Només tu

 Publicar una story.

No entendre per què G. fa dies que no les obre.

Saber que és igual, que no hi ha cap raó, que no passa res i que no és greu, que no canvia res.

Però que tot i així em dolgui.

Sentir com si tot es torna gris sense ella. Que sí, que bé....

Com ha anat el Nadal? Bé...ha anat bé, en realitat, tot està bé.

Però amb aquella pàtina de "sense tu".

I això que li vaig enviar una foto d'un arbre de Nadal que cantava i ballava que ella tenia (li vaig fer una foto perquè el tenia davant i els hi vaig enviar a unes amigues per riure). El Marxoso, li deia. 

I vaig pensar va. I el dia de Nadal li vaig enviar a ella la foto. El Marxoso et desitja bon Nadal.

I va passar tot el dia sense que em contestés, però jo estava tranquil·la, no sé.

I al vespre em va enviar unes caretes rient, bon Nadal! Va dir G.

I no importa. No canvia res, no passa res, tot segueix sent fred i distant i merdós.

Però estava tranquil·la.

Amb les storys no ho estava, van ser una droga massa forta en els pitjors temps. Quan SEMPRE les mirava ràpidament quan les penjava i jo no em tallava un pèl en fotre-li indirectes que segur que caçava. 

Ara no. 

Ara són generals, així, com frases filosòfiques. I les obre ara sí, ara no...

I, com deia...ara feia molts dies que no i em sabia greu però ves, què hi puc fer.

No canvia res. És igual...nada...tiene importancia. Em sento com una vieja Morla...

Però de cop apareix la seva cara entre les persones que l'han obert.

I no passa res. No canvia res.

Però somric i em sento bé i m'envaeix una mena de "felicitat" que res més em provoca. 

Sóc drogadicta...no té una altra explicació.

Simplement això.

No vol dir res, no serveix de res, no canvia res i tot segueix estant perdut. 

Però dins meu es dispara alguna cosa indescriptible i que només em provoca ella.

Ella i ningú ni res més. 

Només tu. 

Com vaig dir-li aquella dia abraçant-la i fent-li petons...m'agrades molt...i ella em deia busca'n una altra i jo no, tu, només tu.

Només tu. 

Malgrat TOT. 

Només tu.

D'acord. Accepto no fer res ni esperar res. 

Però no accepto que això que sento deixi d'existir.

I ja em sé la teoria de que la que ho sento soc jo i que és meu i que si ho he sentit amb ella ho puc sentir amb una altra persona i blablabla, potser és el que em diria a mi mateixa des de fora.

Però no ho trobo enlloc més. 

Només tu. 

Només tu em dones aquesta droga que jo no sé què és. Només sé que només ho trobo en tu.

I em continues donant aquesta purpurina que fa que tota la resta sigui més bonic. Aquesta droga. 

I no puc fer res perquè me la donis. Ni et puc dir que me la dones ni tu ho pots apreciar ni valorar ni res de res de res. Ho sé.

Però...només tu.

Connexió

 Avui he estat amb la Crushperundia. 

Segurament això que diré em torna a un món de fantasia i coses que no existeixen però m'és igual perquè jo és així com vull percebre la realitat.

M'és igual si no és tan REAL com hauria.

M'agrada estar al seu costat, m'agrada (i em consola també una mica jasabeuperquè) estar al seu costat quan estem en grup i que anem "juntes" i  ens asseiem al costat.

I m'agrada que em toqui la cama amb el genoll i fins i tot la mà.

Segur que ella no s'hi fixa  i li és igual i jo faig coses així amb altra gent i m'és igual.

Però amb ella no m'és igual.

I m'agrada que ens mirem als ulls i parlem de la vida.

I m'agrada que abans de dir-nos adeu ens quedem mig abraçades amb tot el cos en contacte.

I m'agrada que m'agradi només una mica i que no m'obsessioni.

I m'agrada no voler (en el sentit de pretendre) res més. 

M'agrada gaudir-ho en si mateix i veure-li una continuitat.

Perquè amb la coral estem planificant un viatge i perquè parlem d'altres llocs on anar de viatge i diem que hi anirem després d'aquest que estem planificant (totes plegades).

I m'agrada que tingui aquesta vida "lliure" i que digui jo faig això, jo vaig aquí i no busqui un home per esperar-se a viure la vida...

I m'agrada que es quedi pensant en la frase que li vaig dir de "no vull quedar per explicar-nos la vida, vull viure la vida juntes". O sigui, no li deia per ella específicament, sinó com a reflexió general de la vida. 

Però sobretot m'agrada aquesta connexió corporal que sento en què els cossos s'acosten i es volen acariciar i es toquen a través de l'aire o directament una mica...

Això m'encanta.

Aquesta per mi, tot i que sigui molt friki, és la meva vida sexual. És la comunicació corporal fora de la verbal. 

Llenguatge corporal, no verbal. 

Sembla que si no ho parles i no ho verbalitzes no existeix.

Però sí.

I no ho penso discutir. 

Està passant. 

L'any passat

 L'últim dia va ser estrany.

Primer molt bé, vam passar el matí treballant juntes molt bé igual que els últims dies. 

Però després al dinar, com ja sabia que passaria es va AMORRAR a la seva amiga com una lapa i ja vaig apartar la vista quan vaig veure que necessitava arrepenjar-se a la seva cadira tota l'estona, com aquella mig-abraçada que em feia a mi quan sèiem al costat. 

Com diu la meva psicòloga: no la miris.

Però igualment em fa mal. 

Em fa molta ràbia i molt de mal. 

Potser no tinc raó.

Potser no fa res malament ni res per fer-me mal però me'n fa. 

I l'argument de que no m'importi no em serveix. 

Si algú em trepitja un peu em fa mal. Tinc peu i hi tinc sensibilitat. Sempre que me'l trepitgi em farà mal.

Puc fer coses, puc posar-me unes sabates més dures o intentar apartar-lo però si me'l trepitja em farà mal. 

Quan vam marxar vaig ser jo qui es va enganxar a G. perquè necessitava dir-li adéu. 

Li vaig fer una abraçada mig-lateral perquè dúiem les mans plenes de bosses i li vaig dir: espera.

I n'hi vaig fer una altra. 

Per l'any passat, li vaig dir.

Ui...l'any passat...ja està caducat. Em va dir amb el seu to de "jo que soc tan bona persona" però que en realitat m'agrada perquè em fa sentir que em vol bé o que almenys no em vol mal com sentia a principi de curs. 

Ho sento, vaig dir-li.

Sí, ho vaig fer, li vaig demanar perdó per haver-la tractat malament un dia. Ja sé que ella m'ha tractat pitjor. O almenys també malament i que no em demanarà perdó però m'és igual. Ella és ella i jo soc jo. 

També em fa ràbia que la seva manera de demanar perdó sigui fer com si res perquè aquesta era la manera a casa meva i NO m'agrada. Fer com si res no és demanar perdó. 

Soc perfectíssimamament conscient que m'he d'allunyar d'ella, deixar anar i tota la pesca però alhora...m'he emocionat tant aquesta setmana tornant a tenir bons moments amb ella...

I recordo fa tres anys quan li vaig comprar un regal de reis i després els reis em van regalar que aquell dia ens vam veure PER CASUALITAT passant amb el cotxe...

Tot era tan intens, tan sorprenent, tan bonic en alguns moments.

La gent diu que prefereix estar tranquil·la que aquests altibaixos.

Doncs jo no. Aquesta tranquil·litat em mata i m'avorreix. 

Jo vull intensitat i descontrol i ella vol pau i ordre, suposo que per això estem condemnades al fracàs. 

Sobretot mentre hi hagi una persona a la feina que ocupi tot el seu espai i li serveixi per tot. Jo no puc competir contra tanta perfecció. A més és que no vull competir. Jo mai seré aquesta persona per ella. Qui no li porta mai la contrària, qui li diu a tot que sí i qui sempre està a lloc sense despentinar-se. Jo no soc la persona que ella necessita, està clar. 

Lo bo és que en realitat m'ajuda saber qui no soc per saber qui soc. 

I pel que fa  a la crush per un dia m'ho estic currant molt. Li vaig fotre el discurs lèsbic de rigor i res. Ens anem perseguint per estar juntes i per estar al costat però res.

Molt jijiji i jajaja però RES. 

Molta xixa i poca xaxa. 

Fins i tot la vaig mirar als ulls intensament intentant  sentir algo més intens. I ho vaig aconseguir per un moment, eh?

M'agrada. 

Però no vull situar-me en "ser amigues", me la vull lligar. Jo què sé, per jugar. 

Però res...dale que te pego amb ser hetero i amb que si els homes cap aquí i els homes cap allà. 

És que els homes de la meva edat no m'agraden i els altres son massa joves.

És que els homes no m'agraden però clar, és que m'agraden els homes. Ah sí? Quins?

Mira, perdoneu però jo això no ho entenc. 

A mi m'agraden les dones i us puc posar molts exemples. Aquesta, aquesta, aquesta, l'altra, la de més enllà...no entenc això que t'agradi una cosa i no en trobis cap que t'agradi. 

En fi, suposo que no hi ha res a fer, però si estic una estona sense pensar en G. ja compleix el seu objectiu, tu. 

Tornant a G., durant les vacances em conformo amb que obri els storys. Sembla mentida però em fa feliç perquè li puc dir algo des del cor i no des de la correcció. 

Què se n'ha fet de la meva G. que s'inventava un viatge amb una companya de feina per anar-se'n amb el seu amant? Encara que em fes mal perquè l'amant no era jo, aquesta és la G. que m'agrada i no doña perfecta. Puaj.

Secret

 Primer us posaré en context i després us diré el secret.

Des del missatge aquell que us vaig dir hem anat com cap a bé, no sé com dir-ho, suposo que jo també em relaxo, em posiciono i ella vol demostrar que no està enfadada o bé s'adona que estava sent rància i rectifica...no sé. 

Però la qüestió és que després d'un episodi de somni telepàtic...vaig somiar que em deia una cosa MOLT CONCRETA i quan li vaig explicar em va dir que el dia anterior havia estat buscant coses i li havien sortit fotos d'aquest lloc que us YURU que no tenia res a veure amb res...

I la seva reacció va ser tocar-se el cap i dir "sal de ahí, sal de ahí!!".

Com sempre, no sé ben bé quin significat donar-li...suposo que és en plan deixa d'intentar analitzar-me (tot i que en aquest cas no vaig fer res), deixa de llegir-me la ment o simplement era com conya de "tens poders"...però per mi va ser com molt significatiu de que és conscient d'on estic posicionada. 

El que també m'ha ajudat a posicionar-me ha sigut la "carta de despedida" que vaig intentar escriure-li perquè m'ho va dir la psicòloga i sí que va ser una carta, però no de despedida. 

I G. no la llegirà, eh, que no canda el púnico. 

Va ser bastant de ràbia i de retret però ja us la compartiré en un altre post. 

El que realment ha sigut significatiu han sigut els guionistes.

La meva psicòloga: no la miris.

Els guionistes: saps què? L'última setmana de trimestre les posarem a treballar AL COSTAT, aviam què passa.

Val·leeeeeeeeee.

I vam començar aquesta setmana treballant al costat (igual com vam acabar el curs passat, que va ser un suplici) molt bé. Va venir el primer dia alegre i somrient, fent dringar els cascavells com argentins joiells...perdó, que m'embalo...

Total, que va venir somrient com dient (segons el meu punt de vista). Ja que hem d'estar juntes, estiguem bé. Si hem de ser pobres siem-ho de grat...vale, potser ja estic escoltant massa nadales, ho admeto. 

I vaja si estem bé. Que portem tota la setmana SUPER bé. 

Amables, comunicatives, simpàtiques, xerraires...i bé de normal, sense que tampoc ningú (jo) es passi de la ratlla ni res. 

Bé com de veritat.

El bé que em permet allunyar-me d'ella. 

El bé que em permet gestionar el meu dol per no poder estar amb ella com a mi m'agradaria i no poder anar a fer-li petonets quan la veig així mirant a l'infinit amb la jaqueta negra que li queda tan bé...vaja, com tot. 

El bé que em confirmen que necessito per poder continuar amb la meva vida. Estar bé amb ella. Amb bé vull dir això. 

Doncs ara us explicaré el secret que no vull dir a ningú perquè ningú em creu, ni el meu propi cervell però alguna part de mi sap que és així encara que ningú ho sàpiga. Ningú ni G. ni jo ni ningú mai. 

L'estovo.

Quan estem bé s'estova, es deixa anar a poc a poc...es fon...es debilita...i li agrada però no vol.

D'acord, potser és veritat però potser només és un somni més. Una altra fantasia i prou.

Però ho noto. I després d'haver comprovat els meus poders telepàtics amb ella...no sé. 

Quin és el secret del secret?

On em posicioni jo.

Jo no em puc moure.

Com quan se t'adorm un bebé a sobre o un gatet, que no pots moure ni un múscul o es trenca l'encanteri. 

Jo no és que no em mogui. No em puc moure respecte a ella.

No puc fer res. 

Però torno a confirmar que aquesta és la millor situació en què  podem estar perquè jo puc deixar anar, puc desconnectar d'ella, puc continuar amb la meva vida i alhora això em permet no trencar la màgia d'estar bé. 

Quin és el problema? Doncs potser també és paranoia meva (veig que no m'estic donant massa credibilitat...) però per mi son les terceres persones. 

Sobretot l'amiga xupiguai millordelmón estatuaràlasevacara perquè a mi em fa la sensació que li crea odi cap a mi.

Però també les meves amigues que em parlen malament d'ella.

CALLEU TOTS.

Deixeu-nos soles i deixeu-nos fer.

Estava tan mona avui dient-me una cosa i alhora picant al vidre amb la mà de nervis que ni sentia el que em deia...feia segles que no estàvem així. 

Demà és l'aniversari del fatídic dia de Nadal de l'any passat...quin horror. El pitjor dia de la meva vida i alhora...després em va escriure i em va curar tots els mals un altre cop...

Només vull continuar amb aquest BÉ que he descrit i quedar-me quieta com quan una fada se t'ha posat a l'espatlla...

I només sentir-la com s'apossenta i es relaxa.

Encara que després no s'enteri, no ho aprecii ni m'ho agraeixi. 

Només sentir això. 

Xxxxxxxt.

I mica en mica anar marxant i deixar-la dormideta al bosc perquè sigui feliç sense mi..

Xxxxxxxxxt, no digueu a ningú el nostre secret. 

Missatge

 ...i  un altre problema d'estar "bé" amb ella és que és mentida...

Perquè tot lo "bé" que puc estar, amb dos segons se'm destrossa.

Quan la veig amb l'altra, quan sento un comentari que em remou, quan em contesta seca un missatge i a sobre em fa sentir que no li hauria d'haver enviat perquè "què fa aquesta tia enviant-me missatges"...no ho diu, esclar, però així és com ho sento. 

I com que divendres tenia hora a la psicòloga, dijous em vaig envalentonar.

Li vaig enviar un missatge sobre el trànsit (oh, que profund) però així com una mica enriolat, dient-li que havia arribat tard i noséquèmés i  acabat amb un tope neutre "bon pont" i em va contestar més seca i tallant amb el to aquest que us deia, per mi, de "què fa aquesta tia escrivint-me", contestant estrictament el que havia dit i a la defensiva.

I el que deia, com que deu ser que em vaig envalentonar doncs li vaig contestar.

"ah, sí, gràcies, igualment, bon pont a tu també!

Fins quan ha de durar aquesta rancietat?

És que estem enfadades i no m'he enterat?"

Aquest va ser el meu  missatge.

I la seva resposta de merda va ser que no busqui coses on no n'hi ha.

I el meu "ok", segons la meva amiga T. volia dir "no m'ho crec", tot i que jo no n'era conscient.

Total, que ja us podeu imaginar lo simpàtica que estava avui, esclar.

Tinc dues teories: 

1) per negar que estigui rància (negació davant de tot). Rància?? Jo?? No veus lo simpàtica que soc??

2) perquè necessita que m'enfadi o estigui a punt com per...no sé...com per sentir-se important, per sentir que la miro i li faig cas? No ho pillo. No ho entenc però tinc aquesta sensació. Ja has petat? Ja puc estar tranquil·la. O com per assegurar-se que no la odio...o que no estic enfadada jo...no sé. Necessita que estigui enfadada per saber que no estic enfadada? No sé ni què dic.

Perquè avui (G.) estava relaxada, simpàtica i contenta, no es pot fingir tan bé!! Amb mi i amb tothom, la resta de la gent ho ha notat, fins i tot la gent que no sabia res de la nostra conversa, tot i que possiblement no hi tingui res a veure, jo què sé. 

La meva amiga ex-directora diu que sí. Avui li deia que jo és que el que vull és gaudir i estar contenta (no específicament de G. però és que com que em puteja i em fa mal, no em deixa gaudir de la resta de coses de la feina) i em deia que G. també, perquè avui la veia contenta i tranquil·la, i no a la defensiva...

Cosa que em fa pensar en la opció 2 de per què fa aquest canvi? I és que repeteixo, no es pot fingir tan bé, és que és un estat GENERAL.

Avui em feia cas, tot el que jo deia ho sentia i ho responia, cada cop que passava em deia algo, algo tipo "ei", però una actitud molt lluny de quan fa que soc un fantasma. 

Jo què sé, em tornarà boja, en sèrio. 

La psicòloga em deia: no la miris. 

Literalment i emocionalment, esclar. 

I PER TUTATIS que ho intento però és que a sobre va i avui ve amb el cabell recollit i una mica brut...i em torna a robar el cor. 

I jo repetint pels passadissos...no la miris, no la miris!

En fi.

Intentaré seguir els consells de la meva psicòloga...li he tornat a demanar hora perquè és que així no puc seguir. No vull seguir. Per molt que avui hagi estat bé, per molt que tinguem moments en què xerrem.

Si amb 2 segons m'enfonsa el dia NO serveix. 

D'altra banda, no sé què fer amb la crush per un dia. És com que tenim molt bon rotllo  i jijiji jajaja però NO s'entera de res, ho sé! Hahahaha. Putes heteros...

A heterolàndia, esclar...això no és tirar els trastos. Només ho seria si jo fos un senyor. Quina mandra, per favor...

Que vull que quan arribem on es bifurquen els nostres carrers em facis una abraçada! Que no t'entereeeeeees!!!

En fi, aviam si al sopar final de la coral puc seure al seu costat i jo què sé...COQUETEJAR una mica!!! És que parfavar!

Fantasia en perspectiva

 El problema d'estar bé amb ella és lo molt que m'agrada. 

És que m'agrada tant! Per absurd que pugui semblar...

Bé, és un problema i no.

Perquè encara gaudeixo, quan estem així, bé, diguéssim...de mirar-la, de sentir-la, de veure-la riure, com avui...de veure el seu cabell, de sentir la seva olor i de saber quina roba s'ha posat avui. 

No sé.

Segurament no serveix per res en aquesta vida però jo gaudeixo d'això.

I sí, estar "bé" amb ella em serveix per poder-ho continuar gaudint. Aquest bé tonto...però bé, al cap i a la fi. 

Avui em tornaven les fantasies...

Somiava, desperta, que totes les de la feina estàvem contentes, com avui, que estàvem fent una cosa totes juntes i rèiem i era guai...

Somiava que ens esveràvem totes una mica com fa ja TRES nadals i entrava en joc el cos fins que de cop, a la fantasia estàvem soles G. i jo (per algo és la meva fantasia, tot és possible) i mig abraçades i entortolligades ens fèiem un petó.

Però el que m'ha sorprès de la meva pròpia fantasia és que la veia com des de la seva perspectiva. 

La fantasia era que ELLA em feia un petó A MI. 

O sigui.

Sentia el seu desig cap a mi. I jo era jo normal, no pas una jo idealitzada o que era super atractiva o algo...no no, jo tal qual amb la mateixa sudadera que porto avui. 

I sentia els seus braços volent-me abraçar molt fort i els seus llavis contra els meus donant pas a l'àvida passatgera...

I l'abraçada que no ens desenganxaria...

I el seu somriure de mig cantó del principi....el de "no me lies...". Amb el llavi de baix una mica cap amunt tensant la barbeta...

El que donaria perquè algun dia fos veritat...

No dic que donaria l'ànima que s'acosten els Pastorets...

Però el que donaria...en sèrio...el que donaria per tastar-la un cop...

Vull mantenir-me a aquesta distància i veure-la tan bonica tot el rato...

Bé de bé

 Avui dilluns...embús...i tot i així G. i jo hem començat com super bé el dia perquè hem arribat alhora (culpa de l'embús...o gràcies a ell) i ens hem trobat soles al vestidor. 

Hem parlat una miqueta, de l'embús, m'ha dit que havia descansat molt i que ho necessitava. Ahir va publicar una foto del seu pare i el seu fill al costat del mar...li he dit ah, sí, la foto que vas publicar i diu sí...m'encanta.

I a mi m'encanta que ho publiquessis. Feia UN SEGLE que no veia una publicació que em transmetés el que aquesta. Pau. Alegria. Goig de viure...

Estarà millorant G.? I, com diu la Suu...si no estàs bé perquè és culpa meva i si estàs bé perquè és sense mi....

En fi, que hem començat bé.

Bé.

Bé de normal.

Bé de soso...bé de desinterès. Un "bé" que no vol compartir amb mi. O sigui, que no en té cap ganes. 

Un bé que em fa pena. Perquè em recorda com NO em vol a la seva vida de "bé". No m'hi vol per res.

I jo també tinc la meva vida de "bé" però, com diu el Nil Moliner me faltas tu.

I no és que em falti en el dia a dia ni en les coses que faig ni allà on vaig sinó al cor. 

Em falta que puguem compartir el que ens passa i com ens sentim. Em falta interessar-li. Que em pregunti i que m'expliqui. 

Em falta i em fa pena. 

Perquè em falta però estic deixant de voler-ho de tant de no tenir-ho. 

O sigui.

Ho vull moltíssim però em moro de pena de ja no anar-ho a buscar.

De ja no pensar res per aconseguir-ho.

M'estic recordant a com estàvem fa 2 anys...jo intentava transitar el fet que no érem res però ho podia fer al seu costat perquè ella s'interessava per mi i em preguntava i jo pensava que podríem estar així definitivament. 

I no. 

Tot ha hagut de passar per unes coses que hagin fet que no vulgui res de mi. 

Que "m'oblidi". Que hagi deixat estar que jo signifiqui res a la seva vida. 

Que tot sigui millor sense mi. Més tranquil i plàcid perquè ella pugui fer el seu procés sense mi.

Sense mi.

Jo sé que molo molt.

No necessito la seva validació per pensar en el meu valor com a persona. De veritat.

Però vull estar al seu costat. I no em vol. 

I és molt trist.