Ja estic somiant

 Aquesta nit he somiat amb G.

Demà passat la torno a veure.

Estic molt nerviosa. 

Tinc molt clara l'actitud que haig de tenir, però tot seria més fàcil si hi hagués un guió que pogués escriure jo mateixa, si ella no fes res, si no hagués d'estar en segons quines situacions i sobretot, si no haguéssim de treballar JUNTES. 

El somni ja m'ha descentrat, imagineu-vos veure-la, sentir-li la veu...potser em fa una abraçada...

No vull parlar-hi, no vull que m'expliqui res ni explicar-li res jo. RES. És que ni la hora li vull dir. Perquè després tot em fa mal quan m'ho treu. Quan és ella qui no em diu ni la hora. 

Ja sé que he dit mil vegades que no ho volia però ho torno a dir. Distància i amor. Distància i amor. 

Al somni em donava ordres, instruccions, com li agrada fer i com, en realitat, m'agrada que faci però ja no ho vull més.

Eren ordres com contradictòries, capritxoses, sense sentit i em sentia estúpida fent el que ella em demanava perquè...per això, perquè no tenia sentit.

Però avui he vist una peli i a les escenes d'amor només podia visualitzar-la a ella. 

Ho va dir fins i tot un dia la meva psicòloga "però què té aquesta dona?". 

Doncs això dic jo.

M'estic llegint un llibre molt romàntic, em fa plorar perquè és aquest romanticisme exacerbat...hostia...com es diu? Ah, sí sí, es diu així, ho he escrit bé...carambes.

Doncs això i la protagonista (l'enamorat és ell) em recorda un munt a G., fins i tot en el llibre hi ha fotos i me la recorden. La seva actitud de deixar-se estimar però amb actituds ambigües i capritxoses...

En fi.

Es tracta només de dominar l'instint d'enamorada. 

De matar-lo i que no em faci fer res. Res de res.

Com diuen els figa flawas (claven la meva vida sentimental a les seves cançons) "he matat les papallones acostant-me per voler tocar-les". "I si no m'estima, a cagar a la via".

No sé què faré sense la meva confessora estimada, ella que sent aquestes cançons i me les envia...

Almenys tornarà la ex-directora que també ens estimem molt i estic molt contenta de que torni i ens farem suport mútuament. I ella és la única que no pensa que G. és una malparida que em tracta malament. També ha sapigut veure el seu costat tendre i també està trista quan veu que l'amaga i el dissimula. 

En fi.

Dilluns sant tornem-hi...

Almenys avui he tingut una bonica conversa amb A., que feia dies que no parlàvem perquè està de vacances ermitanyes amb el seu maridin i em cau malament (ella, eh).

Quan torni ja tornarà a  caure'm bé. 

De la crush per un dia no he tornat a saber res però bueno, potser quan la torni a veure res de res. Veig que no mira els storys d'instagram (almenys els meus) amb la qual cosa no té cap gràcia. 

Mooo point per als guionistes, molt malament, home, les storys donen molt de si (algun dia continuo esperant que G. les miri...i soc feliç per un microsegon). 

M'acabo d'adonar que faig servir la paraula "story" amb gènere fluid. Entesos.

Comentari

 Segur que no vol dir absolutament res de RES però la crush per un dia va fer un comentari que em va donar la informació de que tenia molt present que a mi m'agraden les dones.

M'agrada pensar-hi.

Estic pensant bastant en ella i em sembla estrany i bastant tonto, la veritat... però no ho (puc) vull evitar.

Interès

 He estat bastant amb la crush per un dia a la festa major.

Que bonic que jo mateixa em proporcioni aquests petits moments de satisfacció i plaer.

Tot i tenir un mínim i petitíssim crush que ni tan sols implica quasi que ni desig real, fa que somrigui de veure-la entre la gent, que em vulgui acostar al ella molt malgrat la calor psicopàtica que fa, que li digui l'últim dia que ara la trobaré a faltar i li faci una abraçada suosa.

Que de cop m'interessi.

També vaig estar un dia ballant amb la Tan Guapa i tot i que no la conec tant...el que deia...és que és tan guapa! Em posa nerviosa. Si ens mirem als ulls em poso vermella i no sé què dir-li perquè tampoc ens coneixem tant, és amiga d'una amiga.

Amb totes dues em venia al cap el tema de l'interès.

Què fa que algú t'interessi, fins a quin punt i de quina manera? 

I sobretot pensava: jo no els hi interesso.

O sigui si, normal, bé, sobretot amb la crush per un dia perquè ja ens coneixem bastant i hem parlat de moltes coses però bueno, tipo que com fins aquí.

A mi se m'ha despertat l'interès així de cop i ara vull veure-la, vull parlar-hi més, vull que hi sigui, que compartim coses, que ens mirem, que riguem...

No sento que ningú tingui aquest interès per mi mai. Ja no estic parlant de lligar ni d'enamorats.

Lo millor de quan vaig pensar tot això? Que vaig pensar que no m'importa.

Jo em sento prou interessant per a mi mateixa i trobo prou interessant que m'interessin a mi les altres persones, no sé si m'explico.

El que sí que trobo, per això és que és molt cansat ser tot el rato la que sempre va demanant, preguntant, promovent, buscant la ocasió, la proximitat...em canso.

Fins i tot amb A., a qui sento que sí que li interesso bastant, també sento alhora que tiro bastant del carro jo.

No sé, perdoneu però penso: sou tontes? Amb lo interessant que soc...😎.

Crush per un dia

 Coses d'aquestes que em passen a mi de vegades...

De cop, una de la coral que conec des de fa com 3 anys i pico i que, jo què sé...normal...un dia la veig amb uns altres ulls.

De cop veig el seu posat serè, el seu somriure còmplice i murri.

I el que em flipa és que alhora que em fixo en això la tinc tota l'estona al costat i de cop m'abraça dient una cosa, i de cop, eh guionistes, estem ballant una dansa i donant-nos la mà. 

I ara vaig per la festa major buscant-la només perquè em torni a somriure, tot i que no busqui res ni vulgui res ni em plantegi res...

I a sobre avui a la festa major he parlat amb aquella dona Tan Guapa. Tant que em posa nerviosa. 

Ni pensaments ni ganes de materialitzar res.

Ah, trobo a faltar A. i a sobre em diu que està com cansada de tot i només vull abraçar-la de veritat, no amb la icona de l'abraçada. 

Ara marxa de vacances amb el seu marit perquè clar...no fos cas.

Ni pensaments ni ganes de materialitzar res. No, no ho he repetit sense voler. Ho he repetit volent.

TOT el que vull

 No, no m'he mort.

Aquests dies he estat molt amb A. Per alguna cosa és la meva crush d'estiu...

Aix.

Primer tenia crush, després se me'n va anar, quan vam anar de viatge però m'ha tornat una miqueta.

Una miqueta en el sentit de que estic molt bé com a amigues però el que fa que estigui especialment bé és aquest petit intringulis que sento. 

No necessito que fem sexe. De fet crec que no ho vull.

Ni tan sols que ens confessem el nostre amor ni res semblant. 

Estic començant a entendre aquell concepte que no entenia de sentiments romàntics però no sexuals. 

M'agrada mirar-la, m'agraden les seves expressions i els seus moviments, la trobo BELLA, agradable per als meus sentits. 

I estem a gust juntes, això està clar. I tenim molta complicitat, ens entenem molt bé i em sento especial dintre del grup, que d'alguna manera som ella i jo una miqueta més que amb la resta. 

De sobte ens mirem i ens somriem i sento que ens diem: que bé que estiguis aquí, que bé que siguis tu. 

Sí, segurament és el que en diríem amistat però per mi té aquest petit punt sensual que fa que sigui una experiència més intensa...és que no goso dir "més" que amistat perquè per mi amistat ja és un tot en si mateix i un màxim, no vull menystenir l'amistat perquè és importantíssima a la meva vida i sempre ho ha sigut i m'ho dona tot. 

Però sí que sento que  amb A. és un vincle una mica diferent que amistat. Amistat romàntica, per mi. 

Però és clar, no n'hem parlat. No sé si podria. No sé si ella ho veu com jo o ho podria entendre. 

O llavors pensaria que "m'agrada" i se n'aniria tot en orris. 

Així estic bé.

Estic contentíssima d'estar amb ella perquè em sento plena al 100%, em dona tot el que vull i necessito d'aquesta relació. 

I em consola perquè veig que és possible.

Hi ha gent que em diu: però té parella.

Però jo sé que això no ens afecta.

Sé que la parella s'endú tots els privilegis i tots els avantatges i sembla que si una persona JA té parella tu no pots aspirar a res.

A ser una amiga però llavors t'has de conformar amb el que se suposa que s'aplica a l'amistat I PROU. 

Has de ser NOMÉS una amiga. 

No sé si m'estic explicant.

Però el resum és que estic contenta amb el meu petit crush amb A. i em com ens relacionem i el carinyu que ens donem.

Em sento vista, apreciada, cuidada, important, lliure i amb els meus petits moments de felicitat de pensar "ha segut al meu costat", "m'està mirant", "m'està tocant un braç"...i ja està.

Sí, ja està. Perquè això és tot el que vull. És TOT.

Culpable

 Sí, em declaro culpable d'haver-la desitjat encara que ella no ho vulgui, culpable de voler beure'm la seva sang, ara he entès la lletra de la cançó dels Lax'n'busto...

Si això li ha fet mal soc maligna. 

És culpa meva, soc culpable, sí, per no haver posat fre a aquest desig...ehem...irrefrenable. 

Sempre he intentat que no l'agredís, de fet m'he apartat, m'he distanciat i he observat com reaccionava ella...

I em reclamava! Em demanava que tornés.

És clar que no explícitament i potser amb això n'hi hauria hagut d'haver prou (o com coi es conjugui el verb).

Però jo tampoc li he fet res explícitament maligne.

Ahir pensava...quant fa que no l'abraço?? Moltíssim. L'últim cop que recordo és el 21 de març. I em va abraçar ella a mi. 

No m'agrada el caire maligne que ha pres aquesta història. 

Sé que ens fem mal però no m'agrada per on va.

Per això em vull posicionar en l'amor.

L'estimo.

Això ho sé segur.

No vull jutjar-la, tenir-li ràbia ni rancúnia.

I per això me'n vaig.

Sí, una aaaaaaltra vegada. 

No m'agrada com s'està comportant. Ni amb mi ni amb res ni ningú.

No m'agrada el feedback que estic rebent de les altres persones sobre ella. 

Que no sé com pots, que mira com és, que no m'estranya, que no sé què li trobes...no puc més.

No vull sentir-ho més.

Vull aquest amor.

Vull preservar-lo.

I per això he d'allunyar-me i callar. 

L'estimo massa. I estimo massa aquest amor. 

Avui, en el meu xat "jo mateixa" m'ha sortit aquesta mena de carta de despedida del curs (almenys).

No prometo no dir-li res.

De fer m'alegro d'haver-li desbloquejat els storys i poder posar frases boniques no d'amor, sinó sobre l'amor i veure que les ha vist. 

Vull desbloquejar el canal de l'amor i lo únic que puc fer és sentir-lo, preservar-lo i protegir-lo. No sé si serveix d'alguna cosa però és el que vull fer i necessito fer.

La carta d'amor d'avui, l'amor s'ha manifesta en mi en aquests termes: 

"T'imagines que aquests dies així tontos que estem a casa de vacances quedéssim tot el rato? I aprofitéssim per explicar-nos tot el que no ens dona temps durant el curs? I m'expliquessis com has quedat amb el teu amant o com és de pesat estar a sobre pel teu marit ara que l'han operat de la mà. I com trobes a faltar la teva mare i com et remou quan veus el teu pare. I com et sents desconnectada durant i curs i que estàs de molt mal humor. I se't fa tot tan feixuc. I que no trobes la il·lusió en res.

I jo només vull escoltar-te, com en el teu sofà antic. Sense fer-hi res, només sent allà per a tu. Existint. Repeteixo: seria tan bonic. I no cal ni que ens fem petons ni res, només vull que ens mirem als ulls i hi siguem.

No hay nada que hacer solo hay que ser.

Vull escriure't aquesta carta d'amor que mai llegiràs. Avui la penjo (ho estic fent). Avui penjo la story que parla de les cartes  que diuen coses boniques. 

Avui torno a pensar en tu. Avui torna a ser veritat per a mi. Potser estic boja. Sí. Potser sí."

Maligna

Em sento TAN maligna.

És com si jo intentés fer les coses bé i intentés que tothom es sentís el màxim de bé possible (jo inclosa) però em dominés Satanàs sense jo ser-ne conscient i en realitat he estat sent una assetjadora manipuladora maligna egoista i obsessiva.  

En principi no he de veure G. ja fins l'1 de setembre. 

Penso que és tristíssim que haguem acabat un altre cop així de malament.

Però és que realment fa molt que estem malament.

Fa molt que ni em parla ni m'escolta i no sé, m'aferro com a una antiga il·lusió de que ens podríem comunicar i relacionar en el pla de l'amistat normal (ja no dic íntima ni profunda). 

Fa temps que no és que no em digui res, sinó que fins i tot m'amaga coses i deixa frases a mitges com si pensés: ui no, que és veritat que no pots saber res de la meva vida. Bueno, concretament que se n'anava de viatge a Cantàbria SÍ que ho havia de saber. Però res més. Així com coses del dia a dia son secretes.

No tinc ni idea de res del que fa, pensa, li preocupa o la il·lusiona, tot i que estigui cada dia amb ella i fins i tot haguem treballat de costat (és quan MENYS hem parlat).

Lo únic que sé és el que li fa ràbia (tot, bàsicament) i mandra (també tot).

El que deia fa uns dies...qui és aquesta persona? 

Penso en les converses que teníem al principi o fins i tot el primer curs, quan ella ja sabia tot el que sentia, quan jo SÍ que estava obsessionadíssima i la perseguia per abraçar-la...llavors no era assetjament, es veu, perquè quan parava em reclamava ràpidament. 

N'hi ha prou amb llegir els posts d'aquells temps.

Tinc proves i testimonis.

És clar que no puc actuar ara segons el que passava fa tres anys....

Ara és ara.

Si s'hagués comportat com ara des del començament, no hauríem arribat fins aquí. 

Hauria plorat (moltíssim) uns quants dies i després hauria girat full. 

He hagut de fer aquest procés no sé quantes vegades per culpa de que ella ha revertit la situació i no m'ha deixat allunyar-me quan jo ho necessitava (tot i que no ho volia, esclar).

I no m'ha deixat en forma de dir-me com es sentia, què li feia mal, què li feia por, preguntar-me i preocupar-se per les meves coses i fins i tot dir-me que aviam si quedàvem (no sé, després em diu que ella no és de quedar...no clar, amb mi no).

L'altre dia, ella i l'amiga xupiguaiíssimèrrima, van tornar a penjar la story de rigor perquè van quedar amb una antiga companya de feina de la qual es veu que també eren súuuuuuuuper amiguíssimes. De mi no, que quedi clar. 

G. fa una eternitat que no penja res a les xxss. Res.

Res de res.

Quan dic res és res. 

I LO ÚNIC interessant que li ha passat a la vida digne de ser compartit son coses que a mi em toquen els collons. La seva relació amb l'amiga xupiguai. Que son taaaan amigues i li fa taaaaant de suport. 

Lo únic que importa a la seva vida és l'antítesi de mi.

Digueu-me paranoica, però això és un fet. 

Jo no sé per què és. 

No sé si realment l'he fet sentir tan i tan malament i tan assetjada i perseguida.

No sé si realment està tan malament que ja és una persona totalment desconnectada de si mateixa.

No ho sé.

No en tinc ni idea.

Ja no sé res d'ella. Abans sabia com es sentia però ara no.

Però ara ja no m'interessa.

Només vull que em deixi estar.

Vull no tenir res a veure amb ella.

Ahir operaven el seu marit (sí, marit, sona molt raro) i no vaig poder evitar preguntar-li com havia anat perquè no sé per què, amb ella, les coses de salut em superen. Em va contestar com el xat gpt amb la informació requerida. 

No puc dir que no li diré res en tot l'estiu perquè la meva pregunta més aviat és: dir-li algo a qui? Si G. ja no hi és.