El no

 Dins el meu cervell hi ha com un simpòsium sobre el "no".

Per entendre-ho avui us explicaré alguna cosa més de mi. 

Mentre a mi em diuen no, jo també dic que no. Fa molt que he deixat la relació però la meva ex insisteix i té com l'esperança de que s'arreglarà, tot i que en realitat ja feia molt que no érem parella i s'ha acabat fa molt. A vegades em diu que m'estima i que tot es pot arreglar si ho volem. Però jo no vull, esclar. La veritat és que quan m'ho diu ni tan sols m'ho crec però ho diu. 

Com més contundent he de dir el meu no, més mal em fa el no de G. perquè el noto igual de profund i contundent, tot i que no tingui res a veure el fet de deixar una relació d'anys amb el fet de dir que no a començar algo. 

Però en aquestes circumstàncies em fa el doble de mal perquè cada cosa que penso sobre G. se'm tradueix a lo que potser està pensant la meva ex de mi i implosiono. 

Quan penso que potser reaccionarà algun dia: jo no reaccionaré.

Quan penso que potser ho vol en secret quasi que per si mateixa: jo no ho vull en secret. 

Quan penso que potser hi ha alguna part que li compensa i una petita part d'ella està esperant el moment per dir que sí: en mi no existeix aquesta petita part. 

Potser és absurd que estigui fent aquestes comparacions però no ho puc evitar. 

Fins i tot tenir fantasies amb ella (que no paren de bombardejar-me tot i que em fa massa mal recrear-m'hi) em sembla absurd i com una mena d'agressió.  Avui fins i tot hi he tornat a somiar: venia a casa meva i s'estirava al llit a llegir un llibre que m'agafava. Estava com tota arremangada i amb els peus nus. Ensenyava la seva preciosa panxa (que algun dia puc espiar amb una llambregada robada). Jo havia de marxar i ella em retenia agafant-me la cama amb el peu però al final marxava igualment i havia de fer coses i no podia tornar. Però aquesta imatge...uf, se m'ha quedat gravada...

Estic fatal, no? Vale sí.

Avui m'he trobat N.P. pel carrer. Vam dir de quedar un dia d'aquests del pont però em va dir que ja aniríem veient així que si vol ja em dirà algo perquè no estic per anar darrere de la gent. Em ve molt de gust xerrar amb ella però si no, doncs ja hi xerraré un altre dia. 

 Avui no parava tothom d'enviar missatges al grup i G. anava contestant. Aviam: voleu parar? Que aquí una està intentant desconnectar i oblidar?

Ah, i tinc ganes també de donar-li canya a NC. No perquè pretengui que passi res però sí per donar-me una mica de vidilla a mi mateixa i no estar tan pendent de G.

Soc massoca? Vale  també. 

Ventall

 Sort que el meu cervell m'està fent cas.

Bé, m'ha costat 2 o 3 dies i pidolar-li una abraçada (dient-li que en tenia unes quantes d'acumulades) però crec que estic en el modo correcte. 

Gràcies cervell per fer-me cas. 

És que no i punt. 

Torna a ser un somni i una fantasia. 

Que no me la trec del cap? Obvi, però de manera diferent. 

Igualment us diré que em fa una mica de suport enviar-li missatges xorres sobre la calor que fa a P+ i que m'he vist amb cor de tornar-li a dir a N.P. de quedar. 

Que li faig miradetes i complicitat a NC. i que també quedaré amb M.C.

Ah, i que avui era un d'aquells dies en q J. em mira tan a prop que em posa una mica nerviosa.

Tot això (excepte G.) m'és igual i és com q  no em condueix a res però almenys em distreu i sobretot demostra que estic un altre cop en vereda. 

Sí, potser hauria d'afegir gent nova al ventall però de moment es nota el canvi de mood. 

G. continua sent la princesa del meu cor i em ULTRADESFAIG amb ella però fins aquí hem arribat. Em desperta un amor i una tendresa infinits. I adoro a la còmplice que m'està salvant la vida. 

Objectiu

 Per la vostra tranquil·litat us diré que avui ja m'he tornat a centrar.

He aclarit lo de quedar, li he dit que volia quedar perquè sempre estem parlant pels racons com si estiguéssim traficant amb droga. Ha somrigut. I efectivament hem hagut de deixar la conversa a mitges: ho veus?

Quan ens hem vist aquest matí ens hem fos. Ens passa.

Em diu que no, ho he d'acceptar però tot sembla molt dramàtic i penso que totes dues ho sobredimensionem. I quan ens mirem als ulls se'ns fon el gel, la cara ens canvia i tornem a ser només nosaltres amb aquesta història que potser no és com jo voldria però que és. 

El meu objectiu ara és gaudir quan estic amb ella i del que SÍ que hi ha. Avui efectivament ha dinat al meu costat enganxada i a mig dinar he pensat: gaudeix, estàs al seu costat, és el que vols, relaxa't i gaudeix. I ho he aconseguit. Estar al seu costat és el millor que em pot passar i era el que estava sent...doncs per què he d'estar patint?

El meu objectiu és que quan no estem juntes pugui desconnectar d'ella i pensar en una altra cosa. Sé que llavors no és meva. 

Quan l'acaricio i la seva mà ve cap a mi per acariciar-me també, sé que és meva. Doncs gaudir-ho.

Quan ens separem i fins demà o fins dilluns o el que sigui sé que ella desconnecta i no és meva. Doncs jo igual. 

Ja sé que canvio d'objectiu, d'idea i d'estat cada dia però AVUI em sento així i vull fer això i sé que és el que em pot servir a llarg termini.

Que ho pugui sostenir o no ja...no ho sé. Però amb el cap "fred" ho intento.

A més, penso que necessita sentir que es respecta el que diu. Per altres coses de la seva vida. I jo l'estimo i la respecto. Ara, també m'he d'estimar i respectar a mi. 

Aquí sembla que estic molt obsessionada (bueno, que sí) però a la meva vida també hi ha altres coses que m'ocupen, em  preocupen i que necessiten la meva atenció i concentració. 

Mal dia

 Doncs serà l'eclipsi però avui li ha tornat a canviar la cara. 

Avui (ella) tenia molt mal dia. Ha marxat abans i no hi ha hagut cita. 

Ha plorat. I jo no ho he vist, m'ho ha dit la còmplice. 

Estava tan així que li he dit si quedàvem a la tarda i m'ha dit que no. 

Ho havia d'intentar. 

Sí, ara estic feta merda. 

Sé que he de deixar aquesta història que no em porta enlloc. Però potser això és el que em fa més mal.

Ah, i ha posat la seva CARA (la bona) a la foto del perfil (primer cop a la història, també).

Suposo que al final hauré de sacrificar lo bo de la història, tot el mateix que vaig pensar quan li vaig dir. 

Però és que llavors em sento tan buida...

No puc amb aquesta connexió sense viure-la. Percebre-la, saber que existeix i ignorar-la. No ho sé fer d'una altra manera. 

Demà dina amb mi.

Temo que es posi al meu costat.

Temo que es posi lluny.

No vull deixar a les seves mans la fi de tot això. Ho he d'acabar jo. 

Em sento tan aclaparada, és massa bonic, és massa intens, és massa trist, és massa irreal i massa palpable, és massa seguit.

I quatre dies de festa...em mataran. 

Jo ja tinc una edat, ja he viscut tot això, per què hi he de tornar a passar? No podria anar bé i punt? I ser fluit i bidireccional i bonic i prou?? Per què vaig repetint i repetint el que més mal em fa?

No vull que ningú més em confirmi el que diu la meva intuïció quan la miro als ulls ni el que em diu el seu cos quan l'abraço. Però alhora ho noto tan clarament que no em puc creure el que em diu el meu cervell i les persones prudents. 

No vol. No vol! Si m'ho ha  dit clarament. Pensava que m'havia quedat clar però no. No vull que m'ho hagi de dir mil vegades i estar-me donant cops de cap contra la paret.

Que fàcil és parlar de "cites" perquè per resoldre les coses n'hi ha prou no quedant i no enviant-te missatges ni res però lo bonic i preciós de que algo es crei en el dia a dia fa precisament que després no te'n puguis deslliurar. 

Perdoneu el modo ànsies.

Cara

 LA CARA

La cara li ha canviat a G. us ho prometo. Està molt relaxada, molt guapa, molt riallera. Fins al punt que queda millor a les fotos i fins i tot les penja. Fins ara no li havia vist mai pujar una foto seva a les XXSS. Ni des que la conec ni en el passat (bueno,  la foto d'ahir era story...). 

Quan estem soles, quan ens mirem, quan vaig a la cita (vaig) està RADIANT. 

Si anem a mirar, som 4 persones que voldríem estar amb ella: la seva suposada parella, el seu amant, el seu perseguidor i jo. És com per estar contenta, no?

Una veueta interior superba diu que jo soc l'única que l'abraça cada dia. 

És rotllo addicció total perquè m'abraça i se'm passa tot. I fins demà. És així.

Una altra veu interior està pensant en proposar-li d'anar a algun lloc tipo a sopar, però les altres veus del meu cervell s'estan posant les mans al cap. Qui guanyarà?

La part bona és que des d'ahir estic com relaxada. Avui he anat abraçar-la però com molt relaxada. He anat, hem parlat amb la cara radiant i per dir-li adéu ens hem fet una abraçada preciosa de les nostres amb caricietes i petons. 

No vull deixar de viure això. 

Perdoneu-me si enyoreu la imaginació. Jo també. 

Resum

 Avui m'he trobat una amiga pel carrer amb qui feia dies que no parlava i que no és seguidora del podcast (així dic a les amigues a qui els hi envio cada dia -o quasi- un àudio amb les notícies del dia i em contesten i em comenten i m'ajuden i em sostenen). 

I clar, li he fet un resum molt resumit de com estava la cosa (sí que coneixia l'existència de G.).

Així que mira, de pas, he decidit posar-lo aquí per si algú fos nou al blog i no tingués ganes de tragar-se els mil posts parlant de G.

El resum és que teníem un rotllo molt ambigu, molt ambigu i jo és com que ja no podia més i vaig decidir dir-li, declarar-me i dir-li que és que no podia seguir així. I, esclar, em va dir que no.

Que valenta! Que valenta, diu tothom. Ves...jo què sé.

I la qüestió és que hem seguit igual, amb el rotllo igual d'ambigu o més perquè sabent-ho...oi?

La conclusió de l'amiga que m'he trobat avui pel carrer és que jo i G. estem molt enamorades.

Que maco que ho interpretin així. Suposo que és també per la salsa que jo li poso.

Tot i que jo no m'ho crec, ho dec transmetre.

I també és curiós observar quina gent et diu això i quina gent et diu com "ai, pobre...", no sé com explicar-ho. Jo m'aferro més a la gent que aposta per aquesta història, esclar, així em reforcen jejeje.

Avui he passat un dia de merda esperant (i convençuda de que no) que em digués alguna cosa (res). 

Com he posat abans en algun comentari, en els moments durs em repeteixo: t'ha dit que no, t'ha dit que no, t'ha dit que no...perquè  dins del meu cervell hi ha algú que es pensa que ja som amants.

I no.

Sola

 Avui no hi he anat.

M'ha entrat una mala hòstia...

Si hi vaig perquè hi vaig, si no hi vaig, perquè no hi vaig...però penso que és lo millor. 

Perquè si no té interès què estic fotent? I si en té, que es manifesti, coi. 

A més també estava de molt mala hòstia perquè m'ha dit que demà estarà sola. SOLA! O sigui que ja em puc preparar tot el dia per estar morint de ganes d'anar-la a veure (cosa que no faré). I sé segur que no em demanarà que hi vagi, com passava a la meva primera fantasia amb ella...buf. Però seria guai.

L'he anat a veure a la llum del dia i amb testimonis i és que està tan riallera i contenta!! I bonica...que és que em desfaig. 

Avui pensava en un cop que vaig estar amb una persona que m'anava molt al darrera i a mi no em feia ni fu ni fa. Realment, jo no voldria això amb G. però el que aquesta persona es va emportar de mi...quan ho penso...dic..segur que no vull?? Estem parlant de bastant polvos. Però no, així no ho vull. Si estic amb G. vull que ella també vulgui, esclar però contra això no puc fer-hi res.

Estic com tranquil·la per això, perquè sento que no tinc cap feina, no he de fer res.  Simplement anar empassant sentiments, és el que em toca. Ja he fet tot el que estava a la meva mà. I almenys tinc el comodí d'anar a abraçar-la quan em senti massa perduda.

Soc yonki de les teves abraçades, princess.