Prou ja, guionistes

 Estimats guionistes

Us agraeixo molt tot el que esteu fent per mi però...podria arribar amb G. a un punt REAL de pau???

O sigui.

Ara estem treballant de costat.

Estem prou bé.

Jo sento que estic deixant anar, em sento com més distanciada i alhora quan estem juntes m'agrada la seva companyia, estic tranquil·la, parlem d'algunes coses i tot és com bastant natural.

És necessari que aquest estiu vagi a un ditxós torneig del seu fill A ON VIU EL SEU AMANT???

És que en sèrio...

Ara m'he d'estar menjant l'olla amb si el veurà o no? Amb si li dic alguna cosa i li pregunto o no?

Ja sé que la opció més sensata és fer el que diu la meva amiga E., no dir-li res i que faci el que li roti. 

Però alhora em fa tanta ràbia!! Em remou tant!

I és com que em distancia d'ella (sí, que faci el que li roti) però alhora la seva companyia, atenció i complicitat em continua confortant i fent-me sentir BÉ.

El meu pensament racional encara pensa: què més dona quants amants tingui?? Això no canvia res entre vosaltres. I és veritat. Què canvia? RES.

Jo, canvio. 

Em segueix fent molt de mal que ell li importi prou com per moure el cul i jo no. Que "per mi" no mogui ni un dit.

Però és que clar...si és que jo no li interesso!!

També em sembla una mica sospitoses les maneres de dir-me les coses, potser perquè té por que salti o jo què sé.

Però aquest matí li he preguntat que què tal i m'ha fet un posat com de "pffffff", que li dic, de conya : super bé, no? 

Era com el seu abatiment habitual de estic molt cansada, vull que sigui cap de setmana (i som dilluns) i necessito vacances. 

Discurset que per altra banda tothom té.

I jo avui també estava cansadíssima i tenia molta son. 

Però llavors, quan hem estat l'amiga xupiguai i jo allà presents totes tres ha decidit explicar-nos que estava super contenta i de subidón perquè aquest cap de setmana havien sabut que es confirmava el viatge aquest dels collons.

Menys mal que és a l'agost i espero no estar pensant en ella (aquesta és la diferència amb fa dos anys). 

Quan ha dit on era exactament (és com a un poble, diguéssim) m'he quedat amb cara de poker. O sigui. No fan tornejos a una altra banda del món? M'he quedat com enfadada, com decebuda, no amb ella ben bé...perquè a la fi, el que deia: tot això no té res a veure amb mi. 

Però estic com esgotada de tot això. El que deia al principi del mail: prou ja, va, en sèrio. 

I en canvi després hem estat com tan bé que fins i tot s'acostava a mi sense sentit, com fa de vegades, així, corporalment. Suposo que deu ser casual i no deu ser res i l'altra gent també ho fa però en ella ho veig perquè m'hi fixo i me la miro tota l'estona. 

I jo no puc evitar flirtejar quan la tinc tan a prop perquè és com que el meu cos actua sol. Perquè vaig a dir una paraula que no em surt i li toco un dit i deixo el meu dit allà més rato de lo normal. 

Perquè es posa a mirar la mateixa pissarra que estava mirant jo molt a prop (sense massa sentit, la veritat) i dic no sé què i recolzo el cap a la seva espatlla. 

Però no ho vull, en realitat el que vull és allunyar-me i oblidar-la però si m'aneu removent així és molt difícil.

Una de les proves que m'estic allunyant i distanciant és que tinc feelings amb altres persones.

Començant per V. (avui hem parlat per instagram -res, 2 frases-) i demà ens veiem...aix...espero que parlem després de l'assaig...

Però continuant per una altra persona que de moment no té inicial perquè potser la cosa es queda aquí però sento com un interès en mi per part seva (no sexual) i quan hi parlo se'm posa la mirada diferent, tot i que no sento que m'agradi. 

Sento el seu interès més que el meu. 

No sé què vaig dir d'una amant que tenia i tope interessada ui, m'ho has d'explicar això! I jo...ah sí? Però si no hem parlat quasi de res (bé, això no li vaig dir però ho vaig pensar). 

Em va agradar el simple fet de en aquell moment notar tot això. Sense cap mena de transcendència ni sentit. 

Només allà, en aquell moment, sentir com se'm desperta alguna cosa perquè sento el seu interès en mi.

Mira, podem afegir aquest altre anti-ligue a la meva llista. 

A veure demà com està la senyora G. 

Em fa molta mandra.

I alhora, estem com millor que mai....i això em dona la força per seguir passant d'ella. 

Que raro tot. 

Deessa

 No sé si és perquè a partir de demà i fins el dia 30 treballarem de costat però G. està molt rara.

Avui hem tingut unes converses...que era jo qui li deia que no em parlés de coses profundes, que després m'esvero.

Què em deia? És que com que passo d'ella...ni me'n recordo.

Però amb les seves frases a mitges...al final li he dit...el dia que ho diguis tot! I em diu...arribarà aquest dia? I li dic...jo hi vull ser.

Ah, sí. M'ha dit que cadascú tenia EL SEU ROL. I dic...doncs et pots sortir del teu rol, eh?

No sé...amb això i altres coses i coses que sé i que intueixo, m'ha fet la sensació com si actua fent el que s'espera d'ella. Em recorda a la meva jo molt i molt complaent i rabiosa que fa el que li diuen només per demostrar que estan equivocats. Amb la ràbia i el ressentiment que això comporta.

També m'ha fet la sensació que té una ràbia i un ressentiment (bueno, ja ho sabia, també) que no se'ls aguanta. Lo millor és la segona part de la frase. Que no s'ho aguanti més, per deu!! Que digui el nom del porc, que deixi de viure posseïda per la ràbia! Que sigui ella mateixa!!

Avui ho veia tan a prop...ha compartit tantes coses en un dia, en un moment...em sentia com si fóssim unes altres persones, com si de cop haguéssim despertat a Matrix...o algo així en plan...hola? Quina realitat estem vivint?

Jo he de reconèixer que estic molt diferent entre V. i el procés que m'està fent viure conèixer aquesta persona i tot el seu missatge. 

No sé...però era començar a parlar amb G. i sentir que no podia parar...com si vas per una pista de muntanya i de cop veus un corriol que abans no veies i mires i...és un camí!! 

Vull anar-hi, vull mirar on porta, vull, com la cançó de la lady Gaga. I want your ugly, I want your desease...

Ara li he enviat una cosa de la feina (al vespre) i un catxondeo ella sola enviant-me missatges! O sigui, jo li contestava però penso...hola? Ets la mateixa que no em contesta?

Estic tan tranquil·la, eh, però potser precisament per això no entenc res.

Bé, deu ser protocolari i ara deu tocar això per alguna raó que se m'escapa.

Com que no fa el que vol sinó el que s'espera d'ella, se suposa i toca...doncs ara deu tocar això. Per mi millor que m'escrigui  missatges, no sé, a bodes em convida...

Un dia ja vam tenir una conversa el curs passat en què li vaig dir "t'has de deixar anar!", jo estava com molt encesa aquell dia, crec que és el dia que vaig anar a casa seva a parlar-hi, que ella estava fatal. Quan li vaig dir que l'estimava molt. Quan li vaig dir si l'anava a veure després i que em podia dir que no sense problemes però que també em podia dir que sí. I no va a arribar a dir-me que sí, vaig haver d'insistir. Simplement, com sempre, es va deixar. Va, dona'm l'adreça. I me la va donar. És lo més aprop del sí que vam estar. I després em va dir l'hora i després me la va canviar. Però tampoc va arribar a dir-me sí, vull que vinguis ni res...no fos cas!

I li vaig dir t'has de deixar anar, com deia, i em va dir "però és que si em deixo anar..." no sé com continuava la frase...però vol dir que sap què és deixar-se anar, sap què és el que vol deixar anar, sap què és el que vol fer però té massa por del que podria passar...

I no estic volent dir que tingui res a veure amb mi, res més lluny de la meva intenció, jo que ara soc una ciutadana de segona categoria que mai seré com la seva amiga xupiguai, tan perfecta i correcta, ella. 

Efectivament mai seré com ella ni ganes ni ocuparé el seu lloc perquè el que vull és ocupar el meu, de lloc. 

Ja sé que ja ho he dit però ho repeteixo perquè soc una deessa.

Avui m'ho han dit. És que ets una deessa.

Doncs sí.

Em faig la sueca

 No va avui G. i per dir-me una cosa de la feina em diu que tinc una noteta per mi no sé, per allà, busca. 

I jo que li dic, ui, una carta d'amor, per fi! I busco i no la trobo...estic nerviosa, li dic. Ja m'ha dit que era una cosa de la feina jeje. 

Però ja li val, ara què collons vol?

En fi, faré veure que no ho he vist, diguéssim...Em faré la sueca.

Ahir que estava seductora amb la seva amiga xupiguai però no per seduir-la a ella, sinó que estava com em sedueix a mi i avui s'apropava a mi. Aquells dies que tenim imant.

Però és igual...no diré que no m'afecta perquè m'afecta però és que ja he passat tants cops per aquest lloc...que penso...em quedo quieta fins que se li passi, almenys no m'hi faré tant de mal.

Gràcies V. per ocupar el meu cervell mentre s'acaba aquest curs...

Gràcies per haver vingut a les nostres vides i que els guionistes ens hagin ajuntat una estoneta. 

Que tu siguis així d'interessant i preciosa em dona fe en continuar pensant que el món està ple de persones interessants i precioses com tu i que SÍ que es volen compartir.

Cinco minutos mas

 Buah.

Un altre dia de converses amb V.

Per què ha de viure a un altre país? Bueno, segurament perquè si no, no estaríem tinguent aquestes converses. Perquè sembla ser que la gent "normal" no és així de profunda i intensa com nosaltres. 

Que m'agrada i adoro les seves dents i la seva olor i com es mou? Que el meu cos reacciona quan em toca? Correcte.

Que això és el que més m'agrada de la situació? No! Cling! Però gràcies per participar.

En realitat, com a guió, faria que ens enrollem perquè així podria parlar més estona amb ella i tindria més la seva atenció en exclusiva (estem tot el rato en grup). 

No me quiero ir!! Deia. 

No te vayas, li deia, i li feia un petó a la galta mentre estàvem mig abraçades per fer-nos una foto en un carrer pintoresc...

M'encanta viure això així amb aquesta persona tan INTERESSANT i quasi que voldria ser la seva amant només per tenir més estona amb ella, més arguments per veure'ns i parlar i compartir coses però en realitat no necessito que fem sexe. 

Només vull mirar els seus ulls foscos amb les pestanyes tan curtes més estona i que m'expliqui més i m'escolti més i que parlem més i més i més estona. 

Suposo que és l'encant d'allò fugaç...Deu ser això.

Però és que no puc parar de voler més i més i més estona...

Parlava de que havia valorat canviar el bitllet de tornada al seu país (no per mi, esclar...) i rèiem dient "cinco minutos mas!!"

Jo també vull cinco minutos mas amb tu!! I alhora vull trobar gent sincera, oberta, intensa, sentimental, profunda com tu i per a això necessito ser així. Com tu.

Gràcies per existir, gràcies per compartir-te, gràcies per mirar-me i veure'm.

Està sent preciós.

I mentrestant G. que sembla que només fa que fer-me la punyeta.

Avui sentia que estava seduint a l'amiga xupiguai. Li feia com les mateixes coses que normalment no fa i que em fa a mi de vegades quan sento que m'intenta com seduir. Així és com ho percebo i ho noto. 

Segurament està tot a la meva imaginació i ho percebo només perquè m'hi fixo molt però mira, en aquest moment M'ÉS IGUAL. 

Però quan soc allà em fa mal. Em fa mal. No cal tot això. Em fa mal veure que ens distanciem simplement perquè no vol tenir res a veure amb mi, com si mai m'hagués estimat una gota. Com si mai haguéssim compartit res. Com sempre. 

I em fa mal en contrast amb V., a qui VEIG tant i a G. no la veig perquè sento que només intenta no ser qui és. 

Son tot lo contrari.

Parlàvem de per què els guionistes havien posat V. aquí...doncs mira, una de les coses és aquesta, almenys els guionistes de la meva vida. 

Els de la seva no ho sé. 

El MEU lloc

Des de l'últim post hi ha hagut una baralla i una reconciliació.

Més que una baralla un atac de dignitat per part meva.

La gent en diu que és "posar un límit" però no sé, jo crec que en dic dignitat i expressar els sentiments i reivindicar-se com a persona. 

Finalment hauré de treballar (dues setmanes...) al costat de G. i quan ens ho van dir li dic hola veïna per uns dies i em diu que no em pensi que ocuparé el lloc de la seva amiga xupi-guai.

Perdona? Quina merda de comentari "de broma" és aquest??

Me'n vaig anar amb ganes de plorar però vaig tornar enrere i li vaig dir.

El seu comentari primer havia sigut que "l'amiga xupi-guai era l'amiga xupi-guai" i vaig anar i li vaig dir: ella és ella però jo soc jo i estic aquí.

Llavors em va dir lo de que no em pensés que ocuparia el seu lloc i li vaig contestar que NI GANES. I un altre cop que jo també estava aquí. 

Ho va arreglar, clar, continuant "la broma".

Això em deia la Confessora al dia següent: dona, però no t'ho prenguis així, que és broma.

Broma?? Doncs no em fa puta gràcia. 

Em va saber molt de greu i a la nit vaig plorar molt tot i el meu atac de dignitat en el que continuo enfilada. 

Al dia següent G. va anar al dentista i jo que anava tota digna i que em sentia enfadada amb ella i tenia intenció de mantenir-me digna només vaig ser capaç de preguntar-li tres vegades si li havien fet mal. 

Com ha anat? T'han fet mal? Bé, ha anat bé, ara ho tinc adormit. Ja, però t'han fet mal?? 

I després encara li vaig tornar a preguntar perquè encara de fons no suporto que estigui malament, espantada ni sobretot que li facin mal. 

Després hem estat bé, ha estat propera i explicant-me coses (superficials, esclar, no fos cas) i fins i tot li he de demanat que em vingui a veure quan canti al seu poble. 

Em va dir que és que això no li crida l'atenció i jo que no és com es pensa, que és música moderna i que serà molt guai, li vaig dir que ja li enviaria algun vídeo perquè veiés més o menys. I ella amb frases evasives i  misterioses (com sempre) "perquè aquest dia...bueno, res res, no dic res". 

Li vaig dir a V. amb qui, per cert, han passat coses. La vaig portar en cotxe (a ella i a tres més) i vam xerrar moltíssim, amb ella qualsevol petita conversa és un descobriment profund, és l'anti-conversa d'ascensor. 

Com que vam passar per casa de G. els hi vaig mig explicar la història i V. estava indignada: no te merece! I jo ja...aix, m'encanta. 

Després d'això em va enviar un reel (glups...quin susto...), em va mirar la story i va memoritzar el meu mòbil. 

Total, que quan G. em va contestar això li vaig dir a V. que em digués un vídeo que li pogués enviar.

I em va dir, amb tota la raó del món:  Quina merda de resposta és aquesta que no li agrada? Diu...que mona...si tu le pides que vaya, pues va!!  Pero bueno, hay que convencerla...

I em va enviar un vídeo resum de la cantata i li vaig enviar a G. Fi.

I em va fer pensar, exacte: és que si li he demanat a G. q vingui no és per ella, ÉS PER MI!! I m'agrada molt haver-ho fet i haver utilitzat les paraules que em va dir la Confessora (aix...que poquet ens queda...): em faria il·lusió que vinguéssis. Estic molt contenta de com va anar la conversa. 

Total, que no vindrà però m'és igual, m'ha agradat haver-li dit i haver-li demanat consell a V. i haver-li enviat el vídeo i ja està.

Estic molt digna i molt contenta de la meva actuació.

Total, que divendres G. estava molt xerraire i contenta i m'explicava coses i em donava ordres com a mi m'agrada (hahaha), tantes que fins i tot ella mateixa va fer la conya de dir "sí, señor!". Ai...si sabés...

I vaig tenir un pensament que em va posar com en alerta perquè és el mateix que pensava amb la meva ex. Vaig pensar: no podríem estar sempre així? Uffffff.

Perquè no, la resposta és no!! I no vull estar mil dies dolents esperant un dia bo. Ni amb la meva ex, ni amb G. ni amb ningú.

Ja porto suficient temps "aguantant" i se m'està acabant la paciència. Perquè ja han passat moltes coses i ja ens coneixem molt i aquesta no és manera de tractar-me. 

Si tens un mal dia t'hi poses fulles però no el descarreguis sobre mi. I si et pregunto què et passa com a mínim em podries dir que et passa alguna cosa, et podries disculpar o podries intentar compensar-ho d'alguna manera. 

Evidentment ningú està obligat a tenir sempre bons dies ni a estar sempre alegre i xerraire. M'agrada molt estar amb tu en silenci, també i poder sostenir aquest abatiment que a vegades s'apodera de tu quan em dius "és que estic tan cansada..."...

Però el que no estic disposada és que en els teus mals dies facis com si no existeixo o com si no t'importo gens o no em mereixo cap mena d'explicació ni que em situis d'alguna manera. 

Dic merèixer en el sentit de ser un personatge prou important en el guió com per saber de què va. No vull que em tractis com si no és cosa meva, com si no pinto res a la teva vida com per saber per què estàs de mal humor/trista/abatuda/cansada...o per ni tan sols saber-ho. 

Que no em pensi que ocuparé el lloc de l'amiga xupi-guai. HA!! Et penses que vull això? No, reina meva, no, jo el que vull és ocupar EL MEU, de lloc i és el que faig. Ocupar-lo. 

Ara, en la meva dignitat, en alguns moments quan em relaciono amb tu una veu interior em diu: recorda que ets de segona categoria. I, sabeu? Això encara em dona més dignitat. I més ganes d'ocupar MÉS el MEU lloc. 

No necessito que ella me'l concedeixi ni que em faci caritat. 

Dos plans

 Bueno, ja comencem malament perquè aquesta paraula em sona molt estranya així a seques però ara m'entendreu.

Els dos plan son el pla superficial i el pla espiritual o profund. Dit així s'entén millor, no?

Doncs amb G. i d'altra banda amb tothom i concretament amb el món he pensat que m'hi relaciono en dos plans.

Ho penso en ella perquè ella és el món. Tot el que em passa amb ella em passa amb el món i tot el que em passa amb el món em passa amb ella. 

Sí, què voleu, és així. 

Doncs en el pla superficial hi hauria les converses sobre la feina, sobre la compra del super, sobre el temps o fins i tot sobre esdeveniments quotidians de la vida, incloent-hi els gustos, les opinions, la manera de parlar, jo què sé...com et situes socialment, blablablabla, mil coses. Diguéssim que el dia a dia.

I en el pla espiritual hi hauria les coses profundes, com ens afecta aquest pla superficial, els nostres sentiments, el vincle que tenim, el que podem sentir (o no sentir) per l'altra, la sexualitat, la visió del món, el que esperem de la vida, del vincle, les nostres pors, etc. 

Moltes vegades amb G. el conflicte està en la gestió d'aquests dos plans (uf...no em sento gens còmoda amb aquesta paraula...) i el fet que s'alimentin i es mostrin de manera proporcionada.

El pla espiritual és el que ens ha torturat sempre. En el que jo crec que vam connectar (que estem connectades) però sembla ser que ella no ho creu i/o vol negar que mai hagi passat res o que mai hagi importat res del que ha passat. Jo hi vull entrar, necessito alimentar-lo, vull viure'l i compartir-lo amb ella però no puc perquè ella es vol quedar en el 

Pla superficial, que també és intermitent segons està l'altre. Podem estar super xerraires, fent bromes i compartint mirades com avui i així el pla espiritual no es veu. 

Però G. és una persona que el pla espiritual li transparenta i quan el pla superficial s'aprima vol dir que el pla espiritual està bullint.

I llavors és quan s'allunya de mi.

Perquè quedi clar que NO compartim el pla espiritual que és on, no sé per què perquè no m'ho ha dit mai ni m'ha donat la oportunitat de rectificar o reflexionar-hi...deia...on no sé per què, sento que li he fallat i que el que ha trobat en mi no li serveix. 

Jo creia que havíem connectat, que li feia suport, que estàvem com unides en això, en aquest pla espiritual. Però sembla ser que no, crec que ja m'ha quedat clar.

Per això ara el pla superficial se'm fa poca cosa. M'agrada, perquè quan no hi ha ni això ja no puc ni somiar en el pla profund. Però no en tinc prou i a més se'm transparenta massa la mala hòstia que li surt tot i que estigui bé i el concepte del món on vol encaixar que no m'agrada. 

Bé, no sé si m'estic explicant perquè tinc com un atac de filosofia i estic com aprofundint moltíssim en tots els temes en què penso, no sé què em passa, deu ser la calor (per dir algo). 

Tornant a la terra, avui ha sigut un dia guai en què hem xerrat i hem compartit moltes coses i sí, així és com vull estar però tinc gana del món espiritual, necessito alimentar-lo i no puc. I això em posa trista i em deixa buida.

Però com que per sort, la resta de la meva vida m'alimenta molt, puc anar deixant anar encara. Al final ho aconseguiré del tot.

I espero que almenys ens quedi un bonic pla superficial on pugui tornar a mirar un moment aviam si transparenta la seva bonica ànima que tan vol amagar no sé per què cony. Tan bonic que seria veure-la al món en tot el seu esplendor...

Comoditat

 Em costa escriure.

Vaig escriure com un tros de la novel·la i una estructura...però ara no em surt.

I fins i tot em costa escriure aquí. 

És com si no tinc ganes de pensar en ella.

I això se'm fa molt estrany.

Avui ha vingut millor.

Ja sé què li passava a part de que fos dia 29, estava rabiant amb els queixals (com si fos un bebé...però és així) i em fa molta ràbia aquesta manera de fer com si no passa res quan sí que passa perquè jo a sobre me n'adono i no puc viure aquesta contradicció.

Haver de fer com que no passa res quan estic VEIENT que sí que passa. Ja he viscut massa anys així. Prou.

Per això diem NO a la invalidació. 

Però d'altra banda he arribat a una mena de punt mort en què podem estar bé però no espero cap sorpresa, cap canvi, res que ens acosti; al revés, només coses que ens allunyen, com per exemple l'amenaça de que se'n vagi de la feina i parlar com si això no importés, com si bueeeeno, és la vida.

I la seva amiga xupiguai a qui s'acosta més quan vol fer veure que no passa res perquè ella li valida. I s'allunya de mi quan sí que passa perquè jo soc un mirall on SÍ que passen les coses.

Ens sento molt distanciades.

I així com tinc la confiança absoluta que acabarem bé el curs i fins i tot en gaudirem...continuo tenint una pena interior de que haguem de tenir aquesta mena de fredor i superficialitat perquè no s'alteri i perquè tot continuï aguantant-se. És com que això no va amb mi. Ja he superat aquesta fase en la meva vida i potser em remou massa veure-la un altre cop. 

Avui hem xerrat, ens hem mirat a la cara i fins i tot li he fet una petita reflexió que ha escoltat. 

Però tot és tan poc. Tan petit. Tan...estic decebuda.

Deia de reciclar com a foto de fi de curs una de fa dos anys. Perdona? I jo: 

Fes-te una foto

I ella: per què, si ja en tinc una, m'estalvio feina.

Perquè ara ets així, li he dit.

I ha dit que s'ho pensaria. Potser només perquè callés...

Ara ets així, preciosa. A mi m'agrades així i fa dos anys també m'agradaves però m'agrada que siguis en el present, que estiguis viva.

Fa dos anys no és ara, ja no és la teva jo viva, en relació amb l'espai/temps. A mi m'agrades en moviment, ara, m'agrades en la vida. 

Viu. Visquem.

Quan canti jo li penso dir que em faria molta il·lusió que vingués encara que la remogui o es senti incòmoda havent-me de dir que no. 

Sempre pensant en no incomodar-la.

Claaaaar, com que jo estic taaaaaaan còmoda amb tot tal com està. Ui sí, mira, sembla que estic a cal sogre!

Doncs prou. 

Aquí la meva comoditat també importa i jo em sento còmoda expressant els meus sentiments i desitjos. 

A més, el meu objectiu no és estar còmoda.

O sigui, sí.

Però per estar còmoda al meu sofà primer l'he d'endreçar i tirar la funda a rentar i comprar els coixins i de fer tot això no en tinc ganes. 

Fes-te una foto, amor. Estima't. Valora't, cuida't, deixa'm estimar-te a mi també...però no, no em deixes. 

I sento com si estic surant riu enllà allunyant-me de tu. 

No és el que vull però és el que està succeint. Intento que no però allà vaig. 

I se m'ha trencat la polsera...