"Podem tornar a ser amigues?" m'agradaria anar i preguntar-li...
Però la història amb l'amiga xupiguai em bloqueja. Ella sempre serà més que jo i jo no vull competir. I menys en amistat. I menys amb G.
Si ha de passar per davant meu doncs que passi. Jo m'aparto.
Però és que estic tristíssima i em sento fatal de no poder fer res.
De que porti una sudadera d'un color nou i que li queda tan bé...i no poder-li dir m'encanta com et queda aquest color tal com ho sento, tal com faig amb la resta de la gent, dir el que sento. Ho he après a fer gràcies a ella i ara amb ella no ho puc fer.
No li puc dir que bé que li queda el color salmó aquest i no puc dir-li que la trobo a faltar i no puc dir-li res perquè a sobre sempre està al mig l'altra.
No, sempre no, és mentida però sí sempre a l'hora de dinar i no suporto el dinar. Fa un any que ho estic passant fatal cada dia a l'hora de dinar d'haver de decidir si sec al seu costat o no i veure com ella sempre tria no fer-ho. Quan ens vam començar a canviar de lloc mai va venir cap a mi ni va fer res que demostrés que volia estar a prop meu així com de seguida que va poder va tornar al davant de la seva enamorada (que no soc jo).
És que vull que siguem amigues però soc jo la que no ho pot ser.
Tinc el cor trencat sobre trencat i una tristor que m'envaeix cada dia.
Tot i així em dona una escalforeta pensar i només imaginar dir-li "podem tornar a ser amigues?"
