dimecres, 12 de novembre del 2025

Trist però no tant

 Aquests dies he plorat molt.

He estat molt trista.

M'he sentit com rendida.

No pujo storys perquè G. no les obre. I vull fer veure que no m'importa però em posa tristíssima i em fa molt de mal. 

Ja ho vaig dir al post anterior que m'estava acostumant a que faci com si soc un fantasma. 

Però com que el guió ja és una sorpresa per a mi mateixa avui he arribat a la feina i els guionistes havien marcat per al meu personatge que avui no volia estar així, no volia estar distants i de mal rotllo, no vull, no ho suporto, és superior a mi, el meu cos està cridant amb totes les seves forces. 

I com que a l'autopista l'he vist amb el seu cotxe que feia un mes que tenia al taller i m'ha fet il·lusió, doncs he anat a dir-li i hem estat parlant del cotxe NORMAL. No era de la feina i ningú estava intentant fugir. 

I després, es veu que l'he estovat o algo perquè m'ha fet un comentari sobre el conflicte laboral que hi ha. Ha fet un comentari dels seus passivo-agressius. 

Jo li he dit una cosa i ha dit "sí, clar, com que ho faig tot tan malament" o algo així.

Però jo, lluny d'ofendre'm, com que també sé que no va, com a mínim NOMÉS per mi, li he dit eeeeeeeei, aquest tonitoooooooo. I res, s'ha quedat aquí però en aquell moment ni jo era un fantasma ni ella era un robot. He tornat a veure la seva vulnerabilitat.

I us ho cregueu o no...m'ha alegrat tant!

Tant que després he segut al seu costat a l'hora de dinar i NO he sigut invisible!

O sigui, tampoc era res de l'altre món, simplement era normal, una persona que soc allà. 

És trist alegrar-se per això però així és. 

I trista estic igual de trista de no poder estar amb ella.

La tristesa és la mateixa en el mateix grau.

Però és una tristesa diferent.

Estar sense ella però amb ella és igual de trist però no fa tant de mal. 

Ah.

I molt fort.

Avui que estàvem un altre cop connectades o almenys en la mateixa dimensió de l'espai-temps, sentia la seva olor EXAGERADÍSSIMA. I aquests dies no l'estava sentint per molt a prop que estigués d'ella o per molt que entrés al seu espai ni res. 

I avui era d'aquells dies que dino la seva olor. Bueno, no perquè la sopa feia molt bona olor. Però que em sento en un núvol de la seva olor fins i tot quan ja ha marxat. Molt exagerat.

Alucino de com pot influir la percepció en la psicologia i viceversa. 

D'altra banda dues coses: 

- A. m'ha enviat un missatge tan bonic, és que m'encanta. Ahir li vaig dir que necessitava mimos i em diu: ostres, aviam si podem quedar -que mona...soc jo que no puc- però com que ens hem de veure el dia 22 q tenim entrades per a un concert ja li he dit que em puc esperar però m'ha enviat una abraçada virtual mentrestant però tan ben descrita i tan dolça i me la imagino tant per com m'abraça...que és que em venen ganes de plorar. Potser no serà res sexual ni res "romàntic" però no dubto de que és amor i ens estimem. És molt bonic, en sèrio. 

- I la meva crush per un dia, l'he etiquetat com a 1dia, vale...q ho sapigueu...doooooncs...no sé.

Vaig estar orgullosa de pensar: no. Jo no vull que siguem amigues.

O sigui.

Sí que ho vull, també, però no vull aprofitar l'amistat per al crush, no sé si m'explico. Jo ho entenc. 

Jo vull mirar-nos als ulls. Jo vull coquetejar, jo vull posar-me al seu costat i que les nostres cames estiguin en contacte.

Ja sé que és impossible perquè és més hetero que hetero i a més és que ni tan sols vull "que passi res". Només vull viure aquestes cosetes que em donen vidilla. 

Però ser "amigues" no me'n dona. 

I no m'interessa. 

No poso l'esforç, la intenció, la mirada i l'interès en "ser amigues". Tot i que també ho siguem. I sí, vull parlar de feina amb ella perquè tenim feines quasi iguals i m'agrada i ens entenem i tal...però vull parlar amb ella perquè em posa una mica, no perquè "em cau bé". 

No sé, per mi és important tenir-ho clar i saber per què estic actuant.

No per lligar-me-la, sinó per tenir-la a prop perquè em doni aquesta vidilla.

Uf...és molt enrevessat dit així, no?

Però bueno, per mi és un avenç.

Perquè és com una sensació anti-migajas. 

De...vale que siguem amigues, okei...però això no és el que estava buscant. 

I m'agrada que ens mirem als ulls i que ens acostem i que parlem de fer un cafè encara que després no puguem. I que quan comencem a parlar ja ens passem com tot el rato "juntes". I que estiguem cantant a la coral (que la tinc davant) i de cop vegi que m'està mirant i m'imita per riure. 

Té un somriure tan bonic.

Si m'ha de servir per anar oblidant a G. ...benvinguda sigui. 

Oblidant en el sentit d'esperant. Esperant en el sentit d'esperança. 

Oblidar G. mai. 

M'ha transformat com a persona. Ella i la nostra història encara que ella vagi a negar-la per sempre més. Jo la reivindicaré per sempre més, també. 

Aviam demà quan obri el guió què em diu. Que consti que quan em refereixo als guionistes també em refereixo a això. 

Amb sentir la seva olor en realitat ja soc més feliç que abans. Ara porta l'abric que jo ensumava sempre quan estava malaltíssima. I encara ho faig. 

dilluns, 10 de novembre del 2025

Actualització

 Us actualitzo perquè mira, no sé...interpreto que hi ha algú interessada en la història. 

G. continua sense mirar-me a la cara ni dirigir-me la paraula de no ser que sigui per coses estrictament professionals, camp en el qual és capaç de ser correctíssima.

Però quan ens creuem al menjador em gira la cara i no fa contacte visual.

La ex-directora (i salvadora meva) m'ho confirma. Que sí. Que es nota. I  que és amb mi i prou.

Hi ha conflictes laborals entre direcció i G. i ella m'hi va implicar. Va parlar primer amb mi (no directament de mi, sinó com en general) i després amb direcció, però el tema no s'ha acabat perquè del que ella diu a la realitat...és com que no quadra....us sona, això? Que el que diu no quadri amb la realitat? En fi.

Laboralment ens comuniquem quan cal, així, com un robot de forma correcta i efectiva.

Però em sembla una puta merda tot plegat.

Emocionalment vaig d'un cantó a l'altre.

Del "passa d'ella" que tothom em diu. No, no passo d'ella i ho sabeu i a més a més, positivament. 

A estar tristíssima i plorant per les cantonades que no aguanto estar en la seva presència perquè m'aclapara. 

A que el conflicte laboral em distregui del personal.

De no voler barrejar les dues coses però que se'm barregin perquè en realitat son la mateixa cosa (la seva (NO) implicació emocional....

Però jo no vull fer servir el conflicte laboral per canalitzar el meu conflicte personal. I alhora tinc la sensació com si ho fes ella.

Entre divendres i avui s'ha produït un episodi amb l'amiga xupi-guai llum de la seva vida que m'ha fet pensar que aviam si li fa tant la pilota perquè li té por. 

Perquè s'ha comportat d'una manera tan retorçada com per fer-me sentir malament....i alhora quedar ella com de super bona persona...Hi va haver un error que ella va detectar però no va dir res per evitar que es produís, diguéssim. I quan ja havia passat, llavors va dir que havia hagut aquest error....en fi, no sé si s'enten però és tot tan retorçat que he pensat...aviam si és que G. la veu a venir i prefereix tenir-la de bones perquè no li faci mal...com que sempre té tanta por de tot...

Ai mare. Mira, no sé. 

Jo quasi que ja m'estic acostumant a que no em miri i em torna a sorgir una miqueta l'estar contenta de veure-la. Soc gilipolles?? Moltíssim.

Sempre dic que no tant...però es veu que sí. 

En alguns moments tinc ganes de preguntar-li: estem enfadades? Perquè és que no ho tinc clar. 

Si ho estem m'agradaria saber per què i, no sé, poder-me defensar o algo. 

I si és que no no entenc per què hem d'estar així PER RES. 

Bueno. També reconec que els dilluns m'agraden més perquè tinc l'esperança que en aquesta setmana canvii alguna cosa...i els divendres em desespero perquè ha passat una altra setmana sense que canvii res. 

En fi.

Demà en principi em toca treballar amb G. però com que és laboral...doncs penso que anirà bé...jo què sé...