Tornada

 Dijous va tornar. 

Per sorpresa.

Va venir-me a buscar al bar del cafè al matí.

Ui sí, ja ho veig com em deixa anar!

No la odio, clar que no. 

Estem bé.

Considerant que per coses de la feina, gairebé no l'he vist en tot el dia els dos dies que hem passat juntes. 

Però està en mode "recuperar-me".

Ho sabia.

Ahir em posa like a l'estado de watsap. 

Sembla que parlo en xino...

No sé, jo també dic que m'allunyaré i li pregunto cada dia com es troba...

Potser he de mantenir la distància el temps suficient perquè es cansi d'intentar recuperar-me i...no sé...si es passa molt dir-li algo? No ho veig.

No m'ho imagino el què. 

No m'imagino que faci algo "bo" i dir-li: sisplau, no ho facis. 

Però va, mirem lo positiu: no m'havia passat mai que la seva atenció em fes un cert mal pel fet de pensar: no em donis el que després em retiraràs pel morro no sé quan ni sabré per què. 

Penso que "mantenir el bon rotllo a la feina" no passa per posar-me like a l'estado de watsap. No cal.

Tot i que clar, m'encanta que ho faci i soc feliç.

I a sobre quan la veig somric i em poso contenta, com sempre. 

És que com puc renunciar a això?

De moment, pel que fa a mi, m'he mantingut prou distant des que ha tornat.

Ella ja m'ha ensenyat totes les coses que sap que m'estoven el cor.

Vols que tingui el cor ben tovet per matxacar-me'l?

Perquè no em confongui i no ho porti al meu terreny, també, suposo, no? 

Collons...en sèrio...

Confio en tenir prou fredor i prou aguante aviam si podem estar així fins que l'hora del terme hagi passat.

En realitat així és com millor estic. Mantentint-me distant i tenint-la darrere meu. 

En fi, G., amor...mentrestant continuarà caient-me la bava mentre et miro els cabells (com te'ls pentines cap a mi) i els ulls i soc feliç d'estar el teu costat...però així...fent com si ets un somni que no existeixes. Jo què sé...

Buf!!

Focus

 Jo venia de les vacances molt enfocada i ja m'estic desenfocant.

Avui no volia dir-li res però ho he fet. 

Es troba millor però segueix espantada (tranquils, ja se li passarà quan torni a la feina i no vulgui que li parli). 

M'ha dit una companya, la que deia que tenia una relació molt falsa amb la seva suuuuuper amiga llum de la seva vida..que divendres li va preguntar a G. com es trobava i que  li va enviar un àudio de 7 minuts.

I clar, la companya aquesta a qui LI SUDA G., em diu...que li pregunto com es troba, que no és el meu nòvio. 

Exacte, G., amor, pots enfocar-te, tu també, amb gent a qui li importis? N'hi ha, eh, creu-me. Hola!

Divendres vam parlar bastant també nosaltres, el que vaig dir, que li hauria dit el mateix a qualsevol que li hagués preguntat. Rectifico: si no soc jo, li diu encara més. 

Tot i que dubti que li faci el to aquest de pobre de mi i que li hagi dit que troba a faltar que la seva mare la cuidi.

Un aaaaaltre cop sento que fa amb l'altra gent el que voldria fer amb mi. 

Suposo que a menys implicació emocional, més fàcil. Dic jo. Per mi és al revés però bueno, ella no és jo.

Total, que torni ja d'una vegada perquè m'estic estovant massa i necessito odiar-la una mica més i veure com esta en modo PANTOMIMA.

Se m'acudeixen coses per dir-li en relació a la conversa que vam tenir per telèfon i crec que em sortiran, eh? 

Perquè quan hi hagi algo "íntim", enlloc de pensar-ho només, ho diré: escolta, m'ho pots explicar, tranquil·la que no em pensaré que som nòvies per això. Explicar o fer o jo què sé...mil coses. 

També m'agradaria dir-li que m'agradaria (toma ya frase...) veure la seva veritat. O sigui. Que m'agradaria saber que quan em diu algo és perquè vol, li agrada i li ve de gust. No perquè:

a) No em pensi que som nòvies o 

b) M'estigui volent recuperar perquè no suporta el mal rotllo. 

Però bueno...això no sé si li podré dir.

És que en realitat quan torni no tinc ganes de dir-li res, però allà estem fotudes cada dia i passen coses. I...bufffff...passen coses. 

És que no podré...jolin, amb lo ben preparada que venia havent anat a la psicòloga el dia anterior i tot...putos guionistes...

I a sobre avui li envio un gif com per dir "no ploris", jo que m'estava fent la dura en plan...sí sí, i ella m'ha enviat una careta com plorant...bueno, aquella que té una gota que no se sap ben bé si és de suor o de plorar però que fa cara de pena. 

I va i li envio un gif d'un osset eixugant-li les llàgrimes a un altre i no m'adono que a sota posa MISS YOU.

Diossss.

En fi...ara ja està fet. 

Demà la intenció és no preguntar-li res...però després...no tinc credibilitat ni amb mi mateixa.

No vull estar com l'última setmana però tampoc com la penúltima.

No vull veure ostentació de coses falses. No vull veure PANTOMIMES. I lo únic que puc fer és allunyar-me.

Segurament ara la seva super amiguíssima de l'anima deu estar deprimidíssima sense G. perquè la troba TAAAAAAAAN  a faltar que no pot viure sense ella. Perdoneu el rintintin, no ho puc evitar. 

Mira, ja em va bé perquè només de dir-ho ja la començo a odiar un altre cop.

Però clar, com que després la G. dels missatges (quan m'envia missatges) o de casa seva (amb la seva veu de casa...) és com una altra persona que la G. de la feina i per això precisament encara és molt pitjor perquè per culpa de la G. de la feina, no puc veure la G. de casa, que és la que jo vull i amb la que connecto. 

Quina puta merda. 

Això, això...cabreja't!!!

Kleenex

 Em sento una mica el seu "paño de lágrimas". Vale. He buscat la traducció i no em quadra, així que deixarem el sentit en l'idioma de l'imperio.

Li pregunto com es troba i m'ha de fer la peneta. 

Entenc que la tristesa la desborda i no sé a qui li explica això en concret. 

Però continuo sense estar d'acord amb que un cop surt del pou em llenci. 

Talment com un mocador d'un sol ús.

Usar i llençar. 

Un cop ja s'aguanta dreta em deixa anar i si te he visto, no me acuerdo. 

Perquè llavors no sembli...jo què sé què putes. 

No vull que torni.

Només vull enviar-li missatges de com es troba i que m'expliqui com se sent. 

Per sempre.

Ja sé que no és el que hauria de fer. Ni el que vaig dir que faria. Ni el que em convé. Ni tan sols el que vull fer. Però aquí estic. Fent això. 

Quan torni no tinc cap ganes de compartir res del dia a dia amb ella perquè sé que tornarà amb la mateixa actitud de fer veure que tot va bé. I jo vull que hi vagi de veritat. No suporto aquesta pantomima. 

Vale, no sé per què surt blanc però no ho sé treure: 

Hahahaha. Definició de pantomima al diccionari: Gesticulació i capteniment teatral expressant sentiments fingits

TAL QUAL.

El galimaties

 Doncs crec que l'obra de teatre de ser taaaaaan amiga de la seva suuuuuuper amiga (mentida) és dedicadíssim (a mi, clar).

És com per demostrar que la seva amiga NO SOC JO sinó l'altra. Per demostrar-s'ho a si mateixa, a l'amiga i a la resta de gent. I sobretot a mi, clar.

I no m'agrada.

Però clar, com que tampoc ho sé segur.

És que no em crec res. Vaig parlar amb una de la feina amb qui no havia parlat de G. però ho sabia perquè dissimulo fatal i sense jo haver dit res em va dir que aquesta "amistat" era molt rara, que era tot molt fals. Gràaaaaacies! I a aquesta persona li importen una merda G. i l'altra, o sigui, que sense ni parar-hi atenció, ja es veu la falsedat. 

No ho suporto.

La meva teoria és que G. no s'atreveix a estimar-me com m'estima. I no estic dient que estigui enamorada de mi en secret.

Realment (ara) penso que ella no vol ser la meva amant però sí que m'estima i també sent que som especials l'una per l'altra.

Que vol ser "amants platòniques", el terme que m'he inventat per ella. 

Però no s'atreveix i no sap pensar-ho.

Bueno, és la meva sensació.

Per això tot es torna tan raro i forçat.

Si simplement passés de mi, això s'apagaria i punt.

Soc gilipolles però no tant. 

No em vol dir res perquè no m'ho porti al meu terreny...clar, perquè hi pertany, amiga. Per això no m'ho diu. Però no vol dir que no ho senti. Si no, no hi hauria res a "no dir-me".

Avui tampoc li he dit res perquè és que no en tinc ganes.

M'estic molant bastant. 

Em va dir que dilluns anava a la fisio respiratòria. Ja li preguntaré què li ha dit i continuarem parlant de malalties com dues àvies. 

Tot i que jo li estic preguntant en plan...preocupant-me per la seva salut en sèrio i ella aprofita per explicar-me la seva vida i tots els seus sentiments. 

Però si li pregunto i li dic que m'expliqui...llavors no. Llavors que calli.

Molt béeeeeee.

Malaltona

 Ahir no li vaig dir res.

Bien por mi.

I pensava preguntar-li avui i demanar-li si necessitava res...ehem, com que sabia que em diria que no...

Ho he fet a mig matí, així, modo frozen.

Semblàvem dos avis enfadats: Bon dia, com et trobes. Bon  dia, soc al CAP perquè no puc respirar.

I clar...després li he preguntat què li havien dit i llavors he pogut parlar amb G. 

Amb la G. real. 

La que estimo, la que busco quan em trobo amb una paret de fredor i mals tractes...la que trobo a faltar.

M'ha explicat que no podia respirar, que té asma i que no li donaven res que li servís i que estava enfadada, agobiada i espantada. Però ho superaré, oi? Em deia...

Què m'ha de dir: soc asmàtica. 

Jo he anat contestant en modo bastant frozen, sense ser borde però no sent com jo soc ni com em surt ser amb ella i ella anava dient i dient i dient...

Després m'ha preguntat per la feina i li he dit super curt, també (no tinc ganes d'explicar-li res) i llavors m'ha dit

Saps què? Que trobava molt a faltar la mare "perquè em cuidi". És que no em pot bullir més el cor. 

Ha dit que el seu germà l'ajuda perquè clar...el seu marit és un moble, es veu. 

Jo vull cuidar-la jo. Però no vull. I no vol. Esclar. Però la diferència és que jo no vull si no és des d'un altre punt.

Seguirà de baixa, diu que es vol recuperar bé...

No sé.

He estat contenta que m'ho expliqués tot i que em queda una mica la sensació de que li hauria explicat "el mateix" a qualsevol que li hagués preguntat. Bueno, qualsevol no, però ja m'enteneu...

M'agrada quan ens relacionem així. Però no m'agrada que sigui només quan està "malament". Perquè després també ho està però fa veure que no...jo què sé...que m'embolico.

Tinc com noves teories sobre les coses que passen a la feina...però ja faré un altre post. A més ara no ho vull dir perquè dins el meu cap encara és bastant galimaties (m'agrada molt aquesta paraula).

Autocompassió

 O sigui.

Guionistes.

Vale que ella m'ha de deixar anar però vosaltres també.

Primer dia després de vacances.

No ve perquè està malalta.

Està BASTANT malalta. 

REPRESENTA que en el nou paradigma no li hauria de dir res i així ho he fet fins que...ha sigut superior a mi i li he hagut de preguntar com es trobava.

En la meva defensa he de dir que ho he fet a les 9 del vespre (i no a les 8 del matí que ha sigut quan ho he sabut) i de la manera més freda i escueta que he pogut.

Però tinc el cor absolutament trencat de pensar lo que s'espanta quan està malalta i lo tristíssima que estarà trobant a faltar a la seva mare, que m'ho va dir: quan més la trobaré a faltar és per exemple quan estigui malalta.

I jo aquí, fent-me la dura perquè és lo que he de fer perquè si no després em maltracta i a sobre no m'agraeix una puta merda. 

En fi.

Primer dia prova de foc no superada però resolta amb bastanta gràcia.  Tinc autocompassió.

Per què té el do d'estar malament quan jo me'n vull anar? Vull dir...no ho fa veure, és així. 

Almenys he passat el dia tranquil sense ella per allà. Bueno...o no. 

Uf.

Li he explicat les conversesacions que hem tingut a la ex-directora (i amigui) i també opina com jo...aviam com vindrà...

Avui no podria haver sigut un dia normal i corrent, en què G. fins i tot estigués una mica distant i borde i així jo em reafirmaria en la meva posició?

No, clar. No fos cas.

Telèfon

 Al final vaig escriure el text super llarg i elaborat on deia tot...però no li vaig enviar.

Em semblava massa llarg, però si ho intentava resumir em semblava massa dràstic i borde i després d'escriure'l i reescriure'l i consultar-ho amb les amigues vaig decidir no enviar-li.

Li vaig dir "mira...la resposta seria massa llarga així que millor ho deixem aquí". I li vaig posar un cor embenat d'aquells...

L'endemà al matí em vaig despertar amb el seu  missatge "bon dia, et puc trucar?".

Buah.

Després de sortir-se'm el cor per la boca i morir dels nervis, vaig dir-li que sí, perquè a més m'anava bé, era com el moment perfecte. 

Vale, quina era aquesta resposta massa llarga? Em va dir.

Vam parlar.

Vam PARLAR. 

Parlar de tot el que deia en el post anterior. A més m'ho havia preparat tant que és que m'ho sabia de memòria, em va sortir com si res, super ben estructurat i explicat. 

Em va dir moltes coses. Vam dir  moltes coses. No sé si en tindré prou amb un sol post.

Em va dir que si em ve darrere quan jo m'intento allunyar (sí ,correcte, ho ha reconegut i no li venia de nou, així que és perfectament conscient del que fa) és perquè no suporta que ningú estigui de mal rotllo o enfadada amb ella i que ho fa amb tothom. 

El que em falla d'aquesta teoria és que quan més ho ha fet, precisament, és quan jo no estic de mal rotllo, simplement m'allunyo per no fer-me més mal. Quan estic enfadada o fatal com l´última setmana ho entenc i l'hi compro. Però no és només això. Bueno, això va quedar una mica a l'aire però com a mínim li vaig dir la meva sensació i com ho veig i en aquest sentit, sí, hem  vist la mateixa pel·lícula. 

La meva conclusió és que li importo i em valora...però només quan me'n vull anar. I això no m'agrada. I per això continuo volent allunyar-me. 

Em va tornar a dir que està malament. Està molt malament des de fa molt de temps, des d'abans de tot lo de la seva mare. Ja ho sé, amor, ja ho sé. Si m'ho vas explicar, li vaig dir. Ah sí? Mare meva...

I també li vaig dir que sentia que el que jo li explicava li importava una merda i diu que no és això, és que s'oblida i que també li passa amb tothom. Bueno, això també és veritat. 

TAMBÉ li vaig dir que m'havia sentit malament perquè agraís el seu suport tant a una altra persona i a mi que havia estat al seu costat no. D'això també era perfectament conscient perquè es va sorprendre zero. I és com que ja tenia la resposta preparada.

Diu que a mi segons què no sap si dir-m'ho perquè, amb les seves paraules, no m'ho emporti al meu terreny. 

D'aquest tema no sé molt què pensar. Perquè sí, efectivament se'n va al meu terreny la cosa però continuo pensant que no és només perquè jo ho vulgui o m'enganyi o m'ho prengui pel que no és...és que és un terreny que ella no vol trepitjar. I no és necessàriament que siguem nòvies o amants, sinó que és un terreny de l'amor que sentim. Que ella no s'atreveix a sentir no sé per què. 

A part de que amb aquesta frase també entenc que és que llavors se li descontrola i ja no està al seu terreny. Perquè si ho tingués clar li seria igual el que jo pensés.

 Tot i que bueno, compro que sigui perquè es fa com responsable del que jo em pugui imaginar i de no donar-me falses esperances, tot  i que després no quadra GENS amb altres coses que fa. O sigui, em pots perseguir, em pots regalar un llibre per Sant Jordi, em pots venir a arrambar i enviar-me missatges tot el rato "perquè no m'enfadi" però no em pots agrair que hagi estat al teu costat perquè em pensaré que vols que siguem nòvies? Mmmmmm...em sona a excusa barata.

Confirma una mica la meva teoria que fa amb l'altra el que no s'atreveix a fer amb mi.

Bueno, però és que igualment continuo fermament decidida a allunyar-me d'ella. 

També he de dir que paral·lelament a enviar-li el missatge primer de tots, alhora, vaig demanar hora a la psicòloga i hi vaig el dia 7, abans de veure'ns. Necessito ajuda. Necessito fer algo diferent per sortir d'aquí.

Haver-li dit que em sento atrapada ja em sembla un gran pas endavant. Haver-li dit que em deixi anar és algo que pensava que mai faria.