Veus?

 Només penso en dir al meu jo del passat...ho veus? Al nostre jo del passat: veieu? Així.

No em refereixo en que hi pensi obsessivament sinó que precisament NOMÉS penso això. 

Sento que estic deixant anar. 

Però també sento que necessito que no canviï la situació. 

Que ens seguim veient.

Que continuem parlant. 

Que ens continuem mirant. 

Que li pugui explicar que vaig a una festa al seu poble i mirem al mapa on és i cotillegi els convidats aviam si coneix algú i sí. 

I li faci la conya de que encara no m'he apuntat i que si vol venir, que apunto el meu nom i entre parèntesi (dues adultes). 

I que no passi res.

Ni per part seva ni meva.

També em fa una mica de pena totes les coses que no poden ser. Com això, per exemple.

O com que la vull convidar molt fortament a escoltar una cantata que cantaré perquè és potentíssima i vull que escolti el missatge empoderador...però no ho faré perquè ni li interessa, ni la tocaria, ni vindria ni res. 

Però m'encantaria dir-li.

Dir-li: vine, que t'agradarà. Cantem al seu poble.

I que li interessés.

I que vingués.

I que li agradés. 

Que tingués l'interès que té A. (que les nostres corals cantaran juntes i ens fa molta il·lusió).  

Interès EN MI, en la meva persona a la seva vida, encara que no sentim "el mateix".

Jo no aspiro a que algú senti el mateix. Que senti el que senti i jo sentiré el que senti. La qüestió és l'interès en estar a prop de l'altra persona.

Sé, que G. té aquest interès relatiu de que ja que estem al costat doncs tinc interès però, esclar, no en tinc prou.

De totes maneres estic tranquil·la i contenta. 

Fins i tot molt més contenta que si tinc alguna "esperança" perquè així ja em gestiono jo mateixa aquesta peneta i simplement gaudeixo de la seva companyia, encara que no ens entenguem, encara que veiem el món diferent, encara que m'esbronqui perquè la tornaré boja...

Si ens mirem als ulls tot està bé. 

I tot no vull dir ella. Sinó tot. Tota la resta on ella no hi és. 

No sé com se'n diu d'aquest sentiment. Però és així. 

I marxar amb un somriure seu...fa que la vida sigui molt bonica, en sèrio. 

Ni tan sols tinc por de perdre-ho, només penso en gaudir-ho.

I en dir...veus? Veus com així estem bé?

Tornar-la boja

 Me vas a volver loca!! 

Era la seva frase cap a mi amb noms i cognoms. 

Hahaha, de bon rotllo, eh? Com en catxondeo però MOLT exagerat.

Però ho he trobat molt exagerat perquè només es tractava de que jo buscava una cosa al seu lloc i no la trobava i he preguntat (en general) si algú la tenia. 

Però ella s'ha posat como loca i fins i tot m'ha enviat un vídeo per demostrar-me que les claus estaven al seu lloc i que no les tenia ella.

Cosa que jo no he dit en cap moment.

Està esverada...deu ser la primavera o l'amenaça de tenir-me al costat. Nyehehehe.

La veritat és que jo estic molt tranquil·la.

I confirmo la meva teoria següent: 

Quan estic bé amb ella puc anar-la deixant anar i poso el focus en "la meva vida". 

Amb bé em refereixo a parlar normal i fins i tot "discutir" com avui. 

Parlar en plan...ei tia...noséquè...sense coses rares. 

I el millor sabeu què és? Que en realitat, salvant les distàncies i que JA SÉ QUE NO ÉS, així és com m'imagino la meva relació de parella ideal.

Sentir que estic bé, que tinc el que tinc amb aquesta persona "a puestu" (en cas de parella seria una altra cosa; en cas d'enamorada platònica, amiga i alhora companya de feina és això) i llavors puc fer la meva vida i pensar en altres coses i abocar la meva passió en la meva vida. 

Ara, per exemple, estic com super entusiasmada en la feina.

Vaja, que ja ho estava eh, però compartir-ho amb ella, fer-ho al seu costat...jo què sé...però que no estic pensant en ella...però em dona com més il·lusió...

Ai mira, jo què sé.

Que estic bé així i punt.

I més quan ja portava no sé quantes vegades dient-me que la tornaré boja (sí...ojalà) i jo dient-li que no l'acusava de res, que segurament soc jo que estic cega i que aigua a mar no trobaria...l'he vist tan alterada que li he fet una carícia a la galta. Aix.

Aterriza como puedas

 Així em sento.

Que em donaré DE MORROS amb la realitat.

No sé, no és que pensi que el que he viscut fins ara era mentida o era una fantasia però penso que G. i jo, d'alguna manera, podíem mantenir petites dosis de "màgia" però que trobant-nos tan a prop ens desmuntem. 

No crec que jo sigui la única que està cagadíssima. 

A vegades quan parlo de G. a algú em diu: és que passa de tu? I sempre dic...no no, OJALÀ passés de mi.

Si ella, des del principi, hagués actuat normal d'acord amb les paraules que em deia no estaríem aquí. 

I precisament ho explicava a la meva Còmplice perquè ho veiés des de fora, per assegurar-me que no era jo  que veia el que volia distorsionat i sempre ha estat d'acord en dir que G. no em deixa viure.

No m'ha deixat escapar d'aquesta història. Cosa que ja m'anava bé, eh, no és que li doni les culpes.

Però quan penso en aquesta "realitat" m'entra la paranoia de que aquesta història només hagi sigut un bluf dintre del meu cervell per circumstàncies de la vida. 

Això és el que defensa G. (que ella no ha fet res per confondre'm. Noooo clar no no, RES). Però no és així. 

Us imagineu que acabem el curs BÉ? En harmonia i bon rotllo i podent estar A PROP emocionalment?

Jo només em fixo en el que faig jo, el focus en mi màxim. Crec que ja no se me'n va. I el que ella vulgui fer amb mi (o sigui,  amb la seva idea o concepte de mi dins seu) no és cosa meva.

D'altra banda penso en L'ORDRE. 

Divendres va tornar a fer el comentari en veu alta de que necessita ordre i que necessita ordre i que ella té un ordre...un comentari al mig del no res, quan estàvem fent una feina així en petit grup. 

La veritat és que no sé què em vol dir dient això tot el rato. Em sembla bé que necessiti ordre, però què té a veure amb mi? Aviam si jo hauré de ser ordenada perquè ella ho digui...no sé. No ho dic amb rintintin...si és quan l'he d'ajudar d'acord però si ella està fent la seva feina (i vida) i jo la meva...no pillo.

De totes maneres he estat pensant i jo també vull ordre i no en tinc (perquè soc molt desordenada) i no tinc ningú que me l'aporti ni que sostingui el meu caos. Només a mi mateixa o sigui que almenys em necessito a mi disponible per a mi. 

M'agradaria dir-li (crec que en algun moment li he dit lo primer): jo també vull ordre. M'ajudes? Pots compartir-lo amb mi? En comptes de dir-me tot el rato que te'l destrueixo només per ser jo mateixa?

Bueno, això em remou també el que em passava amb la meva ex. El punyetero ordre. SIGUES ORDENADA. 

Qui ho sigui doncs felicitats, a mi deixeu-me estar que prou feina tinc. 

Molt bé, estic fent un post de teràpia...

Demà dilluns.

He d'anar en tren.

Podria dir-li a G. q em portés en cotxe...però no ho he fet. No la vull atabalar. No vull que em digui que no. No vull que em digui que sí i després tot es torci i tingui la sensació que (una altra vegada) he fet algo malament. 

Que difícil, llarg  i complicat és el procés de sortir d'aquí, de deixar anar i de transformar les coses...

Carambola

 Gir de guió.

Carambola que no m'hagués pogut imaginar per molt que imagini i per molt que sigui el títol del blog. 

Resulta que d'ara endavant treballaré AL COSTAT de G., juntes, colze amb colze en equipo amb l'amiga xupiguai, que em dona bastant pel sac, però bueno, sembla que ara estem de bones totes tres.

Però treballar amb ella. 

O sigui.

A veure.

Estic, primer de tot, en shock i segonament cagadíssima.

He de sortir de la fantasia per aterrar a la realitat.

No puc parar de pensar que no tot serà tan idíl·lic com divendres passat que era un dia extra com un bolet i que ja m'anava bé, en realitat. 

Ah, no, amiga. 

Alerta amb el que desitges perquè es pot complir.

No volies estar amb ella?

No volies treballar amb ella? 

Doncs ara veuràs.

Els guionistes han superat totes les meves expectatives.

Necessito tres dies de silenci per poder-ho assimilar. 

Bueno, no serà fins l'altra setmana...així que tinc una mica de temps però...en sèrio...molt fort.

Menys mal que em sento molt situada i em veig capaç de concentrar-me en la feina i a sobre fer-la al seu costat em motiva més que res a la vida. Em motiva i em concentra és que és com el paradís, és el joc paral·lel, el somni de qualsevol persona una mica neurodivergent com jo. 

Jo fent lo meu i ella fent lo seu però compartint-ho. Al costat. No sé.

Em sembla meravellós i aterridor en el mateix grau. 

M'aterreix que no sigui tan meravellós com m'imagino.

M'aterreix que ella no se senti a gust. 

Tot i que li vaig dir en secret que era una possibilitat que passés (perquè ho estàvem decidint amb la directora) i estava molt interessada sobretot amb si jo acceptaria...

No sé, semblava contenta, com que la idea li agradava però jo què sé...potser no. Segurament la remou i l'espanta igual que a mi. 

Vull que estiguem molt bé. 

Potser és la meva oportunitat per estimar-nos el màxim d'aprop. 

No sé. 

Em sento com...no em parleu. 

Menys mal que li vaig dir que necessitava allunyar-me d'ella...

Ara estem bé. Des de l'activitat extra que ja tornem a parlar, no s'ha tornat a tancar el canal de comunicació, no sé, estem NORMAL. 

Però no toleraré que torni a estar "rara" i que em digui que no és per res. Si vol que no em digui què és però prou ja de gaslighting. 

Jo vull que puguem dir que el sol fa vitamina D i que ens ha de tocar a la part de dintre de l'avantbraç (un altre cop aquesta part del cos) i vull poder dir que el pròxim dia que compri xuxes que compri besitos.

No vull més coses rares.

Vull viure-ho.

Vull viure normal, lo que vindria a ser LA VIDA. Que és prendre el sol a la part interna de l'avantbraç i menjar besitos. 

Això és el que vull amb ella. 

I estic cagadíssima. 

Cagadíssima.

Moltíssim.

A.braçada

 Últimament estem xerrant molt amb A.

Bueno, sempre...però vull dir que seguim i com que ens enviem molts carinyitus.

Avui li he dit si li explicava una cosa en versió llarga, que si tenia temps.

I m'ha dit "per tu sempre tinc temps".

Ai.

M'ha semblat tan bonic que quasi m'he posat vermella. I just ho he llegit davant de G. 

Puuuuura casualitat. 

M'ha semblat molt bonic que ens puguem dir aquestes coses considerant que no estem en "crush", ni jo...bueno, un moment, ara ho dic al paràgraf següent, ni ella. 

El que anava a dir és que quan ens hem vist no he estat en CRUSH però aquests missatges que ens enviem últimament com de ai com et trobes, cors i abraçades per tot arreu...no sé, és com que em fan somriure molt.

I com que estic deixant anar G. (bueno, ehem...això crec...)...

Total, que avui no tenia ganes de veure l'emoticona d'abraçada. Tenia moltes ganes d'abraçar-la de veritat. 

I com que dilluns que ve es un dia raro en què vaig en tren i hi ha com una carambola de coses...total, que li he dit si li ve de gust que quedem per fer-nos una abraçada.

Ximpum.

Amb G. seguim bé.

Em puteja molt. MOLT no seure al seu costat per dinar, me cago'n la directora i les seves idees de bomber. Però bueno, s'ha sortit amb la seva. Vale, ja no seiem al costat. Estarà contenta. Ara G. seu al mateix lloc on sèiem l'any passat però jo ja no. Val, ja m'ha fet fora. D'acord.

Avui, referent a això estava pensant que potser G. funciona amb relacionar-se amb qui té al costat, a l'abast, a mà i si jo no hi soc, doncs no hi soc. 

I jo funciono anant a buscar qui m'interessa. 

I molts cops potser em troba allà perquè hi vaig però no em buscaria, si no. No em busca, vaja. Bueno, només si m'enfado però com que ara ja no ho faig. 

Perquè no li interesso prou. L'explicació que ho explica tot. 

En canvi a A. li interesso i sempre té temps per mi. 💖

No vull baixar

 Avui hem estat bé.

I deu n'hi do l'estona que hem estat juntes, que jo pensava que no...gràcies guionistes.

Torno a sentir aquella sensació al pit, que m'hi he de posar les mans...i és l'amor que sento quan la veig...

No sé veure't vestida tan fosca, li he dit. 

No sé.

Estàvem bé...encara una mica en el núvol...

No sé quan durarà...però no vull baixar.

La directora diu que no va ser bona idea anar amb ella perquè (jo) feia molta cara de PAVA. 

I què...és la cara que vull fer.

I per què ningú es fixa en la cara que fa ella? Per què ningú es fixa en com estava de contenta?

Bueno, suposo que perquè tothom veu que jo estic pillada i ella no. 

Val.

Però no vull baixar-ah-ah....

Vaig a somiar amb tu, preciosa meva.

I a somiar amb que, un dia, sense voler, sense pensar-ho ni haver-ho previst...ens fem un petó...

No et vull veure

 No et vull veure.

No vull despertar del somni, no vull baixar.

No vull tornar a la realitat ni veure el teu fantasma que ja no em mira amb els teus ulls ni em parla amb la teva veu de casa.

Menys mal que demà no em quedo a dinar, potser així dura una miqueta més la felicitat...un dia més, va.

És que tancaria els ulls cada cop que em creui amb tu i em taparia les orelles dient "lalalalalala" perquè res trenqui la PAU, sí, per mi la pau és això, ets tu...la pau que sento ara quan penso en tu.

No vull que tu mateixa me la tornis a espatllar contestant-me seca i distant i no dient-me res. 

Divendres ho dèiem, te'n recordes? Quan vam tornar: i ara hem de tornar aquí com cada dia? Quin avorriment.

I tu deies ja...mentre feies bromes per allargar encara més l'estona de riure. I tornaves al meu costat tot i que ja no calia.

I vas marxar donant-me les gràcies una altra vegada. Gràcies, gràcies per tot!

I sé que estaves bé, que eres feliç també i segurament no era a causa meva però m'és igual, jo era allà i ho volies compartir amb mi. 

I t'importava. 

I em cridaves pel cognom,, cosa que no suporto i que només li he permès fer a la meva estimadíssima i adorada profe de dansa que tenia...i a tu, clar. Tu em pots dir pel cognom...com si em vols dir cul d'olla...mentre ho facis amb complicitat. 

No et suporto allà davant meu i sense mi.

Segurament és molt cruel, molt egocèntric i molt narcisista, jo què sé, però és com em sento.

No.

No vull veure't.

Deixa'm estar, només vull recordar-te i somiar amb tu com si t'haguessis mort...jo què sé.