Em mira i em somriu

 Avui és dimarts.

Vaig a la coral i veig la meva crush per un dia.

I arribo i la veig i m'hi arrambo i l'agafo per la cintura i em somriu i m'agrada.

I em mira i em somriu, i em somriu i em somriu.

I em diu que li fan mal els genolls i li dic uns estiraments que pot fer.

I em mira i em somriu.

I està per mi mentre cantem (perquè estem davant) i riem.

I em posa molt contenta.

I se'n va sense que ens diguem res però li envio un missatge i li dic no t'he dit adeu. I em diu adeeeeu. I em torna a fer riure.

I em diu que està fent els estiraments que li he dit.

I em posa molt contenta.

I no sé si estic sent amable o lesbiana.

I penso en ella quan arribo a casa.

I em posa contenta. I em posa una mica avui que estic en la fase fol·licular i ja passa una mica que em posa qualsevol cosa, diguéssim. 

I penso una mica en fer-li petons.

I penso que no vull pensar-hi.

Sinó que m'agradaria descobrir les coses quan anessin passant.

Igual com m'agrada que em somrigui i m'agrada estar a prop seu, m'agradaria descobrir que m'agrada fer-li petons quan n'hi fes un. No abans. 

I que ho descobríssim alhora, com si descobríssim la sopa d'all. Com si descobríssim l'amor. Com si el creéssim.

I us volia parlar de G. però no ho faré perquè no em posa contenta ni s'hi posa ella, tot i que la ex-directora (i amiga meva màxima ara que em sosté i em salva la vida) m'ha enviat una frase massa certa però que alhora em trenca el cor: poc es parla de sentir alhora un amor profund per algú i una decepció profunda per com decideix actuar.

I és que és TAL QUAL. 

Potser demà us parlo d'ella. O no. Perquè no em mira ni em somriu. 

Riure

 Avui he somiat una cosa molt estranya i feia una mica de gràcia però el millor, vaja, com sempre en els somnis, era com em sentia. 

Jo anava amb la  directora de la meva feina, la que és amiga meva però que m'està donant bastant pel sac, la veritat...però això ara tant és. 

Ella i jo teníem una cita a cegues però no entre nosaltres, sinó  una cadascuna. 

Estàvem en un pis que estàvem com preparant o arreglant per a tal cita. 

Llavors arribaven dos nois, els de la cita. 

Eren joves, però tampoc massa, tipo 35 anys o una cosa així.

A mi si algun home m'atrau és jove. Però no massa, que llavors...mooooc. En canvi amb les dones no em passa. M'agraden de la meva edat, ja sabeu...qualsevol que llegeixi aquest blog...

Total, que arribaven els dos nois i un dels dos em semblava atractiu, pensava mira tu...miiiiiira...

La meva amiga triava, ves a saber per què somio això...i triava l'altre i se n'anaven del pis i jo em quedava amb el "meu". 

Però estàvem pel pis com cadascú a la seva, ell era com si vingués de treballar o jo què sé, anava com a posar-se còmode o a fer algo...i jo estava per allà el pis aquest com tranquil·la, en plan, a veure com va...

I anava, no sé, anàvem fent coses, després ens trobàvem amb més gent i tot era molt tranquil i fluid i anàvem en sincronia, ell estava per mi però de normal i em feia RIURE. 

I de cop em sentia TAN bé, tan tranquil·la, amb tanta confiança...com no sé si m'he sentit mai en una cita...i menys del principi, diguéssim. 

M'he despertat tan contenta, amb la sensació de quan em feia riure, amb aquesta confiança, com si s'hagués  desfet un nus dins meu. 

Gràcies cita a cegues somiada...

Pel que fa a G. ...el cap de setmana vaig penjar una story que deia "deixa de complaure i torna't inacceptable" i crec que m'ha fet cas perquè està tan ESTÚPIDA amb mi.

Estúpida.

Estúpida!!! És que no té una altra paraula!

A tot el que dic em fot un moc!

Mira, en el fons m'agrada perquè és algo palpable, no és la meva imaginació i tothom ho pot sentir, perquè ésclar, només és a les converses en grup.

De converses privades no és que en tinguem però...

Estic molt trista.

Estic més trista que enfadada i la tristesa em fa més companyia i em recull més en mi.

Avui he tornat a marxar de la taula de dinar.

Sé que la posa nerviosa que jo estigui així però no puc fer-hi res.

Si ha de petar, que peti.

Que es torni inacceptable, sisplau, per a tothom, que tothom ho vegi.

Encara tinc la sensació que, com un nen petit, està buscant que algú la pari.

Però no seré jo perquè jo no puc més, amb prou feines tinc força per sostenir-me a mi mateixa en aquell context. 

I la crush per un dia m'ha enviat un reel. De riure. Ui. Acabo de caure amb que m'ha fet riure. Igual que al somni. I m'agrada pensar en l'amistat que estem construint. Amb un puntet especial, almenys per mi. Per mi així està bé, no necessito que vagi a més en el terreny sexual o romàntic-amorós. 

De fet vaig dir fa temps a la psicòloga que jo era molt enamoradissa però...em sento tan per sempre més enamorada de G. que no em puc imaginar una altra cosa. 

Bé, potser ara no em cal. 

Però la crush per un dia m'agrada molt que estigui a la meva vida. I em fa riure.

I no està enfadada tot el rato com G. 

Jo només vull estar a casa meva, penjar una story i que la obri, tot i que potser ni la llegeixi i la passi ràpid o ni s'adoni que l'he penjat jo...així soc feliç.

Al seu costat no, veient com em parla malament, com està enrabiada amb mi (encara que digui que no) i com li caic malament i m'odia. Jo què sé.

Avui és que hasta després em feia pena a mi mateixa de la manera com m'ha contestat en un comentari tonto sobre el sopar d'ahir...

NO ha sigut sempre així. Cada vegada ho tinc més clar, perquè si m'hagués contestat així en la meva època esplèndida m'hauria DESTROSSAT. 

En fi.

Demà dimarts...

Tendresa

 La crush per un dia es molt poc crush, en realitat però m'està despertant molta tendresa. Avui m'ha dit una cosa i no sé com, perquè ara ho penso i no tenia res a veure...l'he abraçada molt fort i em sentia el cor que em bategava.

Bueno, clar que em bategava, però em bategava fort.

La veig com tan alegre, tan casolana...no sé...tinc la sensació que vull estar amb ella. Quiero contigo, que diuen.

No penso en fer-li petons o en sexe però m'agrada mirar-la, m'agrada tocar-la i estar amb ella i la vull abraçar i fer-li mimos.

I vull fer-la somriure i que em somrigui.

I sento que em fa molt de cas i em mira i em crida i em diu coses tota l'estona.

I és molt bonic i molt petit.

M'agraden aquestes coses tan petites...

Però em fa pena no poder-les anomenar.

Em fan pena totes les coses que m'han passat amb G. que no puc compartir amb ella ni anomenar perquè ara és una mena de fantasma que em cau malament amb qui no tinc cap mena de connexió. I el discurs de que "sempre ha sigut així" no em serveix. No suporto que em miri amb aquesta indiferència extrema i amb aquest odi. Odi per mi i odi per la vida.

No.

Em nego a pensar que sempre ha sigut així.

Però ara és així. I em cau malament.

I vull amb la crush per un dia.

I vull amb A., que m'ha enviat una postal tan bonica del seu viatge perquè sap que m'agrada la dansa i les tradicions. I vol que ens veiem ja per abraçar-me de debò.

I vull que algú em faci mimos i que no em miri amb odi.

Perquè a sobre em sento fatal. I penso que no he entès res i que l'he tractat tan malament que tot és culpa meva i que m'ho mereixo.

Dilluns blau

 No sé per què a sobre que ens obliguen a estar tristes ens ho han de dir en anglès.

Però sí que és cert que aquest dilluns blau he estat molt trista.

Tinc la sensació que estic al límit, q no suporto més veure G. "Veure" G.

Veure-la sense veure-la. 

Veure el seu cos i sentir la seva veu però havent perdut tota la connexió.

Avui els guionistes ens han portat juntes i soles exactament al mateix espai i situació on fa tres anys ens abraçàvem cada dia. 

Era una situació sense cap sentit, un guió poc creïble però ha passat. 

Amb l'única diferència que enlloc d'estar ella i entrar jo, estava jo i ha entrat ella.

Quan ha entrat l'he mirat i he sentit el més absolut BUIT, com si m'encomanés el pensament de que allò mai va passar ni mai va ser important.

Com si mai hagués vist l'altra cara d'aquesta persona freda i distant que només es relaciona amb altres persones fredes i distants.

Com si mai hagués anat més enllà i hagués connectat amb la meva autèntica, vulnerable i carinyosa G. que m'abraçava cada dia, que m'explicava com es sentia i que volia compartir amb mi els seus secrets més íntims i que la feien autèntica, real, tova...com el seu cos enyoradíssim tot i que el vegi cada dia ja no el puc tocar ni ensumar ni s'acosta a mi ni deixa que jo m'acosti ni jo m'acosto, en realitat.

I per altra banda tampoc puc més d'intentar-me fer la propera amb les seves "amigues" que son tan o més fredes i distants que ella i que em cauen malament i és que no puc més.

M'està funcionant el que ha de funcionar: tancar-me, centrar-me en mi, allunyar-me d'ella, no mirar-la...

Sí, m'està funcionant però em provoca una tristesa i un dol infinits. Infinits literalment perquè mai s'acaba perquè cada dia estic trista per com és la situació, pel que veig, pel que sento, pel que no veig, pel que no sento...

L'altre dia vaig anar a sopar amb la crush per un dia i super bé super bé, és una canya però no hi ha gens de feeling. Tot és molt fàcil i molt fluid excepte la connexió màgica que porta l'amor.

Això només va existir amb G.

Fa tres anys.

Va existir i no està tornant a existir amb ningú més. 

Al principi vaig dir a la psicòloga que jo era enamoradissa.

Però vist lo vist...m'he enamorat per sempre més? De manera definitiva ja, fixe?

Mentre la segueixi veient  no tinc perspectives que G. deixi de ser la persona. La Persona. 

És ella i punt. Tot i que ara estigui apagada i ja no hi sigui i ni se m'afiguri.

Doncs demà serà el dimarts blau, què voleu que us digui....

Marxar juntes

 Avui he anat a un dinar familiar i he sigut conscient d'una cosa que em passa des de sempre i ho he com enllaçat amb la història de G. perquè també m'ha passat però té alguns matisos.

És com que jo vaig fent la meva vida normal blablabla i quan diguéssim que "vaig cap a casa" em paro a pensar en La Persona. 

En aquest cas G.

En la persona en qui penso, en La Meva Persona. 

És com que en aquell moment la trobo a faltar. 

En el cas d'avui, per exemple, no és que ni de bon tros volgués que G. fos allà però és com quan s'acaben els estímuls apareix la persona que per mi representa "casa".

Però no "casa" d'allò que diuen casa és on son els teus. 

No.

Perquè precisament, oi, avui estava amb "els meus". 

És un casa que sempre ha sigut intern.

Casa de jo sola.

Jo sola i la persona que estimo...

Però per exemple, durant els 9 o 10 anys que he tingut parella (perquè no sé exactament quan va començar ni exactament quan es va acabar), avui pensava, hauria d'haver tingut això "cobert".

Perdoneu, avui veig que és el dia de posar cometes a tot arreu...no nego que puguin estar de més.

Doncs no sento que ho tingués cobert perquè la meva ex, després de tots els esdeveniments es dedica a criticar i a dir tot lo merda que ha sigut i a despotricar de tot.

Ho podria haver vist abans, en tants anys? Ho podria haver vist abans. 

Però així sé una cosa més del meu amor ideal que potser mai arribarà.

Potser a la residència d'avis, quan me'n vagi a la meva habitació trobaré a faltar algú i desitjaré que idealment algú estigui amb mi i no hi serà.

No sé si mai podré trobar o construir l'amor que vull.

Què té a veure amb G., direu?

Doncs primera que avui he pensat en ella quan marxava cap a casa i he pensat...per què penses en ella ARA? I llavors he desenvolupat tota aquesta teoria.

No tenia absolutament res a veure amb voler que G. fos allà, ni que fos de la meva família, diguéssim, ni res, sabia que era una altra cosa, tot i que encara no entenc massa què és aquest fenòmen. 

Segona que al principi de tot, al principi dels temps, quan només feia DIES que havia somiat amb ella però ja em tenia completament boja va ser el temps que vam compartir el cotxe molts dies i marxàvem juntes.

I no sabeu la pau que em donava això i com ho he enyorat i com ho enyoro encara i com em REPATEJA quan veig que marxa amb la seva amigueta xupiguai...que ja veus tu, per anar fins al cotxe si és que el tenen aparcat en la mateixa direcció...però a mi em remou les entranyes perquè jo vull MARXAR AMB ELLA. I no puc, esclar.

I ja ni podem compartir cotxe mai més. Al principi em deia: agafa la jornada sencera i així compartim cotxe. Ja faig jornada sencera. Però ni que  m'estigui morint li diré de compartir cotxe. I ella a mi encara moltíssim menys. 

Em seria  igual que no em faci ni cas en tot el dia si sabés que puc marxar amb ella.

Marxar amb ella em va acabar de rematar per estar més enamorada aquell juny i juliol de l'amor suprem. 

Quan jo no entenia per què de cop érem cul i merda. 

I tercera m'ha fet pensar en els storys. Quan al final del dia penjo un story i veig que el mira al final del dia, quan imagino que està dintre el llit, sola perquè el seu MARIT (no oblidem que dorm amb ell, mecasonjudes) encara no ha pujat...pensa en mi un instant. I em dona la sensació aquesta que veig que em domina bastant de "marxar juntes" ( i dale amb les cometes). 

Amb la crush per un dia també vull marxar  juntes i ho intento cada dia però clar, és un crush molt petit i m'és igual en realitat. Però m'agrada quan marxem juntes. 

Per cert, que dissabte que ve anem al teatre amb algunes companyes més de la coral ...visca! Vaig proposar si algú s'apuntava i va contestar de seguida, jijijiji. 

Com diu la meva amiga E., estoy...que rompo por aquí...que rompo por allà. 

Res...només que segui al meu costat i es toquin els nostres genolls us prometo que ja seré feliç i no pensaré en G. 

Univers paral·lel

 En un univers paral·lel passen coses, però és com en un paradigma diferent, com en un terreny de física quàntica que ve a ser la física que no s'entén. 

Els fets que han passat i no han passat com aquell gat que hi és i que no hi és alhora, que té un nom molt estrany com en alemany...El gat d'Sblembleh...o com se digui, ja sabeu...ja sabeu!

Com per exemple que a la feina algú deixi al mostrador unes fotos que ens vam fer totes per Nadal perquè cadascú agafi la seva.

I la meva i la de G. estiguin molt lluny i jo pensi, ai, quina pena que estiguem tan lluny.

Però va passant el dia i algunes persones van agafant la seva foto i les fotos es mouen de lloc i cada vegada que passo per allà veig que la meva i la de G. es van acostant, cada vegada més a prop. Atraient-se com amb un imant. Com nosaltres...però no.

I al final en queden ja més poquetes, què et diré...6 o 7...i ja estem al costat.

I tan a prop que al final les fotos es toquen i la de G. trepitja una mica la meva i tot. 

I al final del dia queden 4 fotos: la d'una que ha marxat abans...la de l'amiga xupiguai, la de G. i la meva. 

Aquest matí només quedaven les 3. 

La meva.

La de G.

I la de nyinyinyinyinyi metomentodo. 

Ahir li vaig dir a la ex-directora. I avui li dic: HO VEUS?? I li dic, no l'agafo, la meva, eh? I diu no no, no l'agafis, aviam què passa.

Capítol final.

La de a superestrella no hi era.

Només han quedat la de G. i la meva.

He triomfat.

He triomfat en aquest joc que ha passat i alhora no ha passat. 

Perquè passar, el que se'n diu passar...què ha passat? No ha passat res de res. Absolutament res.

Però llavors és quan jo ja m'he agafat la meva foto. 

No vull que em deixi ella. Prefereixo deixar-la jo. 

I al cap de res la de G. ja no hi era. 

El que passa i alhora no passa. 

La vida real i el meu univers paral·lel.

I la tontíssima felicitat que em dona que obri l'story bonic i alhora una mica profund que he pensat per a  ella i només per a  ella i per a  ningú més que per  a ella. 

Ja porto dos dies "bons"...però alhora intento, com diu la psicòloga, tancar la persiana emocional quan no estic amb ella. 

Fa molt temps jo ja feia servir aquesta tècnica i m'anava bé. Però el que deia, per a fer-ho necessito estar "bé" amb ella.

I ara estem bé.

Ens mirem als ulls.

Ens somriem.

Xerrem en converses de grup.

Estem i no estem alhora.

Un altre cop com el gat aquell...

Jo en realitat no vull aquesta "relació" tan superficial i de cartró...però no puc tenir-ne una altra.

Mai podré tenir amb ella la "relació" que jo voldria, així que...almenys continuo somiant desperta amb ella, amb aquest somni amb tacte.

Almenys la miro mentre parla amb una altra companya i penso...que bonica és, quina cara més preciosa...i continua sent la que més m'agrada del món. I això m'agrada. 

I així és com voldré estar enamorada si és que mai hi torno a estar. 

Així o res.

O miro a la persona i penso que és la més bonica del món en algun moment...o no vull res. 

Somni amb tacte

 Primer dia.

Retrobament.

G. em sembla una mena de fantasma...com si realment no fos allà.

No em sembla que estigui especialment malament però tampoc bé ni mig mig...em sembla com si no està de cap manera. Com si no està.

Avui estava una mica de mal humor i sí, com si no fos allà però aquesta sensació no em ve d'avui. 

Avui és un dia una mica tonto perquè és dijous i volem seguir de vacances, sí, ens passa a totes, però no a totes els hi veig aquest estat fantasmagòric.

Després l'he vist parlant amb l'amiguíssima xupiguai i és que em poso negre.

Jo intento passar, pensar que no m'afecta, em sé tota la teoria i tot molt maco i ben situat però quan les veig se'm remouen les entranyes.

Les veia parlant i pensava...no us importa una merda l'una a l'altra lo que us esteu dient.

Em sonava a quan jo tenia converses amb G. i pensava justament això: t'importa una merda lo que t'estic dient...però en aquest cas bidireccional. 

Una conversa com per omplir el temps i la vida de coses que NO IMPORTEN per por a parlar de les que sí importen.

En el cas de l'amiguíssima crec que és perquè es creu superior a totes nosaltres i no vol compartir res de la seva vida amb aquesta púrria (és tan fatxa...), només amb G. perquè no sé per què l'ha erigit com l'única persona a qui li pot explicar ALGO, no parla amb ningú més.

G. en canvi la veig amb la seva actitud aquesta que deia de preguntar-te per les teves coses que no li importen com per "ser bona persona", no sé com dir-ho...com perquè és lo que es fa i és de bona educació (el que em feia a mi quan jo m'enfadava i a mi em treia de polleguera, llavors interessar-se moltíssim per tot el que jo deia). Què li interessa de veritat?

No sé, com que segons l'amiguíssima son iguals, doncs potser és pel mateix i simplement jo és que la miro amb amor i no ho vull veure. 

G. amb mi bé. Igual que com vam marxar, vaja.

L'he obligat a fer-me una abraçada. Bueno, a veure...jejeje...és que feia molt de fred i tenia les mans a la butxaca i l'he abraçat i no les treia i li he dit nononono, treu les mans de la butxaca!

I ho ha fet. A sus ordenes! Diu...cuqui...

No sé, sento que l'he perduda. La miro com qui mira un record dintre el seu cervell i llavors m'agrada perquè és més real que un record. És com un somni d'aquells que semblen de veritat. "Amb tacte" que dèiem amb les meves amigues quan érem adolescents. 

És un somni amb tacte.

Però un somni al cap i a la fi.

I les coses importants passen quan no estem dormint (la cançó que sempre hi ha). 

Així que el meu objectiu i el de la meva psicòloga és que pugui abaixar la persiana quan surti de la feina i concentrar-me en la meva vida de persona desperta i que SÍ que hi és. 

Ara soc aquí parlant d'ella, és cert, però és l'hora d'anar a dormir...i sento que no estic en modo obsessió...no sé, veurem quan tingui un mal dia allà, diguéssim.

Avui ha sigut un bon dia amb alguns mals moments. 

Quan estic bé amb ella puc seguir amb la meva vida...però potser aquest "bé" és cada vegada més petit...

Jo què sé...

Per cert, hi ha una remotíssima possibilitat que torni NC. no crec...perquè és molt remota...però...us imagineu? Només de pensar-ho...peto de joia.