L'altero

 Després del dramita d'ahir...ara no vol que li digui res perquè l'altero i necessita estar tranquil·la. 

M'ho ha dit tres vegades de maneres diferents. De bon rotllo, eh.

Ja sé que la poso nerviosa.

Per una part m'encanta, prefereixo mil vegades això que ser-li indiferent. Però sí que és cert que està com molt nerviosa, com més que jo. Em té por...jo què sé de què. 

Al matí li he dit que tenia dues preguntes (primera vegada que m'ha dit que no, pel que he dit al primer paràgraf). Una d'elles és si havia vist Frozen. L'heu vist? Penso que és ella, que necessita let it go, que fins que no es tregui la por de sobre i ho faci...no podrà estar bé. Però clar...el que deia. No és la meva vida.  I ella no vol fer-ho, això. Clar, la Frozen tampoc volia. Potser no ho farà mai. La realitat no és una peli de dibuixos. 

Total, que estic igual de satisfeta d'alterar-la (sense pràcticament fer ni dir res) que emprenyada perquè clar, llavors m'esquiva i no vol que parlem ni res. 

No pot ser que sigui tan toveta i vulnerable...dic no pot ser en el sentit que és massa adorable, que em desperta massa tendresa, que la vull cuidar encara cinquanta vegades més...

Fins i tot l'he espantat quan li he anat a fer la broma de dir-li fins demà. Dic...una cosa...i diu, una altra!? Fins demà...

Ai, mare, és que no la vull espantar tampoc, però per això hauria de deixar d'existir o deixar de ser jo. 

Avui estic una mica cansada d'espantar a la gent...de que vulguin compartir amb mi només fins a un punt (no només G.) perquè jo sempre vaig més enllà. Vaig més enllà i em quedo sola, sempre m'he d'estar frenant, reduint i reprimint perquè no s'espantin, s'apartin, em parin.

Estic cansada.

Jo també em sento let it go.

Si no us agrada foteu-vos, ja em quedaré aquí sola però sent com soc perquè no puc ser d'una altra manera. Qualsevol cosa menys ser com no soc. 

I el dia que sí que vulgui la meva intensitat? Les meves preguntes profundes? Potser aquell dia no estaré disposada...potser ja m'he cansat del tot. Només per un dia, només per un moment, un miratge...que sembli el que no és...uf. Estic cansada.

L'episodi del dia

 Mare meva quina manera de començar el dilluns...

Li he explicat a G. el meu somni d'aquesta nit (no tenia res a veure amb ella, era un estrés...) i llavors m'ha dit no em parlis de somnis...tu també has somiat? En què??

He somiat amb la meva mare, em diu...i hi havia també una companya nova i llavors li ha dit a la companya aquesta que havia perdut la mare feia poc...i ha començat a plorar. 

La companya li ha dit el mateix que li dic jo sempre...que en parli, que ho tregui...i G. amb lo de sempre: que té por que si ho treu estarà encara pitjor. 

La pobre noia li diu...ja sé que no ens coneixem gaire però si vols parlar...i jo, q era allà abraçant i fent petons a G. li he dit: tu ja tens amb qui parlar, si vols, ja trobaràs el moment. No em referia a mi. Li és igual parlar amb mi com amb una altra. Soc una més del piló. Sí, algú que li fa cas i li fa la gara-gara i com que això li va bé doncs allà em té. Però no estic al TOP de la seva vida. Ja ho sé de sobres però hi ha dies que a més de saber-ho ho noto i llavors em fa malet.

Però a mi el que em fa por és que es quedi encallada per sempre més en aquesta por de "és que si no estaré pitjor" i mai acabi d'estar ni pitjor...ni millor. Tot i que...no és la meva vida. 

Després he parlat amb una altra companya que em fa molt de suport i diu que ella l'enten, que ella és igual i que no vol parlar les coses. I li he dit: però llavors què he de fer? Perquè no sé si consolar-la, si parlar-li més, menys, fer com si res...La confident diu que millor la deixi estar i faci com si res. Ja, això és el que faig sempre però: 

1) No vull fer com tothom perquè penso quina puta gràcia té?

2) No vull fer només el que ella vol. Vull fer el que vull jo, també. Vull fer-me cas. 

3) Com sempre dic, amb lo fàcil que seria per G. mentir-me i no ho fa. Llavors em fa cares, sospira, em diu que bueeeeno. QUÉ QUIERES DE MI??

En fi, com sempre en cas de dubte...millor m'estic calladeta.

Després he anat un altre cop a dir-li fins demà i ha somrigut, m'ha fet la sensació que m'esperava. Li he xiuxiuejat des de la porta i ella m'ho ha tornat. La resta de la gent em mirava raro com dient...què fot? Però m'és igual. Vaig a dir-li adéu a ella i prou i m'és igual i vaig a dir-li lo important que és per mi dir-li fins demà. Veure-la demà, saber que serà allà demà. I jo. 

Avui hauria anat cap a casa seva a fer-li petonets però clar, no puc perquè no som res i què fem amb el seu marit i el seu fill? I vaja, sobretot perquè ella no vol i li és igual. 

Tinc sensació de peli que ja he vist. Estic una mica avorrida. 

Sé que G. no vol desmontar-se, vol aguantar, mantenir el tipus i fer com que tot està bé. Bé per ella és això. Doncs no sé...la respecto, fem, no?

Les 3 jos

 Avui he fet balanç de les meves tres Jos que estan en joc amb G.

La meva jo professional: està bastant centrada i tranquil·la...és que com que ja portem tant de temps que ja no se'm barreja. 

La meva jo amiga: està desapareguda en combat. La veritat és que jo com a amiga no soc així, no sé, em rendeixo molt abans i deixo fluir més les coses i em conformo amb els resultats. Em sento molt frustrada "com a amiga" però esclar, és que no som amigues. O sigui sí. Però no.

La meva jo enamorada...mmm...m'està atropellant, amb la pista lliure de les altres dues vol sortir a escena, és com la via que ens queda per arribar a ella i alhora és la més autèntica, esclar. És la que té les idees més clares i sap per què fa les coses. 

M'agradaria tant que triomfés. És que ho faig tan bé! I és que fins i tot em sento segura, tot i que no entenc per què perquè els resultats després son una puta merda. Però allà està, ella, aguantant estoicament...la meva jo enamorada. Ben digna. Ben forta. Ben enamorada.

Avui quan he marxat he tornat a anar a dir-li "una cosa molt important" i ja em seguia; diu ella "...bon cap de setmana?" i dic, "no, fins dilluns" i diu nooo, és més important bon cap de setmana i jo noooo, és més important fins dilluns!!

Aquestes cosetes d'enamorada...

He tingut un somni tan bonic aquesta nit...no passava res d'extraordinari...però estàvem com de mimitus...aquells somnis que tan se val que ho siguin...la única diferència que hi ha amb si hagués passat de veritat és que ella no ho sap. Però després quan li parlo a cau d'orella, com en el somni...és tan sensual...Bueno, suposo que per ella no, i aquesta és la pega.

Però ja us dic ara que continuaré vivint a la inopia, de moment. 

Fins dilluns, amoret. És molt important poder-t'ho dir. Per quan no t'ho pugui dir. Fins demà...vull dir-t'ho sempre mentre pugui. 

Justificacions absrudes

 No entenc la part de mi que justifica coses injustificables.

O sigui, aviam, justificar no sé si seria la paraula més adequada però m'explico.

Estem assegudes Jo, G., i una altra persona a l'altre cantó d'ella. Bastant estretes i tocant-nos bastant...vale, sí, portem dos dies molt a prop i quan s'acabi la ratxa serà pitjor però en fi...que me quiten lo bailao.

Total, que en un moment, la de l'altre cantó li diu a G. que deixi de moure la cama nerviosament perquè li està movent la seva cadira i l'està posant nerviosa.

Automàticament el meu cervell: clar, està movent l'altra cadira perquè el que vol és moure la teva però com per no fer-ho perquè ja-sabem...ho fa cap a l'altra banda.

Per què penso aquestes coses??

Potser perquè jo ho faria o ho faig de vegades: abraçar algú per  no abraçar-la a ella (no sé, per no incomodar-la, per no embolicar la troca o jo què sé...), o fins i tot tocar o acariciar algú altre per les mateixes raons. 

I llavors penso que ella també ho fa? Deu ser per això?

No sé.

M'he encantat bastant quan he marxat i m'he parat i li he dit, tocant-li el braç..."una cosa molt important"...i mentre em mirava fixament amb els seus ulls verd daurat impossibles que em porten a la perdició màxima, li dic: fins demà.

I em somriu. Fins demà. Diu.

Em somriu. Em somriu!!!...aquest somriure és la pitjor droga, em té enganxadíssima. 

En alguns moments penso: serà això estar bé?

Estaré en aquella fase que no sé identificar el que és? Allò que diuen que quan estàs acostumada als alts i baixos el benestar et sembla avorrit?

A mi avorrit no, m'encanta com estem ara però em sembla sospitós, em fa por perdre'l i em sembla una mica fred.

No sé què dir-li! A les tardes penso va, envia-li un missatge o algo però en sèrio que no sé què dir-li. Ni se m'acut res per enviar-li ni res.

I em torno a preguntar: serà això, estar bé?

No tenir aquesta necessitat que deia ahir de comprovar tota l'estona que encara hi és?

Considerant que en realitat no som RES (bueno, jo què sé, amigues? Companyes de feina? Jo què sé...no hi ha manera de verbalitzar res, sobretot  per part seva) em sento una mica desemparada, com si tot es pogués acabar d'un moment a l'altre sense raó aparent, i que tot hagi sigut com un somni i no tingui absolutament res a reclamar-li.

Però llavors recordo altres coses com el dia que em va dir que no li molesta que li digui coses ni pensa que calli ja d'una vegada i que si em contesta més seca és perquè està poc xerraire, que ella és així i que ja ho hauria de saber, que no la vaig conèixer ahir. Com dient...amb tu estic normal...res significa res. És bonic, també. 

Avui duia el cabell rentat. Li he acariciat un moment...uf, com a eufemisme d'haver-la morrejat o abraçat fins a tirar-la a terra ara no recordo per què que ha dit...però m'he mort de tendresa.

Avui feia tan bona olor (sé que és el cabell)...i es treu el jersei al meu costat i em ve una bafarada que és que flotaria pels aires com un dibuix animat. 

I després surto pensant que estic tan bé així...que no necessito res més. Però tampoc puc perdre ni un mil·límetre del que tinc perquè és una mica justet.

Una cosa molt important: fins demà. És TAN important, per mi, aquest fins demà...que fins i tot em fan pena els divendres per haver de dir fins dilluns...

Potser aquest cap de setmana ja posa la llar de foc...i jo torno a morir de ganes d'estar allà davant amb ella. Ara sé on és i sé que té un sofà molt còmode on em sento a gustíssim i on posa la seva "veu de casa". Per què no m'hi deixes estar, G.? De què tens tanta por?

Fins demà. Fins demà...fins demà.

Confirmació

 Em continuo observant.

Veig que necessito tot el rato confirmació. Confirmació de que hi és, que existeix, que em fa cas (el que em fa...que últimament és poc...però bueno), que puc veure-la, que puc "tenir-la". Confirmació, confirmació, confirmació...hi ets? I ara? I ara? 

Així...

Podria jutjar-me.

Podria renyar-me.

Podria dir-me que ja hauria de sortir d'aquí.

Però prefereixo observar-me.

Prefereixo sentir-ho.

Prefereixo esperar i saber per què estic encallada aquí. En part ho sé, perquè no és una relació de veritat i clar, em falten elements que, en cas  que ho fos, potser tindria (o no...collons, ni que les relacions, per molt que siguin "de veritat" anessin tan bé...). 

Necessito això doncs vaig a aconseguir-ho.

Avui ha segut al meu costat (relax). De fet m'he passat tot el matí amb ella, per la feina. Però compartir estones em fa viure situacions que m'agraden i que em tranquil·litzen, com que ens creuem mirades, que ens acostem, sentir de cop la seva olor o veure com es grata les pells del voltant dels dits que em posa nerviosa i alhora m'omple de tendresa i tinc ganes de posar-li a sobre la meva mà. 

Sentir com, encara que es posi d'esquena a mi, sento aquella sensació d'acurrucar-se que deia l'any passat...

Em dona la oportunitat de posar-li bé la cadira quan s'ha aixecat de cop quan li ha sonat el telèfon perquè no caigui i perdo el fil de la reunió.

Tot i que després, en realitat també pensava avui: estar al seu costat tampoc és per tant. En el sentit que puc acostar-me a ella quan vulgui, en realitat, si vull. Però com que encara necessito confirmació (potser la necessitaré sempre; amb ella o amb una altra persona, no ho sé), la falta d'oportunitats, aquesta distància física m'estressa. És així.

No em jutjo.

No vull canviar-ho.

M'observo.

M'acompanyo.

M'escolto. 

En realitat G. està molt sosa. Està freda. Està "bé". Sí, suposo que això és bé. Així és com ella vol estar. Per ella estar així és estar bé. És el que ella vol. És la seva vida. 

I mentrestant, avui que he estat tot el dia al seu costat...estic molt més tranquil·la i contenta. 

Qui no vol continuar amb una cosa que la fa sentir bé? Tampoc és tan estrany.

Mirar-te

 M'encanta mirar-la.

És que no faria una altra cosa i a vegades penso que no necessito una altra cosa. 

En alguns moments penso que ho sap. Que se n'adona. Que li encanta.

Mentre fa les seves coses. Haz cosas mientras yo te miro (sempre hi ha una cançó)...

Com es mou, com els seus músculs existeixen sota la seva roba. 

Com s'espolsa la cuixa (de res) i es treu miquetes de l'entrecuix...i em puja una calor....que em fa venir ganes de plorar fins i tot que encomano a la meva companya tan sensible als estats d'ànim aliens...

Avui ha tornat a NO seure al meu costat a posta. Però sé que no ho ha fet per mi, sinó per altres raon que ara no venen al cas. Quan no seu al meu costat m'angoixo perquè sento que estic desaprofitant estones de parlar-hi, de tocar-la...però sempre en venen més. Em tranquilitzo pensant "li pots dir el que vulguis quan vulguis". 

Vull sortir del modo restricció. Avui li diré, li recordaré que va dir que féssim un sopar a casa seva amb una altra companya que potser el mes que ve plega. Li diré va, abans que se'n vagi o per celebrar que no se n'ha anat.

Vull que estiguem així, com ara, mirant endavant, comunicant-nos. Però fer plans amb ella sempre és un atzucac. No sé què passa, mai he entès de què té tanta por.

Sospito que te a veure amb la seva vida domèstica de cartró-pedra, on es deu sentir tan fràgil que qualsevol cosa pot trencar-la.

Ahir al vespre em va enviar missatges (res, una broma continuant amb el catxondeito que portàvem...) i pensava...ja ets al llit? Embolicadeta? No vaig dir-li res d'això, esclar. No vaig dir-li bona nit.

Però tot el que passa només penso...vull que continui passant. 

Encara estic contenta, tot i que em venen unitats de tristesa ja sabeu...perquè en realitat no és com jo voldria. Però ho accepto, ho aprofito...

La miro.

La miro.

La torno a mirar i la requetemiro.

Amb el cos cap al meu...com si m'abracés de lluny. 

Li dono una cosa i sento el tacte del palmell de la seva mà.

La miro.

La miro.

Miro com es mou i com existeix.

I m'encanta. 

M'observo

 Continuant parlant de la ràbia...

Avui G. no ha fet res.

No m'ha fet res.

No ha fet res malament.

I tot i així estava enrabiada amb ella.

Què se'n fa d'aquesta ràbia cap a una persona que no és cap aquesta persona, diguéssim? Què se'n fa de la ràbia quan no tens raó?

Si tampoc li puc dir res, ni demanar res, ni recriminar res...

No li puc reclamar ni tan sols en el meu interior, que estant el lloc lliure, no hagi vingut a seure al meu costat.

No li puc recriminar que no em prioritzi i que no estigui pensant en mi tota l'estona com jo en ella. 

Això ja sé que és així. 

No em puc enfadar perquè la realitat no casa amb el que hi ha dins del meu cap. Ni amb el que m'agradaria. Què tenim? 3 anys?

Em puc enfadar però no tinc raó. I no entenc aquesta ràbia cap a on va, què n'he de fer...

Estic treballant la ràbia i el dret  a sentir-la. A tolerar enfadar-me, a tolerar que s'enfadin amb mi...

Gràcies G. per remoure'm tot el que necessito treballar. 

Excepte per aquest moment de ràbia...estic tan contenta, motivada, activada...Ella és la meva droga i alhora la meva benzina (G...asolina).

També pensava, d'altra banda...que els moments en què penso que no m'estima o que no em fa cas em serveixen per apreciar, gaudir o ressaltar els moments en què sí. Sempre son sorpresa. 

No sé si és una manera sostenible de viure...però no em jutjo. Ho observo. M'observo.

Cada dia soc feliç de poder pensar...fins demà, amor.

Avui no li he dit adéu perquè estava enfadada...però igualment soc feliç només de pensar-ho.