perquè és més alta que jo) i llavors em deia: 

L'amigaxupiguai (deia el nom, que és el mateix que el meu com potser ja sabeu...quins collons, també) té raó quan diu que tu tens un feeling especial. Se sobreentenia que abraçant. 

Jo estava molt tranqui i sorpresa i pensant, què cony passa? Però alhora pensant "clar, ja ho sé, vaya descoberta". 

Molt molt tranqui. 

I després G. marxava i jo li anava a enviar un missatge a la meva amiga E. dient-li que semblava que G. s'havia donat un cop al cap perquè mira què havia passat i llavors m'he despertat i m'he adonat que estava al meu llit.

Simplement he pensat: ah, clar, ara ho entenc. Era un somni.

Però m'ha quedat una sensació més bona...més dolça...més tranquil·la...

Jo sé que això és el que hi ha i ningú em farà creure el contrari. Jo sé que la realitat és aquesta darrere de tota aquesta performance.

El que també sé és que no penso deixar que ni G. ni ningú em tracti malament.

Com que la seva agressió ve de la meva actuació, doncs no actuo i punt. Ho tinc molt clar. 

Estic molt decidida i crec que he trobat aquesta resolució. 

No sé quan durarà però ho tinc MOLT clar.

Efectivament, com diu el comentari del post anterior, si no vol relacionar-se amb mi doncs que no s'hi relacioni. Més fàcil no li puc posar. 

Fins aquí podíem arribar. 

Odi

 Aquest matí ens hem creuat pel passadís i se m'ha acudit la boja idea...vaja, m'ha sortit així...com d'anar-li a fer una carícia a la galta.

M'ha apartat la mà violentament.

VIOLENTAMENT

Després he dit una cosa així en general, que no li deia a ella, i m'ha mirat amb un odi... Ho dic en sèrio, mai he vist aquesta mirada en ella. Indiferència. rebuig, fins i tot enfado però aquest ODI??

Si les mirades matessin avui estaria morta ja. 

Quan dic que soc gilipolles però no tant em refereixo a que fins aquí hem arribat. 

Mitja hora abans de plegar, quan jo ja portava una bona estona esquivant-la, bueno, fent bàsicament el mateix que fa ella, no dirigir-li la paraula ni mirar-la a la cara s'ha dignat a fer-me una pregunta directament dient el meu nom i mirant-me als ulls.

No em digueu que tornarem ara a aquell bucle de que "em vulgui recuperar" perquè és que ja no m'ho crec...ella potser em denunciarà per assetjament però em sembla que jo també a ella, prou ja.

En aquest espai on no tinc cap filtre i no callo res del que sento puc dir que aquest absolut DESPRECI  és una altra manera de no deixar-me anar. Si em volgués deixar anar de veritat em donaria peixet i que tot s'anés refredant. això no és normal, no té cap ni peus.

Ja no es tracta del que senti jo o de com sigui la situació o com era abans ni merdes en vinagre, es tracta ja de TRACTAR-ME MALAMENT.

La ex-di (el meu àngel) diu és veritat, no et mira a la cara! Què li has fet?? 

Irònicament, perquè ja sap q no li he fet res.

Que la meva única intenció era que estigués bé i que poguéssim estar còmodes a la feina però està clar que ho estic fent fatal perquè la situació no pot ser més insostenible.

I el meu jo PAS no està podent suportar que tothom estigui allà com si res, com si no passés res, com si una persona no estigués maltractant expressament a una altra que l'estima. 

No sé...no entenc res, en sèrio. 

D'altra banda i per alegrar una miqueta a l'escàs públic d'aquest blog us diré que dissabte vaig sortir a fer el cafè i vaig trobar-me de sorpresa pel carrer, perquè a més em va veure ella a mi, la crush per un dia i vam anar a fer el cafè juntes i em va dir que l'avisi quan hi vagi els caps de setmana i m'està agradant bastant aquesta persona com a nova descoberta, no tant com a crush perquè vaja, la mania que té tothom de ser tan hetero, en fi. Però igualment m'agrada i em dona una mica de vidilla. No li he parlat mai de G. i espero no haver-ho de fer, ja hi ha prou gent aguantant els meus drames. 

Canvi d'estratègia amb G.: distància, més distància i dissociació, no sé...l'amor ja me'l guardo per aquella persona que ara no hi és. Que em tractava bé i es preocupava per mi tot i que la situació era exactament la mateixa o inclús pitjor (en el sentit que jo li anava més al darrera, diguéssim). 

No sé, en sèrio que aquest gir de guió no l'hauria esperat en un milió de capítols. Putos guionistes...

Enemigues

 Com diu la cançó (...sempre...) he muerto y he resucitado.

Exactament no sé com ni per què ni ben bé què.

Dissabte pensava...jo què sé, agafo la baixa perquè és que jo això no ho suporto estar allà i que no em parli i sentir tot el rato l'actitud aquesta de "què fa la tia aquesta parlant-me?".

Però diumenge no sé com vaig canviar el xip, vaig tornar a mirar-me a mi. 

Amb l'ex-directora que últimament és la meva aliada principal perquè en molts sentits se sent igual  que jo pel que fa a G. i pel que fa  a l'amiga xupiguai i pel que fa al grup en general.

Avui ho he portat més o menys bé, G. estava fins i tot simpàtica i jo internament és com que havia decidit que si ella està al lado oscuro jo no, i li estava parlant normal...parlant-li, bàsicament...seguint la dinàmica de dir-li bon dia cada dia. 

...fins que ha arribat l'hora de dinar i l'he vist amb la xupiguai i s'han posat les dues allà al seu racó a ser elles dues i ningú més (sobretot jo no) i comencen a parlar del cap de setmana ("vas anar, al final?" Ai clar...són tan amigues...) i...buah...no puc més, he de marxar, no puc suportar que m'hagi exclòs de la seva vida per sempre més d'aquesta manera tan exagerada i ENCARA NO SÉ PER QUÈ.

Doncs bé, fins aquí tot predictible. Però la ex-dire m'ha dit: quin ambient més raro hi ha a l'hora de dinar, no?

I jo penso...vale...per la meva part ho entenc, m'ha deixat per una altra i no m'agrada contemplar-ho però...per què tothom nota mal ambient? Per què a tothom li fa ràbia aquesta amistat? Què té de raro? Avui m'he posat en el punt de ai mira...no entenc res, tu. 

Em sento repudiada per...no sé, per ser amiga de la directora?? I repudiada del pal: no vull saber res de tu ni vull que sàpigues res de mi. Em sento com si l'hagués traït i lo únic que sabeu que sempre he intentat és estimar-la, defensar-la i fer-li costat. 

I si poguéssim ser sinceres, si poguéssim parlar les coses totes plegades quedaria clar perquè a qualsevol que li preguntis sap que l'he defensat A MUERTE. 

I no pretenc que ningú em posi cap medalla per això però d'aquí a que em repudiin per lo contrari...em sembla que els guionistes s'estan passant de la ratlla, ja. 

He tornat a pensar en la opció de dir-li "podem tornar a ser amigues?". És que no sé per què hem deixat de ser-ho...No sé per què ara som ENEMIGUES.

D'altra banda penso com el Junqueras...enlloc de dir-ho, FER l'amistat.

Però em sento una mica subnormal fent-ho jo sola cap a una persona que en realitat m'està ignorant i tractant malament...

No sé què estic fotent. 

No entenc res, fillets de Maria...

Però em vull connectar amb l'alegria i el goig de viure i no amb el lado oscuro...així que em recolzo en persones que em donen aquesta energia.

M'he d'allunyar d'ella, com ja sé...per força.

Addicta (literal)

 Per a sorpresa de ningú em declaro absolutament addicta a G.

Jo estic de bon rotllo. Li dic bon dia, li explico coses (de la feina o del dia a dia, superficials però l'hi explico) i li intento fer bona cara.

Dic intento perquè si no em mira a la cara és difícil que vegi si l'hi faig bona o dolenta.

Ella, com sàviament haureu endevinat per la frase anterior, no em dirigeix la paraula ni em mira a la cara així, com a actitud de base, tot i que en 8 hores (cada dia...) hi ha moments de tot. 

Avui m'ha fet molt de mal sentir-la parlar amb la seva súper amiga i nòvia explicant-li coses i referint-se a coses que ja li havia explicat i a mi no, clar.

No sé per què em continua fent mal, si ja ho sé. Elles son amigues. G. i jo no. 

Com més m'ignora més incapaç soc jo de fer-ho, quan se suposa que és el que hauria de fer.

I aquesta pressió encara em fa sentir més malament, la d'estar fent el que no hauria de fer. La d'estar fent el pena, la pressió de no estar "passant d'ella" com tothom diu que faci. 

Sí, certament seria la solució. Si passo d'ella no es notarà que ella passa de mi, suposo que és una solució efectiva però no sé per què jo no puc fer-ho. 

Avui quan hem marxat de la feina estava plovent molt i hi havia molta aigua per la carretera. Li he preguntat si havia arribat bé, tot i que en realitat era una excusa per enviar-li un missatge, no patia pas. 

Una actitud com de novata. 

Avui és lluna nova. Avui m'ha ignorat tant que és que no entenc ni com ho pot sostenir. Ens hem quedat soles una estona i no m'ha dit absolutament RES. Jo he dit alguna frase com per trencar el gel...i les seves respostes han sigut del nivell de "ja".

Avui he arribat a casa fatal.

Encarnant una frase d'una peli que vaig veure fa poc on un personatge li diu a un altre "potser tu pots viure perfectament sense mi però jo no puc viure sense tu". Em sento talment així, és que li diria i tot...però no ho faré. Estic malament però no tant.

Estava fatal i a sobre no m'havia contestat el missatge. S'ha ofegat, pensava (és broma...).

Quan m'ha contestat a les 10 de la nit el meu cos ha reaccionat. M'he aixecat, he deixat el mòbil a l'habitació carregant-se, m'ha entrat gana i he començat a planejar tot el que faria el cap de setmana. 

És drogoaddicció o no ho és? Literal (com diuen els joves...). 

D'acord, doncs ho accepto.

Una companya a qui li he dit que estava trista m'ha dit una frase molt simple però que m'ha consolat una mica: G. és així, poc comunicativa. I té raó. 

Potser només està sent normal amb mi, no és que m'estigui maltractant, és que ella és així.

I no sé per què abans m'estimava i em volia cuidar i ara ja no. Ja m'ha xutat definitivament. Deu ser això. 

I és lluna nova...jo què sé.

No paro de somiar amb ella cada dia tota la nit. Moltíssim. 

M'agradaria deixar de pensar-hi però no puc. I no puc perquè no vull. I no vull perquè no puc...jo què sé. 

I ja em sento absolutament PESADA amb tothom que em responen "para ja de donar voltes al mateix i de donar-te cops de cap contra la paret" (no amb aquestes paraules però sí amb la seva actitud. I ja a ningú li importa una merda G. A ningú del meu entorn, vull dir.

I ho entenc. Jo tampoc vull saber res d'una persona que tracta malament a una amiga.

Però és així. Podria dir que no però estaria mentint. 

Podria no parlar d'ella però només estaria reprimint el que sento i dissimulant. De vegades ho faig...

No calla

 Estic preocupada.

G. està malalta, molt, com sempre, no s'hi posa per poc, ella...Bueno, molt dintre de lo normal, eh...

Però no estic preocupada per això. 

El lado oscuro li està repercutint a la feina i està rebent queixes. 

La ex-directora li ha dit a la directora actual que no suporta estar amb ella, que no vol ajudar-la més, que se sent malament (com em passa  a mi, jo no vull treballar amb ella). I és la persona que també l'aprecia...Ens moríem de pena parlant de G.

Estàvem les 3 parlant d'ella (de G.) i els hi he dit: 

Vale, estic d'acord amb que és gilipolles, us ho compro, però penseu que per mi és com si et diuen això del teu fill.

La ex-directora se'm queda mirant somrient i em diu...l'estimes molt, eh?

Doncs sí, per si no se n'havien adonat fins ara...El pitjor és que és en sèrio. 

Avui la meva coach (una de les amigues que segueix la història des del principi i que em parla en plural tipo "el que hem de fer és...") em deia: però per què la vols cuidar tant?

I és perquè em preocupa. 

Perquè tinc por que estigui molt malament i ningú se n'adoni.

És el meu síndrome de la Salvadora? O aquest cop té rao?

El tenia bastant controlat, el síndrome però o se m'està descontrolant o té raó i per això no calla i no calla i no calla...

Aquesta setmana G. no vindrà, té la baixa.

No sé...

Avui tenia ganes de plantar-me a casa seva i dir-li: tu què? No ho faré...

Em continuo sentint culpable i la veu interior que no vull escoltar és la que diu que tot és culpa meva. Que si està incòmoda a la feina és per culpa meva i per tota la nostra no-història...Però tampoc acaba de callar mai...

El lado oscuro

 No li he preguntat però a arrel d'aquest pensament he pres la decisió d'anar a dir-li bon dia cada dia. Com feia abans.

I de moment m'està funcionant bé.

Em dona com un ancoratge (d'àncora...a veure..jo vull dir anclatge...però...) que em serveix durant tot el dia i la resta de coses no em pesen tant.

Bon dia, mirar-nos a la cara i una conversa de 10 segons sobre el trànsit, la lluna o el clima. És tot el que necessito per transitar tota la resta de coses que no m'agraden, m'agobien i em semblen malament i una puta merda.

Suposo que alguna part dins meu intenta estovar-la, estovar-li el cor però una altra part té molt clar que no ho faig per ella, ho faig per mi, perquè així jo estic millor i em puc mantenir a distància i no esperar res ni demanar res ni intentar res. 

Ara està malalta...puc preguntar-li com està, sí, però no hi fa res. Ho faig per mi, per saber com està. Malament, diu, amb febre i molt mal de coll, igual que va estar fa dos anys. 

Dijous va tenir un disgust a la feina, vaig anar a preguntar-li si estava bé...sí (clar, què ha de dir, no farà com que li afecta) però sé que està emprenyada. I sé que està emprenyada per haver-se posat malalta per l'aniversari del seu fill i per no poder gaudir de la vida.

O potser soc jo qui ho està, no sé.

Ella sabrà, és la seva vida. Jo soc aquí fent la meva. 

Però em preocupo per ella, sí, l'estimo. La ex-directora es posa negra amb G. i jo també però li dic que jo la segueixo estimant i diu que no sap com puc tenir tant d'amor, que ella no en té tant. Clar...Però jo sí i no me n'avergonyeixo.

Tenia tanto amooooor...sí. I encara en tinc. 

Distància i amor.

He arribat a la conclusió que també m'encaixa moltes coses que G. està al lado oscuro.

Potser és presumptuós pensar que jo estic al cantó de la Fuerza però així és com ho sento. 

I si la cosa anés només amb mi doncs mira, assimilo que no vol res de mi i ximpum però és que la veig tan enfonsada, tan trista, tan negativa...potser simplement no vol estar a la feina i després a casa seva està genial, jo què  sé, jo dic com la veig i la veig allà. 

Se'm parteix el cor de veure-la així però com fas quan una persona que estimes està al lado oscuro? Només ella pot sortir si vol. 

L'amiga xupiguai no ajuda però ja m'és iguals, simplement no m'agrada i m'ha fet molt de mal perquè jo vaig confiar en ella i m'ha traït però el problema no soc jo, és ella, així que m'és igual.

Però G. no m'és igual. 

I a sobre només penso, com sempre, amb que no se'n vagi i no se'n vagi i no se'n vagi...sisplau...

Podem?

 "Podem tornar a ser amigues?" m'agradaria anar i preguntar-li...

Però la història amb l'amiga xupiguai em bloqueja. Ella sempre serà més que jo i jo no vull competir. I menys en amistat. I menys amb G. 

Si ha de passar per davant meu doncs que passi. Jo m'aparto.

Però és que estic tristíssima i em sento fatal de no poder fer res.

De que porti una sudadera d'un color nou i que li queda tan bé...i no poder-li dir m'encanta com et queda aquest color tal com ho sento, tal com faig amb la resta de la gent, dir el que sento. Ho he après a fer gràcies a ella i ara amb ella no ho puc fer.

No li puc dir que bé que li queda el color salmó aquest i no puc dir-li que la trobo a faltar i no puc dir-li res perquè a sobre sempre està al mig l'altra. 

No, sempre no, és mentida però sí sempre a l'hora de dinar i no suporto el dinar. Fa un any que ho estic passant fatal cada dia a l'hora de dinar d'haver de decidir si sec al seu costat o no i veure com ella sempre tria no fer-ho. Quan ens vam començar a canviar de lloc mai va venir cap a mi ni va fer res que demostrés que volia estar a prop meu així com de seguida que va poder va tornar al davant de la seva enamorada (que no soc jo).

És que vull que siguem amigues però soc jo la que no ho pot ser.

Tinc el cor trencat sobre trencat i una tristor que m'envaeix cada dia. 

Tot i així em dona una escalforeta pensar i només imaginar dir-li "podem tornar a ser amigues?"