No calla

 Estic preocupada.

G. està malalta, molt, com sempre, no s'hi posa per poc, ella...Bueno, molt dintre de lo normal, eh...

Però no estic preocupada per això. 

El lado oscuro li està repercutint a la feina i està rebent queixes. 

La ex-directora li ha dit a la directora actual que no suporta estar amb ella, que no vol ajudar-la més, que se sent malament (com em passa  a mi, jo no vull treballar amb ella). I és la persona que també l'aprecia...Ens moríem de pena parlant de G.

Estàvem les 3 parlant d'ella (de G.) i els hi he dit: 

Vale, estic d'acord amb que és gilipolles, us ho compro, però penseu que per mi és com si et diuen això del teu fill.

La ex-directora se'm queda mirant somrient i em diu...l'estimes molt, eh?

Doncs sí, per si no se n'havien adonat fins ara...El pitjor és que és en sèrio. 

Avui la meva coach (una de les amigues que segueix la història des del principi i que em parla en plural tipo "el que hem de fer és...") em deia: però per què la vols cuidar tant?

I és perquè em preocupa. 

Perquè tinc por que estigui molt malament i ningú se n'adoni.

És el meu síndrome de la Salvadora? O aquest cop té rao?

El tenia bastant controlat, el síndrome però o se m'està descontrolant o té raó i per això no calla i no calla i no calla...

Aquesta setmana G. no vindrà, té la baixa.

No sé...

Avui tenia ganes de plantar-me a casa seva i dir-li: tu què? No ho faré...

Em continuo sentint culpable i la veu interior que no vull escoltar és la que diu que tot és culpa meva. Que si està incòmoda a la feina és per culpa meva i per tota la nostra no-història...Però tampoc acaba de callar mai...

El lado oscuro

 No li he preguntat però a arrel d'aquest pensament he pres la decisió d'anar a dir-li bon dia cada dia. Com feia abans.

I de moment m'està funcionant bé.

Em dona com un ancoratge (d'àncora...a veure..jo vull dir anclatge...però...) que em serveix durant tot el dia i la resta de coses no em pesen tant.

Bon dia, mirar-nos a la cara i una conversa de 10 segons sobre el trànsit, la lluna o el clima. És tot el que necessito per transitar tota la resta de coses que no m'agraden, m'agobien i em semblen malament i una puta merda.

Suposo que alguna part dins meu intenta estovar-la, estovar-li el cor però una altra part té molt clar que no ho faig per ella, ho faig per mi, perquè així jo estic millor i em puc mantenir a distància i no esperar res ni demanar res ni intentar res. 

Ara està malalta...puc preguntar-li com està, sí, però no hi fa res. Ho faig per mi, per saber com està. Malament, diu, amb febre i molt mal de coll, igual que va estar fa dos anys. 

Dijous va tenir un disgust a la feina, vaig anar a preguntar-li si estava bé...sí (clar, què ha de dir, no farà com que li afecta) però sé que està emprenyada. I sé que està emprenyada per haver-se posat malalta per l'aniversari del seu fill i per no poder gaudir de la vida.

O potser soc jo qui ho està, no sé.

Ella sabrà, és la seva vida. Jo soc aquí fent la meva. 

Però em preocupo per ella, sí, l'estimo. La ex-directora es posa negra amb G. i jo també però li dic que jo la segueixo estimant i diu que no sap com puc tenir tant d'amor, que ella no en té tant. Clar...Però jo sí i no me n'avergonyeixo.

Tenia tanto amooooor...sí. I encara en tinc. 

Distància i amor.

He arribat a la conclusió que també m'encaixa moltes coses que G. està al lado oscuro.

Potser és presumptuós pensar que jo estic al cantó de la Fuerza però així és com ho sento. 

I si la cosa anés només amb mi doncs mira, assimilo que no vol res de mi i ximpum però és que la veig tan enfonsada, tan trista, tan negativa...potser simplement no vol estar a la feina i després a casa seva està genial, jo què  sé, jo dic com la veig i la veig allà. 

Se'm parteix el cor de veure-la així però com fas quan una persona que estimes està al lado oscuro? Només ella pot sortir si vol. 

L'amiga xupiguai no ajuda però ja m'és iguals, simplement no m'agrada i m'ha fet molt de mal perquè jo vaig confiar en ella i m'ha traït però el problema no soc jo, és ella, així que m'és igual.

Però G. no m'és igual. 

I a sobre només penso, com sempre, amb que no se'n vagi i no se'n vagi i no se'n vagi...sisplau...

Podem?

 "Podem tornar a ser amigues?" m'agradaria anar i preguntar-li...

Però la història amb l'amiga xupiguai em bloqueja. Ella sempre serà més que jo i jo no vull competir. I menys en amistat. I menys amb G. 

Si ha de passar per davant meu doncs que passi. Jo m'aparto.

Però és que estic tristíssima i em sento fatal de no poder fer res.

De que porti una sudadera d'un color nou i que li queda tan bé...i no poder-li dir m'encanta com et queda aquest color tal com ho sento, tal com faig amb la resta de la gent, dir el que sento. Ho he après a fer gràcies a ella i ara amb ella no ho puc fer.

No li puc dir que bé que li queda el color salmó aquest i no puc dir-li que la trobo a faltar i no puc dir-li res perquè a sobre sempre està al mig l'altra. 

No, sempre no, és mentida però sí sempre a l'hora de dinar i no suporto el dinar. Fa un any que ho estic passant fatal cada dia a l'hora de dinar d'haver de decidir si sec al seu costat o no i veure com ella sempre tria no fer-ho. Quan ens vam començar a canviar de lloc mai va venir cap a mi ni va fer res que demostrés que volia estar a prop meu així com de seguida que va poder va tornar al davant de la seva enamorada (que no soc jo).

És que vull que siguem amigues però soc jo la que no ho pot ser.

Tinc el cor trencat sobre trencat i una tristor que m'envaeix cada dia. 

Tot i així em dona una escalforeta pensar i només imaginar dir-li "podem tornar a ser amigues?"

Cor trencat

 Una de freda i una de calenta.

I així podem continuar eternament amb el joc del perro del hortelano.

Em destrossa el cor fent ostentació tot el rato de la seva amistat amb la super amiguíssima (i amb ningú més) i després fa aquelles coses de promoure un contacte físic proper que no hauria calgut...

Després els guionistes ens deixen soles al vestidor en calces i no puc evitar que se'm dispari la imaginació.

I així fins l'infinit.

Tinc el cor trencat.

Vull pensar...he de pensar que s'ha acabat que ja m'ha deixat clar del tot que no soc res per ella i que no vol res de mi.

I tot i així...

Fins demà.

M'ha dit fins demà. La frase que no em volia dir quan jo anava cada dia a dir-li per poder gaudir amb ella de veure'ns cada dia.

Jo deia fins demà i ella contestava qualsevol cosa menys fins demà. Jo li deia fins dilluns i ella només deia bon cap de setmana. 

I avui m'ha dit fins demà. 

Fins demà...sí...però jo he de continuar en la fredor i no "emportar-me les coses al meu terreny" perquè és la única opció que em deixes. 

I quan ahir tenia el cor trencadíssim per un episodi de la ostentació absolutament obscena i innecessària va i m'arriba un paquet que em va enviar la meva A. pel meu aniversari (i que ha arribat molt tard per entrebancs diversos i  va arribar ahir, just ahir). 

Era un llibre del qual vam estar parlant molt de temps perquè ens l'estàvem llegint alhora i jo el vaig haver de tornar a la biblioteca abans d'acabar-me'l perquè estava reservat. 

És adorable. 

Amb una carta, anava. I a sobre ahir la operaven de l'altre ull i tot es va ajuntar perquè sentís el meu cor trencat com era embolcallat pel seu amor...

I vaig decidir pujar una story agraint-li comptant que G. no la veuria perquè quasi no les mira últimament. Dient que m'havia arribat al cor justament un dia que el tenia trencat.

Doncs ahir la va mirar. Em va fer quasi ràbia. No era per tu ahir. 

En fi.

Fins demà. Demà arriba tard. I tot i així em diu fins demà. Fins demà...

I més cafè

 Aquesta setmana sembla que ja podem tornar a parlar i dirigir-nos la paraula, està bé perquè es crea un entorn més civilitzat però la veritat és que segueix regnant una fredor immensa. 

Dimecres va entrar i una companya li va fer una abraçada i després G. es va quedar allà quieta i jo també la vaig abraçar "jo també vull ", li vaig dir i ho va repetir com amb mig somriure com dient...quines ocurrències que tens. 

Avui he tornat a fer el meu cafè de la calma i tranquil·litat setmanal que necessito per fer reset en el meu cervell i he tornat a escriure coses que després em sorprenen a mi mateixa. Hi ha molts temes barrejats, suposo que aquesta és la gràcia de l'escriptura lliure aquesta...

Primer m'he imaginat estant enamorada d'una altra persona que no fos G. i llavors ha començat la cascada...

"És que no em puc imaginar ningú que m'agradi més que tu, saps? Aquest és el problema, seré vídua per sempre més?

Ningú té la teva pell blanquíssima, ningú amb les teves corbes toves, ningú que m'agradi tant, en sèrio, la teva olor, la teva veu que ara em fa ràbia i el teu nas de patata que es mou quan parles i les teves dues dents del davant que surten una miqueta mossegant el llavi de baix...

No vull ningú més, ho entens?

Ningú amb la forma del teu cabell, és que adoro fins i tot la forma en què et neix i la forma del teu crani quan et fas una cua, visió que sempre m'emociona, aquesta forma de cap i de cabell...

Per què no ets tu? I per què alhora estimo aquesta tu espantada que no és tu? Idolatrant a una altra persona davant meu com a signe inequívoc de que t'estàs guardant alguna cosa...I feel you are hiding your love (sempre hi ha una cançó)...perquè et fa por, perquè et faig por, perquè et fa por fer-me mal por, por, por, por...tot està ple de por i jo no en tinc.

I ella no et fa por, com va a fer-te por una persona tan neutra i plana que gairebé no és ni humana...I en canvi és així com vols viure. Que tot vagi bé i no passi res. Caballo cabezota...(sempre hi ha una frase de pel·lícula, també).

La mateixa armadura que t'impedeix ferir-te t'impedeix emocionar-te, estimar i ser feliç però no puc fer-hi res perquè no és la meva vida.

No puc ni estar al teu costat perquè em bull la sang.

No puc ni esperar-te perquè la vida és ara. 

Només  puc estimar altres persones en comptes de a tu. Succedani.

A tu que no ets tu. 

Sempre reclamant...vaig escollir la opció correcta, oi? 

No he de voler que surtis d'aquí, però tampoc puc dir-te que sí.

La teva impossibilitat d'equivocar-te...t'entenc massa perquè he estat aquí molt de temps. Però, saps? Equivocar-se és fantàstic perquè vol dir que has decidit, que has triat i que segurament has après alguna  cosa.

Defensar aferrissadament la teva opció et deixa sense possibilitat de créixer, amor. 

Però, un altre cop, no puc fer-hi res. Acceptar-ho. Estàs aquí. Et passa això.

Recordo quan et consolava: ho estàs fent super bé, et deia...i m'abraçaves...i sanglotaves.

És tan bonic el teu plor, tan autèntic...em surt tan natural sostenir-lo...que ho odies. D'acord.

'Vaig fer bé de tenir només un fill, oi?' Tot i que en volies més.

'Vaig fer bé de posar-lo a l'habitació de bebé, oi?' Tot i que  després vas col·lapsar.

Sempre has anat contra la teva naturalesa.

'No em vull aferrar als meus pares per no trobar-los a faltar quan no hi siguin' Clar...igual que a mi.

No suporto que m'estimis tant i no ho sàpigues, tenim alguna cosa l'una per a l'altra i ens l'estem perdent, és que no m'estranya que em bulli la sang!! És horrorós.

Si almenys no et veiés...no sé, suposo que seria més fàcil fer veure que no està passant això. Vaja, és que no estaria passant.

Jo vull que m'estimis, no que estiguis valorant si és correcte que m'estimis o no"

Cafè

 Tothom qui em conegui sabrà que m'agrada llevar-me i anar a prendre el cafè.

És com que m'il·lumina la ment, entro com en un estat diferent del pensament i m'aclareixo.

I a vegades escric coses que després penso...ah sí?

Una mica és el que m'ha passat avui. 

Pensant en G., com no, he escrit això. 

"El teu dolor plana sobre meu i m'ofega, em demana a crits ajuda que no accepta, que no vol  i rebutja ferotgement. 

El teu dolor ens està destruint a totes, i mentrestant et sostenim. 

I mentrestant tu  poses els ulls en una persona que et permet dir en veu alta que necessites amor. Potser és bo. 

Potser no resistim sense aquesta vàlvula d'escapament. 

Potser sistèmicament és necessari que et recolzis en ella, que m'ataquis, que em substitueixis per ella tota l'estona dins el meu cap. 

Que faci de persona centrada i arrelada i que, com un aspersor va escampant que no passa res i que tot és normal.

Però no ho és, amor, i per  alguna raó alguna cosa dins meu no pot deixar-te anar. 

Potser estimo una persona INEXISTENT atrapada en un món de ràbia, mal humor i convencions socials que no van amb ella. 

Potser és això, però no entenc com puc dir que t'estimo i estar intentant que deixis de ser com estàs triant mostrar-te. Ja no sé com ets sense aquesta pàtina de ràbia i mal humor.

No sé com és la meva amor en harmonia amb el món, la que no està enfadada ni contrariada, t'estàs difuminant, no et puc veure. 

No entenc. Si et tracto com que m'importes sembla que t'agrada i et relaxa però després t'encarregues de deixar-me clar que no soc res per a tu i sobretot, deixar-li clar a la resta..."

És que no entenc encara què és el que va passar ahir i fins quan hauré d'aguantar-ho.

I en realitat ni tan sols entenc què té a veure amb mi. 

No puc pensar amb claredat.

Necessito més cafè.

Abraçada per watsap

 Avui G. literalment s'ha TIRAT als braços de l'amigaxupiguai quan l'ha vist pel passadís, que ella mateixa s'ha quedat flipant com dient a aquesta què li agafa. A abraçar-la. 

No té cap sentit.

Jo me n'he anat un rato a fora a plorar i després he tornat com he pogut. 

No puc entendre aquestes mostres d'efusivitat sense context i totalment fora de lloc que tothom ho veu i arrufa el nas.

A mi em fa por pensar que tothom la odii per culpa meva.

M'agradaria desaparèixer i que pogués estar a la seva feina sense mi fent la seva obra de teatre i el seu paper inventat amb el seu personatge social que ella vulgui, qui soc jo per impedir-li fer-ho?

Després he parlat amb G. 

Li he dit: et puc fer una abraçada, també? O només te la puc enviar per watsap?

I li he dit que quan li pregunto em contesti.

Com sempre, m'ha dit que contesta quan pugui i quan tingui ganes perquè és que no té ganes i que fins i tot la truquen i no contesta. 

Jo li he dit que precisament no sé si és que està tan malament que no em pot ni contestar o què coi passa (un discurs una mica de mare...). 

Després d'haver parlat i haver-nos abraçat a la vida real (i no per watsap) hem pogut tornar a parlar com persones civilitzades.

Tinc la sensació que s'ha sentit estimada.

Com si al seu cor, desconnectat del seu ésser, li ha agradat el que li he dit. 

Però jo què sé, potser no. 

Perquè després em parlava com amb més confiança. Em parlava, bàsicament. Em dirigia la paraula, em mirava a la cara perquè jo m'hi pogués comunicar si volia, no evitava tot el rato la ocasió i em feia expressions facials, fins i tot algun somriure. Clar que jo també he canviat l'actitud un cop li he dit com em sentia. 

Sincerament, no sé què coi hem de fer. 

 Està un altre cop molt insuportable, fins i tot la ex-directora li ha dit que tranquilita. Està molt enfadada, ho sé però això no li dona dret a tractar com el cul  a les persones que l'estimem. Excepte a la seva súperamiga, clar. A ella sí. A ella i a ningú més i que ho sàpiga tothom. 

Ja no sé quines voltes més donar al meu cervell per poder trobar un raig de llum per a que pugui estar bé.

Lo guai és que ara prioritzo estar bé jo. Guai. Bé. 

Però també vull que ella estigui bé i no puc veure-ho. Quan ha estat bé? Com està bé?? És que no ho entenc! 

Què li pot aportar un mínim benestar mentre la vida la puteja?? En tot cas, res que vingui de mi, això està clar. Ni tan sols la meva absència. 

Només la seva amiga super guaiíssima, llum de la seva vida, pilar de la seva existència, nord de la seva brúixula i sentit de la seva vida. 

Quina sort que tingui una amiga tan amiguíssima, ho hauria d'agrair jo i tot. 

No dic que vull que estigui bé? Doncs per què em REPATEJA d'aquesta manera que estigui "bé" amb una altra persona?? És el que ella vol, no? Aquesta relació superficial i fingida però amb aquesta mena de lleialtat que dona el fet que pensin que totes estem contra elles i només entre elles dos s'entenen i s'estimen. 

És el que vol.

És la seva vida, ho hauria de poder respectar si l'estimo tal com dic...